Una ferida fastigosa

Fàstic. Surto de la dutxa i tinc tot el cos vermell. És una dutxa antiga i l’aigua no surt amb gaire pressió, però he posat l’escalfador al màxim i m’he quedat sota el raig, tranquil·la, dissociada, en un estat meditatiu mentre les ferides se m’obrien i la pell del cap s’anava irritant. Quan he tornat a la realitat un màstec de culpabilitat m’ha sacsejat. Hi ha sequera i tu has estat aquí perdent el temps, gastant gas i gastant aigua durant massa estona. Em miro les crostes. Estan estovades, són com un tel blanquinós, entre paper moll i gelatina, i m’inspecciono tot el cos obrint una per una totes les ferides que trobo fins que començo a agafar fred.

Aquesta dutxa era un intent de despertar-me, a les sis de la tarda, per posar-me davant l’ordinador a escriure. He estat llegint un llibre magnífic, fantàstic, un llibre que vull recomanar a tothom. Però fa setmanes que intento escriure’n alguna cosa i no en soc capaç. Traumacore. Crónicas de una disociación feminista és una obra de Núria Gómez Gabriel a cavall entre l’assaig sociològic i la prosa poètica gòtica. El llibre, editat i publicat per cielo santo, ha estat un reguitzell de cops de puny a l’estómac, ben amanits amb una mena de FOMO intel·lectual per unes constants referències i notes al marge, plenes de recomanacions i de textos i obres absolutament captivadores.

Però la dutxa no m’ha servit per a res. Per a res productiu, clar. Ara estic asseguda a la punta del llit, amb la tovallola encara embolicada al cap pensant en l’arquetip de la dona exhausta, de la dona millennial, de la dona cínica i àcida com a oposició al positivisme naïf i neoliberal del girlboss. Però no hi penso de manera articulada, no puc treure’n res d’aquesta vomitera de pensaments. Són flaixos entremig d’un scroll quasi robòtic.

Enmig d’aquest impàs de dubte (i podridura mental), em topo amb l’article de l’Ofèlia Carbonell on explica la tendència de podrir-se al llit, que parla d’aquesta atracció per allò gòtic, que em fa pensar en les crostes humides i en la Núria Gómez i el Trauma. Una mica més de scroll, ara inundat de culpabilitat per no haver escrit res intel·ligent (no com l’Ofèlia, que sempre hi troba paraules) i, pum, la Rita Rakosnik ha parlat a la ràdio de tot això que em rondava pel cap com diarrea mental incontrolable i ho ha fet, com sempre, de manera intel·ligent i entenedora. Ser a Internet és un exercici fantàstic per saber que mai no tens idees originals i que, per tant, el que et passa a tu no és exclusiu. Això, que és un cop fort per a l’ego, és també un bàlsam de calma, un alliberament existencial.

Quan estava de baixa per depressió, em van receptar trazodona per combatre les nits de malsons que em provocaven un estrès físic, com si la meva habitació fos bombardejada. La primera vegada que vaig provar aquesta droga, prenent-me només un quart de pastilla, vaig dormir en estat comatós unes catorze hores seguides. Em vaig llevar amb el cervell totalment emboirat, amb una escassa percepció de l’espai-temps, i desitjant portar bolquers per no haver d’aixecar-me. M’hi vaig sentir tan còmoda en aquest nou espai mental, que des de llavors visc aterrada de la foscor, del gore, del gust per allò desagradable, extraterrestre, místic, no-humà. Suposo que per això també m’ha costat escriure sobre el llibre.

Exhausta. De no fer res, de pensar molt i no fer-ne res. De renunciar a la histèria i a cridar i a queixar-nos. Però alhora que cansat és queixar-se i reivindicar i ser la feminista histèrica. Ara que hem entès tots els paranys del sistema, què ens queda si no és l’evasió? Diu Núria Gómez Gabriel que «l’experiència alienada i dissociativa és l’experiència per defecte del nostre temps» i ens posa un mirall davant d’aquest nihilisme fosc, grotesc, sarcàstic i arenós en què flotem per sobreviure.

Igual que la Rita Rakosnik diu sobre el bed rotting que és una pràctica necessària ara mateix per mig sobreviure al món que vivim (capitalista, productivista, m’atreviria a dir caníbal), sembla que l’experiència dissociativa, en termes feministes, però també de classe i, fins i tot, nacionals, és una reacció natural a l’hiperpositivisme i una eina segurament necessària per no embogir del tot o no viure constantment exhausta de la injustícia, de la queixa, de la consciència de la ferida que la violència del món deixa constantment al nostre cos. És una mica la dutxa calentíssima que ens estova les crostes per poder arrencar-les més fàcilment. El problema, però, és que llavors la ferida sagna. Igual que el positivisme naïf, que sovint acaba reforçant les estructures opressores de manera subtil, la dissociació, així com podrir-se, té el perill d’acabar fent-nos alienes al desig d’una altra vida.

Contra la tirania del benestar, la llum i l’ordre, està bé una dosi de caos, de lletjor, de foscor. Contra l’obligació de l’empoderament, del lideratge, de l’heroïna rebel, dissociem com podem per no sentir el dolor, per no tenir present la violència. Ens prenem col·lectivament trazodona perquè el present, la vida, el món, el trauma és tan gran que perdríem el cap. Però potser, entre ser la bell hooks que diu que ella s’empodera sent rendista, i ser una ferida fantasmagòrica alienada, hauríem de poder trobar un espai. Mentrestant, jo continuaré llegint la Núria.