Carmen Verde: «La infelicitat està íntimament lligada a la memòria»

Carmen Verde ens espera a l’Hotel Negresco Princess de Barcelona. És de gira a Espanya per promocionar la seva primera novel·la, Una mínima infelicitat (Més Llibres), que va quedar finalista al Premi Strega, el més prestigiós premi literari italià. Acompanyats pel seu editor, Jordi Martín Lloret, comentem el fet que ens hem trobat a les 10 del matí. L’entrevista, doncs, no comença fins que no hem pres un cafè i s’ha esvaït la marca de la son a les nostres cares. Moments així són els que tracta Una mínima infelicitat, moments petits, en què existeix una tensió entre la felicitat i la infelicitat. Petits com la seva protagonista, l’Annetta, a qui seguim des que és nena fins que creix, o, millor dit, fins que no creix: té un problema de creixement. La seva mare, sempre amb un aire d’aristòcrata, se n’avergonyeix i el pare, absent tot i viure a la casa, busca l’ajuda d’una criada, la Clara, que penetrarà en un espai on mai hi ha hagut harmonia familiar.

Com neix la idea d’escriure Una mínima infelicitat? Quina va ser la primera pàgina escrita?

La primera pàgina que vaig escriure és la que ara és la primera pàgina. Jo vaig partir d’una imatge: una de dues figures, mare i filla, a prop però distants. Al principi, era una imatge que no acabava d’entendre, com si l’estigués veient al teatre, des de lluny, des del galliner, des d’on miro amb un monocular. Per a mi, la literatura ha sigut com aquest monocular: una eina per explorar la imatge inicial. I vaig veure que aquesta mare, que tenia una soledat i una altesa de reina, gairebé, tenia una mirada com de culpa. També vaig veure com la filla, que també sembla segura de si mateixa (a la primera pàgina diu: no us compadiu de mi, he sigut jo qui no ha volgut créixer), tenia als ulls un horrible desig de ser estimada per la mare: tenia una mirada de pidolaire, com només es pot pidolar l’amor. Les històries que a mi m’han agradat com a lectora, tenien tota la història ja condensada a la primera pàgina, i allò que ha fet l’escriptor ha sigut simplement obrir aquesta història, explorar-la.

Tenim aquesta protagonista, l’Annetta, la petitesa de la qual és central per a l’obra. Aquesta petitesa té una dimensió metafòrica o, com acaba proclamant el llibre, només «hem de deixar als menuts ser menuts»?

A veure: és una petitesa real, física. Però les històries que estimem tenen sempre un nucli més profund, més universal. Expliquen una història que mai és només ella mateixa: és una història que emet vibracions més enllà de si mateixa. Aquesta qüestió física, aleshores, anava adquirint trets majors: res fa sentir tan petita a l’Annetta com estar al costat d’una mare altiva com la Sofia Vivier. Una mare especialitzada, a més a més, en l’art de la il·lusió: hi ha aquest moment en què, mesurant l’Annetta contra la paret, li arriba a fer creure que ha crescut tres cops en un mateix dia; i quan la filla li demana que ella també es mesuri contra la paret, el seu punt queda allà marcat com si fos un sol. Hi ha aquest joc, que suposo que es perd en la traducció: Vivier, el cognom de la mare, és un anagrama de rivive (reviu). Però sí que hi ha aquesta cosa maquíssima, i és que en català anomeneu a les mares, mare (mar, en italià), i aquesta associació la trobo perfecte: al cap i a la fi, tots naixem d’aquest mar original que és el líquid amniòtic. La intel·ligència de la llegua és meravellosa! De fet, quan l’Annetta somnia, en un punt de la novel·la, somnia justament en un mar.

Sobre la relació amb la mare, al llibre semblen aparèixer dues vies oposades: una, de superació d’aquesta relació, i una de condicionament etern d’aquesta. I no les trobem només a la relació entre l’Annetta i la Sofia, sinó també entre la Sofia i la seva mare.

Sí, i també l’Annetta té dues vies oposades: o bé vol créixer i ser com la resta de la gent, o bé vol ser acceptada tal com és. El drama sorgeix a partir de la tensió entre aquestes dues possibilitats. No és el resultat d’un seguit de calamitats que succeeixen a un personatge, sinó aquesta tensió entre dos pols, que també estan íntimament lligats amb la infelicitat. 

«He intentat explorar la infelicitat en les petites instàncies que la conformen»

Ara que menciona la infelicitat, aquesta és clau al llibre, que no per res es titula Una mínima infelicitat. Normalment, la infantesa es tracta des de la nostàlgia, des de la idealització de quelcom perdut, i, per tant, de felicitat. El llibre, en canvi, en parla en termes d’infelicitat. 

Bé, m’he trobat que la novel·la ha ressonat molt amb els nens, i ara no em paren de demanar que vagi a escoles, i potser és per això. Jo he après d’Elsa Morante, que escrivia contes des que era petita, i en un d’aquests contes d’infantesa, s’indignava perquè sentia que dins seu hi havia una persona gran i una persona petita, i que la gran s’avergonyia de la petita. Potser és veritat que els nens se senten així, i per això han connectat amb aquesta dimensió de la novel·la. Al cap i a la fi, quan som petits, i, per exemple, ens fem mal al genoll i plorem i ve la nostra mare i ens diu «no et preocupis, que no és res, no passa res» nosaltres no podem sinó indignar-nos: «Però com que no passa res, si a mi m’està matant de mal!». Potser és en aquest moment que comencem a sentir-nos incompresos, i neix la infelicitat. I clar, jo el que pretenia explorar al llibre eren aquests petits moments: no explorar la infelicitat en tota la seva grandesa i abstracció, sinó en les petites instàncies que la conformen.

Ha trobat alguna resistència davant d’aquesta petita subversió?

Bé, sí: en italià, quan es vol minimitzar res, se li diu petit. Quan fas una cosa que no està a l’altura moral necessària, estàs fent una petitesa. [L’editor, Jordi Martín Lloret, ens ajuda a relacionar-ho amb el català baixesa]. I aquest contrast entre una infelicitat i una petitesa, com si estigués minimitzant el dolor de la meva protagonista, a Itàlia va ser quasi un escàndol! A totes les entrevistes em preguntaven al respecte. I clar, si li hagués posat de títol Una Gran Infelicitat, com que estem acostumats a fer que tot l’important sigui també gran, estic segur que ningú me n’hauria preguntat. Mira: Emil Cioran deia que li interessaven les coses que són tan grans que poden ser petites sense haver de ser grans: són petites, però sense petiteses ni baixeses. Potser aquesta és la meva operació política: en el nostre ús de les paraules potser és on hi ha un exercici de poder.

Al llarg de la novel·la, veiem descrites fotografies, sense mai veure-les. El seu paper està relacionat amb la infelicitat?

Jo buscava casar forma i contingut. I la infelicitat, per mi va íntimament lligada a la memòria, també d’un passat perdut. Hi ha aquest poeta francès, Joachim du Bellay, que al segle XVI va decidir anar a Roma i, en arribar-hi, va ser completament infeliç: i parla de la seva infelicitat, de la seva enyorança de França, però, clar, el que oblida és que, si havia decidit anar a Roma era perquè a França també havia sigut infeliç. Era infeliç, aleshores, per una infelicitat perduda. I aquesta importància dels records, i la seva capacitat per enganyar-nos, crec que és molt present en les fotografies. Al llibre, doncs, hi he inserit les descripcions de fotografies (que, contràriament al que molta gent em pregunta, no existeixen en absolut), per mostrar el procés de recordar, tan desordenat, i tan lligat a la infelicitat. 

També destaca el personatge de la Clara Bigi, la criada, que d’alguna manera trenca l’harmonia familiar introduint-se a la casa. Com juga el llibre amb aquesta idea de l’intrús, de l’estranger?

Es pot ser estranger de moltes maneres. Per començar, òbviament, es pot ser estranger de manera literal, com la Sofia Vivier, que el seu cognom francès ja indica que és de fora. Però estranger és sempre com et fan sentir els altres. Com et miren, per exemple. I també es pot ser estranger a un mateix: com l’àvia, que és boja, i la bogeria no és altra cosa que ser estranger d’un mateix, no poder reconèixer les pròpies accions com a pròpies. La Clara Bigi, naturalment, és estrangera: s’insereix a la casa i trenca el suposat espai sagrat de la casa, però també ho són els que l’habiten: Sofia Vivier, en el seu cognom, i la mateixa Annetta, que és estrangera del seu cos! Gairebé mai el menciona, com si fos un espai inviolable. I això els fa a tots voyeurs: en ser tots estrangers d’alguna cosa, esdevenen voyeurs de la seva pròpia història.