Autorretrat de Jordi Garcés: el llibreter que escriu i el client protagonista

En Josep Cots ha fet un llibre sobre un client. El client, de cognom Garcés, no és altre que el pare de la filòsofa Marina Garcés, autora de llibres que es venen a la mateixa llibreria Documenta. Un local que, igual que l’energia, es transforma però no desapareix —o que, com a mínim, no desapareixerà mentre en Josep Cots visqui-. En Cots diu que, al principi, l’any 75, les converses entre ell i l’arquitecte eren curtes, el temps just per comentar alguna cosa sobre tal o tal altre llibre. Dècades més tard, el llibreter va fer un cop de cap i va demanar-li a en Garcés, arquitecte i fill de l’escriptor Tomàs Garcés, que formalitzessin les trobades i miressin de fer-ne un llibre. En Garcés diu que al principi no creia que la iniciativa prosperés, que creia que seria una d’aquelles coses que es diuen però no es fan. Com un dels “clients” que ell té, un senyor marroquí amb qui fa anys que parlen de projectes arquitectònics que mai no comencen: es limiten a fer dinars i sopars i a trobar-se cada tant, sempre per parlar d’una o altra proposta que no es materialitzarà.

A la presentació d’Autoretrat de Jordi Garcés (Anagrama, 2018) que es fa a la Documenta la tarda del 5 d’abril, no hi cap ni una agulla. Amics, coneguts, saludats, nens petits i avis solemnes. Èric del Arco, mà dreta de Cots, introdueix l’acte així: “ha arribat el dia en què el llibreter esdevé escriptor i el client esdevé protagonista”.

La professora de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona Anna Caballé modera l’acte. Comença per parlar de les Converses amb Goethe de J.P Eckermann, parteix de la centralitat que la conversa té en la tradició filosofica occidental ja des de Sòcrates, el savi que parlava però mai no escrivia. Sense voluntat d’equiparar l’eixamplenc Jordi Garcés amb Sòcrates, tant al llibre com a la presentació l’arquitecte insisteix en la seva incapacitat o desinterès en l’acte de l’escriptura —prefereix la conversa. En aquest cas, podríem dir que Cots ha fet de Plató, de transcriptor intencionat de les paraules del “savi”. Anna Caballé apunta fins a quin punt la bona conversa era valorada entre els cercles de pensadors i autors de la Il·lustració, alguns dels quals estaven disposats a camniar mitja hora o tres quarts després de sopar per aconseguir parlar com Déu mana amb algú. Entre la remor d’un públic que s’està mig dempeus o mal assegut per falta d’espai, Caballé apunta que parlar, a diferència descriure, et fa anar nu amb el que saps i coneixes, sense preparacions ni retocs: “No sé si encara hi ha qui pensa que la conversa és un art…”.

L’humanisme requereix una bona orella i una mirada entrenada. De sentir a escoltar, de veure a mirar: la mirada s’educa i en Jordi Garcés la té ben educada, diu Anna Caballé. Una de les claus de l’Autorretrat és la manera en què l’arquitecte concep el seu ofici, un ofici que ha après de la mà de l’Oriol Bohigas i d’altres arquitectes que sempre van entendre l’arquitectura des de la cultura. En els passatges en què Garcés reflexiona sobre la casa que va dibuixar a Tamariu, o sobre tal o tal altre hotel de Barcelona, la idea que un edifici ha de “saber estar” en relació a la seva funció i al lloc on es troba pren unes dimensions renaixentistes. Cito:

Sempre els dic als estudiants i a la gent jove que treballa amb mi que, a part de comprovar que l’edifici compleix la seva funció i que s’adequa al lloc, una altra prova que el projecte va bé és que el plànol tingui una bellesa de dibuix, amb independència que sigui comprensible el que hi ha reproduït, el que s’hi explica. L’autonomia del dibuix és i mportant.

Arran de la referència que Anna Caballé fa de l’humanisme i l’oïda em ve al cap Svetlana Aleksiévitx. La bielorrusssa és l’autora-orella, la que ha guanyat el Nobel deixant parlar els altres i escrivint-ho, els ha cedit la paraula perquè expliquin les seves històries particulars que, com a tals, també són la història de Txernòbil, o la de la intervenció russa d’Afganistan. Som subjectes que parlem i que som històrics, ve a dir Anna Caballé i en aquest sentit el llibre de Cots ens diu molt sobre un tarannà de la burgesia intel·lectual de casa nostra durant la segona meitat del segle XX. A la presentació, Garcés es mostra satisfet del format de converses que ha fet possible el seu Autorretrat. “M’ha resultat una fórmula molt adequada. Jo deia el que recordava o el que em semblava que recordava; jo sol no ho hagués fet mai”. La fórmula és la complicitat entre entrevistat i entrevistador (hi ha passatges en què Cots apareix en forma de preguntes indirectes) i la sinceritat que en resulta. Sospito que aquests son els ingredients clau de l’èxit de l’Autorretrat: en Jordi Garcés s’ha atrevit a mostrar-se tal com és i en Josep Cots se l’ha escoltat amb una admiració i un interès genuïns. El llibreter acaba suggerint que Garcés li ha parat una trampa: de tant dir-li que ell parla però no escriu, ha incitat el llibreter a escriure l’Autorretrat.

En Jordi Garcés s’ha sentit dir que el llibreter capta molt bé la seva manera de parlar, que en Cots  transporta les expressions de l’arquitecte al registre escrit. Com a lectora de l’Autorretrat i com a oient den Garcés, ho corroboro. “Però tot i així —matisa el propi Garcés de la Documenta estant—, l’obra és una creació literària”. El conjur de Cots, en diferent com el d’Aleksièvitx, consisteix a convertir la manera de parlar d’algú, que en el cas de Garcés és dil·letant, que salta d’una reflexió a l’altra, en peça literària. Transcriure una conversa i convertir-la en literatura. A la presentació, mentre escolto el llibreter-autor i el client-arquitecte-protagonista se m’acut que, per més oral que sigui l’Autorretrat, llegir el llibre és millor que sentir Jordi Garcés en directe. El que genera l’escriptura és una intimitat, un millor assaboriment de les històries que explica l’arquitecte.

L’arquitecte confessa que en general a la vida s’ha esforçat poc (tot i que tampoc m’ho prendria fil per randa), que sap trobar dreceres i que quan dibuixa mapes ho fa amb minimalisme, que podria fer-los “en un gran d’arròs” En Josep Cots explica que per escriure el llibre ha emprat una metodologia inversa a la d’en Garcés: maximalista, primer ho ha transcrit tot i després a podar, a polir, a “pastar i a retallar “, com diu ell. Garcés mateix, en les converses que Cots ha escrit, perfilat i pastat, admet que ha tingut una sort immensa. Garcés va conèixer Foix, va conèixer la vídua de Papasseït, una dona fosca i arrugada; sembla ser que el poeta, ja al llit de mort, va demanar-li que no es casés mai amb cap altre home.

Garcés, quan encara era jove i tímid, va asseure’s a can Dalí ben a tocar de la Gala per exigència d’ella mateixa, que aleshores era ja una vella desdentegada però se li va insinuar igualment. Rialler, en Cots afirma que ara que ha escrit l’Autorretrat podria passar-se a la novel·la de Jordi Garcés, unes pàgines que podria omplir amb tot el que en Jordi Garcés no ha explicat o amb el que a ell com a autor-llibreter li vingués de gust inventar-se sobre Jordi Garcés. Cal reconèixer que l’arquitecte ha cedit a que el retratin, tant per les coses bones com per les que no ho són tant. La seva vida privada i amorosa no és tan “minimalista”: reconeix haver-se sentit sempre escindit entre la tradició de família burgesa nuclear conservadora i la disbauxa. Aquest dilema, tal com reconeix al llibre Garcés mateix, és el dilema burgès per excel·lència. Si sou curiosos del gèner assagístic i de la vida cultural catalana i barcelonina, l’Autorretrat de Jordi Garcés que ha pastat en Cots us entusiasmarà.

Una de les coses que més m’ha sorprès llegint l’Autorretrat de Jordi Garcés ha estat la corroboració que sovint la cultura són llinatges de cognoms. Bohigas, Barral, Garcés. Al llibre desfilen els cognoms il·lustres com desfilen les anècdotes sobre casetes dissenyades i habitades pels mateixos humanistes liberals amb els mateixos cognoms a les platges de l’Alt Empordà. Durant l’acte a la Documenta, a ningú se li escapa la mena de públic que hi és present: dones i homes empolainats que es nota que tenen costum d’anar empolainats; criatures, segurament de la família Garcés, que llegeixen llibres infantils i juvenils per distreure’s: llegeixen per distreure’s! És bonic, però se m’acut que també té un punt de depriment, de determinista. S’aixeca la sessió i se serveix cava en copes de plàstic.