Balada d’ocells i serps

Vet aquí un nou volum dels Jocs de la Fam, de Suzanne Collins, que parla de la condició humana i dels límits de la llibertat.

Són ben significatives les citacions amb què s’obre el llibre: de Hobbes, de Locke, de Rousseau, de Wordsworth i de Mary Shelley. Totes elles referides a la condició humana, i que es poden resumir en el vell debat sobre si l’ésser humà és o no és bo per naturalesa i els límits de la llibertat. L’home s’encarna aquí en la figura de Coriolà Snow, un jove de divuit anys que es prepara per al seu moment de glòria al Capitoli com a mentor dels jocs de la fam. La Casa Snow, en altre temps poderosa, passa per moments difícils i el seu destí penja de la remota possibilitat que en Coriolà sigui capaç de superar els seus companys d’estudis en encant, enginy i estratègia fent de mentor per a l’ofrena vencedora. Però ho té tot en contra. L’ofrena que li han assignat és humiliant per a ell: prové del districte 12 i és una noia que sembla la pitjor de totes les que li podien tocar. Amb els seus destins inevitablement lligats, cada decisió que prengui podria comportar l’èxit o el fracàs, el triomf o la perdició. A l’arena, serà una lluita a mort i, a fora, en Coriolà comença a sentir alguna cosa per aquesta ofrena tan poc prometedora. Fins al punt, i aquí ve el dilema, que s’haurà de plantejar si pot seguir les regles davant el desig de sobreviure costi el que costi.

El nou volum dels Jocs de la Fam, que ens arriba amb traducció d’Alexandre Gombau, recupera aquella idea que tan bé formulà Rousseau, però que molts li han discutit des de sempre: “L’home neix lliure, i arreu on és està encadenat”. Cal arribar al final de Balada d’ocells i serps per saber si l’autora és de les que aplaudeix o de les que discuteix el vell Rousseau.