Virginia Woolf i la literatura a les nostres aules

S’acaba l’any 23 i comença el 24, i m’agafa llegint i gaudint d’Escriptores, de Virginia Woolf, editat per Ela geminada, traduït per Carme Camacho i sàviament prologat per Marina Porras. La coberta és excel·lent: el retrat que va fer de l’escriptora Vanessa Bell el 1912, just quan Woolf només tenia 20 anys.  Asseguda, rostre desdibuixat mirant qui sap què, cos deixat anar, mans a la falda, vestit fosc amb coll de puntes i un mocador vermell…

«La devoció pels llibres li venia d’herència familiar», escriu Porras. I arrodoneix aquesta frase amb la relació intensa que va tenir Woolf amb el seu pare, Leslie Stephen, després que la mare se li morís quan encara era una nena de 13 anys. «Llegiu tot el que vulgueu», els deia, i els oferia la immensitat de la seva biblioteca, sense restriccions. I, a més, li aconsellava com fer-ho:  «Llegeix el que t’agradi i fes-ho perquè t’agrada, no facis veure que admires el que no admires.»

Llegint ara aquestes instruccions, em veig a casa, també amb 13 anys, llegint històries de les Selecciones de Reader ‘s Digest que sempre havien fascinat el meu pare, els llibres del Círculo de Lectores que mensualment demanava la meva mare, els volums d’Enid Blyton, les novel·les de l’editorial Juventud amb text i dibuixos, i fins i tot les novel·les bèl·liques i històriques enquadernades amb sanefes daurades del veí… Em veig també llegint tots els llibres que ens passàvem les amigues lectores, perquè també aleshores no tothom llegia. Però per mi tot era un aiguabarreig, i amb tot m’entusiasmava. Era un llibre, pàgines, lletra escrita i mons llunyans per capbussar-m’hi. Potser no van ser grans obres universals ni grans prodigis de treball literari i lingüístic, però no en renego. En el meu cas, i segur que per molts altres, va ser el camí per més tard submergir-me en aquella literatura que Woolf va tenir a l’abast als 13 anys.

Solucions meravelloses en unes aules diversificades i amb 30 alumnes on hem de fer i ensenyar de tot? Solucions en un món on no ens acabem mai les distraccions per omplir el temps lliure?

I s’acaba l’any, i llegim per tot arreu articles sobre l’informe PISA i la deficient comprensió lectora dels nostres nois i noies. I és cert, els docents ho constatem. Costa que entenguin frases i paràgrafs, i hi ha una mancança creixent de vocabulari senzill. I preocupa. L’altre dia, sentia un personatge de la pel·lícula Les vuit muntanyes afirmant: «paraules pobres, pensaments pobres». Aquí ens trobem, potser. 

Solucions meravelloses en unes aules diversificades i amb 30 alumnes on hem de fer i ensenyar de tot? Solucions en un món on no ens acabem mai les distraccions per omplir el temps lliure? No les tinc, no soc teòrica de l’ensenyament, però hi soc dia a dia, i per això m’atreveixo a fer la meva petita carta als reis. Primer, treballar molt més la literatura, però no com a part de l’assignatura de llengua, que és el que es fa ara i des de fa tant, i que deixa en mans del docent fer-ne o no.  Estudiar literatura, tenir una assignatura que es digui així, Literatura, llegir en veu alta fragments escollits i comentar-los, fer-ne dictats, estudiar escriptors i escriptores i el món que els va fer escriure, dibuixar escenes i escenografies, descobrir en les paraules que han escrit i han cantat els altres les pors, els desitjos, els pensaments i la vida de cada dia; també els amors, les morts i els somnis. Imitar amb les pròpies mancances les obres d’altres que s’hi han dedicat i que s’hi dediquen… Explicar-los històries i escoltar les seves, llegir-les i emocionar-se amb les paraules i les frasesque els uns i els altres hi han posat. Tornar a l’origen? No era a Grècia i a Roma que estudiaven aprenent-se Homer?

Soc dels que pensen que la socialització dels llibres ha estat i és un mal «negoci». Els llibres, com de vegades passa amb la cultura, han passat a ser un bé gratuït i poc valorat que passa de mà en mà i que és de tots i per tant de ningú.

I en segon lloc, em voldria imaginar unes cases amb llibres que es van comprant i no només quan són nens. Sé que s’ha fet i es fa amb tota la bona intenció del món, que les hores de feina que impliquen no estan pagades en res, que cal ensenyar sostenibilitat i companyonia i generositat, però soc dels que pensen que la socialització dels llibres ha estat i és un mal «negoci». Els llibres, com de vegades passa amb la cultura, han passat a ser un bé gratuït i poc valorat que passa de mà en mà i que és de tots i per tant de ningú. Gastar-hi diners és vist sovint com un malbaratament. És un objecte que es dona folrat, amb una etiqueta neutra, que no es paga, que no es pot subratllar, guixar ni dibuixar, ni marcar la pàgina, ni fer malbé. És un objecte que no és «teu». És un objecte que tens per un temps limitat i que has de tornar. Per mi, és una lectura que no és ben bé una lectura. Què voleu que us digui? Per mi, aquesta socialització ha estat nefasta tant per als llibres de lectura com per als de text i, per tant, per a la consideració primer del que és el llibre com a objecte i, segon, del fet de llegir. I sí, sé que els llibres de vegades són cars per a algunes butxaques. I per això també reivindico una bona política de beques i un abaratiment dels llibres del text.

I posats a demanar, jo, que soc de les que esperen els Reis cada any amb una ingenuïtat infantil i que sempre espero trobar entre els regals algun llibre inesperat embolicat amb paper de colors, demanaria unes cases on es parlés molt amb els nens i les nenes, on se’ls expliquessin contes llegits o inventats, històries d’avantpassats, i on fins i tot alguna vegada se’ls renyés,  com alguna vegada em va fer el meu pare, perquè llegeixen tard a la nit, amb poca llum i fins i tot mal asseguts. És amb la lectura, com va ensenyar Leslie Stephen a Virginia Woolf, que no només s’aprèn a entendre’ns i a entendre el món; és amb la lectura que també es troben les paraules per assolir la llibertat que hem de donar a les generacions que ens segueixen.