Tres dones de lletres per recordar

Aquell perspicaç historiador, autor de The history of the decline and fall of the Roman empire, obra per a la qual encara no ha arribat el moment del declivi ni de l’esfondrada, Edward Gibbon (1737-1794), deia, amb bon criteri, que allí on no permeten de pervenir les fonts materials conservades, pot fer-hi cap el judici deduïble a partir de la coneixença de la condició humana. Vet aquí una reflexió que podem aplicar-nos per conèixer i valorar la rellevància del paper jugat per les dones en el desenvolupament de la civilització. Els mèrits d’aquesta meitat de la població humana (o un xic més i tot) no acostumen a estar presents ni reconeguts en els més gruixuts i més conspicus manuals d’història. Siguin aquests d’història general o de qualsevol altra especialitat més concreta. El silenci de les fonts en aquest punt sol ser eixordador. I, tanmateix, l’experiència pròpia prou posa en relleu la substancial aportació de les dones en el llarg i mai acabat camí cap a un món més humà (que, com podem constatar en els temps actuals, no està exempt de reculades espectaculars).

Tothom que hagi passat algun moment de la seva vida per l’església té alguna remota idea de Sara, l’esposa d’Abraham, o de Rebeca, la muller d’Isaac, (la Rebecca d’Alfred Hitchcock, potser més recordada, és una altra) o fins i tot de la reina de Saba, aquella que visità el rei Salomó moguda per la fama de la seva ciència. 

Tothom que hagi passat alguna estona al cine del barri o del poble (no necessàriament a l’escola, on Shakespeare no sol ser autor llegit) coneix Elizabeth Taylor, perdó, volíem dir coneix almenys la Cleòpatra de Joseph L. Mankiewicz. 

Tothom que estigui à la page del que es parla, sense necessitat de conèixer el tema, ha sentit parlar d’Hipàcia; tothom que hagi vist els dibuixos animats encara sols a la TV o hi hagi escoltat les telenotícies apocalíptiques que, després d’espantar la concurrència un parell o tres de dies, gairebé s’autodestrueixen amb la mateixa celeritat que els missatges rebuts pels agents de Missió: impossible, pot recordar Margaret Thatcher o potser encara la més antiga Golda Meir, ambdues èmules de la Pucelle d’Orléans i totes dues titllades de «dames de ferro». 

Les primeres dones suara evocades formen part del florilegi cultural amb tocs d’una certa erudició o, el que no és gaire diferent, d’un cert esnobisme. Però les dues darreres dones mentades són potser més vistes com allò que a l’antiguitat en deien «uirago», un «homenot», en traducció plana, però no pas planiana. I, de fet, prou sabem que algunes dones, per poder triomfar o, simplement, donar curs a llur vocació, s’hagueren d’amagar sota pseudònims masculins. Alguns que han passat pel nostre recent i endormiscat sistema escolar fins i tot potser saben que un exemple de manual (aquest sí) és el de Caterina Albert i Paradís (1869-1966), travestida en Víctor Català. I, dins aquesta minoria, tal vegada una altra minoria encara molt més gran potser fins i tot l’ha llegida.

Però dones destacades per llur santedat (antany mèrit destacable), cultura, intel·ligència, esforç i dedicació; de virtuts certes, segures, autèntiques i innegables, han existit sempre. Com n’han existit de malvades i execrables. Des de la simpàtica i primigènia Lucy, que encara es deuria embrancar pels arbres, fins a les avorribles, espantables i diabòliques Maria Mandel, «la Bèstia d’Auschwitz», o Irma Grese, aquesta «l’Àngel» del mateix infern i laboratori de l’horror, paradigma ambdues de la maldat més infame i filles predilectes, una i altra, del mateix Satanàs. I és que sempre serà possible de trobar figures agradoses i, malauradament, desplaents, en proporció, segurament també paritària, entre el gènere masculí i el femení. Però estem referint coses sabudes. Nota cano, que digué Ovidi, per bé que nosaltres, que som dos, hàgim de dir nota canimus, perquè també els verbs llatins tenen formes en singular i en plural, cosa, pel que sembla, ignorada per alguns saberuts editors de fonts documentals en llatí, que hom diria que no foren convidats a les bodes de Filologia i Mercuri. 

  Però, ara, voldríem evocar, en memòria agraïda per llur tasca, simplement el nom i l’obra de tres dones, ni que siguin conegudes ja per aquells que no es van quedar en les lectures obligatòries o simplement recomanades a l’escola; normalment, en versió adaptada, si per inadvertència es tractava d’alguna obra clàssica, sens dubte per evitar als discents l’ús cansós del diccionari (sí, aquells llibres que recullen el significat exacte de les paraules d’una llengua), i en versió reduïda, si superava mig centenar de pàgines, amb la intenció no menys caritativa de no fatigar encara més el personal.

La primera dona de la nostra tria, seleccionada amb voluntat d’incloure-la en la llista exitosa del nostre particular i arbitrari rànking (tots els àrbitres són arbitraris ni que sigui per genètica etimològica), dins un imaginari concurs a l’estil d’Eufòria o d’aquella veritable justa de guerra coneguda com a premi Nobel, la nostra primera dona triada, diem, és (un moment s’il vous plait)… Egèria.

A aquesta dona del segle IV, se li atribueix l’autoria d’una obra delectable, autènticament deliciosa (només cal dir-vos que els afeccionats al llatí, als estudis litúrgics o a altres gustos semblantment vitands, ens la reservem per a relectura amena els dies festius). Es tracta, com és sabut, del relat d’una pelegrinació a Terra Santa, d’una Peregrinatio o un Itinerarium. Aquesta obra va ser descoberta el 1884 per l’arqueòleg i erudit Gian Francesco Gamurrini (1835-1923) en un manuscrit custodiat a la Biblioteca della Fraternità dei Laici d’Arezzo. Aquest còdex, no del tot complet, es conserva en còpia del segle XI i escrit en una escriptura llatina tan cal·ligràfica en aquella centúria com l’anomenada actualment beneventana i dita abans longobarda. Pel nom ja es pot deduir que es tracta d’una escriptura emprada exclusivament a Itàlia (de fet només a la meitat meridional de la Península itàlica i a la costa de la Dàcia en l’alta edat mitjana). 

D’Egèria s’ha discutit tot, menys que fos una dona (que ja és alguna cosa positiva). El seu vertader nom àdhuc va ser fixat força després de la descoberta del manuscrit. El P. Enrique Flórez (1702-1773), gran erudit agustí i autor benemèrit de la España Sagrada, atribuí l’origen geogràfic d’Egèria a Galícia i, encara avui, aquesta és opinió majoritària. I s’ha pensat també que era una monja. Nosaltres, però, que, ja el 2005, vam identificar, en una col·lecció privada, i estudiar tot seguit, la resta d’uns petits retalls de pergamí transmissors d’aquesta obra en una còpia feta, entre final del segle IX i inicis del X, amb tota probabilitat al sud de la Gàl·lia, a la Narbonesa, concordem que l’autora de l’obra es deia Egèria i que la va escriure entre els anys 381 i 384, però no estem del tot convençuts que fos d’origen gallec, ans pensem en la possibilitat que nasqués en terres septimanes. I, certament, era una dona pietosa, però no necessàriament monja. I indubtablement era rica i poderosa; fins i tot se l’ha emparentada amb la família imperial. I amb seguretat era culta, valenta i curiosa, però no viatjava sola. Ho feia acompanyada de les Sagrades Escriptures per recórrer els paratges en elles citats, i protegida i atesa per un seguici de guies i de servidors diversos. I ningú no pot dubtar que era observadora i intel·ligent. 

Amb aquests antecedents no és rar que el resultat dels seus escrits resultin verament captivadors per a tothom i instructius per als interessats en antiguitats i rareses. Una versió catalana de l’any 1986, molt reeixida gràcies a l’art de Sebastià Janeras, es pot llegir a la Fundació Bernat Metge. I per a les multituds que no puguin resistir la temptació de fer una ullada al nostre estudi, els remetem a la Revue Bénédictine, t. 115, fasc. 2 (2005), p. 241-250.

La segona dona que volem evocar és uns segles més moderna i més coneguda al nostre país. Es tracta de Duoda, una dona que, com els gallecs amb Egèria, nosaltres hem volgut fer nostra i catalana. Però, com possiblement també Egèria, el seu origen era septimà, o de més al nord. Amb tot, Duoda està vinculada amb la nostra terra perquè fou l’esposa de Bernat de Septimània, comte intermitent de Barcelona: un primer període entre el 826 i el 832, i un segon entre 835 i 844, any de la seva execució per mandat de Carles el Calb. Pocs anys més tard, el 850, l’emperador Carles faria decapitar el fill primogènit de Duoda, Guillem, per rebel. L’execució fou a Barcelona, d’on Guillem havia esdevingut també comte com el seu pare, però més efímer, sols un parell d’anys, de 848 al fatal 850, en què «perdé la persona e fou scapsat».

I és que la decapitació sempre s’ha manifestat un mètode molt recomanable per acabar amb la dissidència. És un procediment eficaç, econòmic, ecològic i biodegradable. Però sense entrar ara en detalls escabrosos, a Duoda se li atribueix l’autoria d’un Liber manualis compost per al seu estimat fill primogènit, Guillem. Aquesta obra, escrita enmig d’una inquietant situació política al regne franc, que ja pronosticava un trist final per al seu espòs i fill, reflecteix una molt notable cultura. No sols literària, evidentment, sinó també escripturística. El seu text està sembrat de citacions bíbliques, en les quals ella mateixa devia buscar consol en la soledat del seu retir obligat a Usès.

I és clar que el nostre sentit crític no ens ha fet mai sospitar de la capacitat literària i del nivell cultural inqüestionables de Duoda, però, atesa la seva alta condició de consort sobirana, ja en alguna ocasió anterior ens hem vistos obligats a matisar aquesta autoria, perquè molt bé podria haver estat ajudada en la seva labor per la col·laboració d’un o de diversos secretaris eclesiàstics (cosa que, en part, també hom podria pensar semblantment en el cas d’Egèria). No és que dubtem que la idea inicial d’escriure aquesta obra dedicada i destinada al fill gran no fos de Duoda. No és que dubtem que el pla inicial fos establert bàsicament per ella mateixa. No és que dubtem que hi tingués una participació directa, ni que fos puntual. Però és que tampoc no podem oblidar les paraules del gendre de Jaume I (autor puntual i directe d’una crònica, sens dubte no mancada de col·laboradors). Deia, en efecte, Alfons X el Savi en la «seva» General estoria: «El Rey faze un libro, non porquel escriua con sus manos, mas porque compone las razones del, e las enmienda e yegua e enderça, e muestra la manera de cómo se deuen fazer, e desí escríuelas qui él manda, pero dezimos por esta razón que él faze el libro». Aquesta manera d’escriure un text o de fer un llibre, no és encara avui ben viva entre caps d’Estat i primers ministres i altres autoritats de la mena, que llegeixen els «seus» discursos o elaboren «llurs» tesis doctorals? No és el cas de suposats autors de memòries i àdhuc de suposats creadors de literatura de venda assegurada per raons del tot extraliteràries?

Sigui com sigui, de la bella obra de Duoda, se’n conserven tres manuscrits, i un d’ells a la Biblioteca de Catalunya. Aquest potser és una còpia derivada d’un còdex més antic sobre el qual s’ha especulat que àdhuc hauria pogut tenir a les seves pròpies mans el fill Guillem els seus darrers dies a Barcelona. També d’aquest llibre, editat en la versió original llatina pel gran medievalista Pierre Riché (1921-2019), se’n pot llegir una molt bona traducció catalana deguda a la perícia de Mercè Otero dins la col·lecció Clàssics del cristianisme amb data 2004.

I arribem a la darrera dona de qui, en data tan assenyalada com la d’avui, 8 de març, volem parlar. Aquesta clarament catalana, però d’una producció escrita conservada molt més modesta. Es tracta d’Alba, filla de Guilla, que, malgrat aparèixer aquesta en la documentació com a ‘gramàtica’, no hem pas d’entendre necessàriament (com s’ha fet) que ho fos. Car, amb tota probabilitat, Guilla rebé aquest títol simplement pel fet de ser la dona del gramàtic Guibert, pare d’Alba. En temps antics, i no tan antics, la dona del metge era coneguda com la metgessa, de la mateixa manera que la de l’alcalde era dita alcaldessa. Vet aquí per què Guilla fou anomenada gramàtica. )

I és el cas que Guibert sembla que vingué de Lieja a començos del segle XI per fer-se càrrec dels estudis de gramàtica a l’escola diocesana de Vic. En les contrades osonenques conegué Guilla i s’hi casà. Tingueren quatre fills i dues filles i, contràriament al que era més corrent a l’època, no feren cap distinció entre ells per motiu del seu gènere. Guibert, fent gala d’una mentalitat oberta i d’un amor patern sense fissures, ensenyà personalment i amb idèntic interès i afany les arts liberals tant als fills com a les filles.

La documentació romasa, a més, ens permet d’imaginar una família Guibert molt ben avinguda, que envoltà la seva llar d’un ambient càlid, acollidor i molt culte, amb el pare i la mare casats no per interès ni per imposició ni mínima intervenció de llurs progenitors, sinó enduts per un manifest i sincer amor, escollit en llibertat, i tothora preocupats i atents a la millor formació i benestar de llurs fills. 

Més endavant, constatem aquest mateix ambient reproduït a casa d’Alba, casada amb Jobert Languard, cavaller i fill d’un ric matrimoni de propietaris de Riuprimer: Languard i Ermetruit. De l’erudició també de la família formada per Alba i Jobert basti assenyalar que fa la impressió que s’entretenien a posar nom propi a les seves propietats més estimades: vivien a Riuprimer en una casa batejada amb el nom de Rosta, tenien un cavall de nom Giscafred, així com una egua anomenada Gaçola, una cuirassa dita Claramalla i un alsberg batejat Omnia bona ‘Totsbéns’, nom que sembla evocar un d’aquells senhals a què recorreran els trobadors provençals, aquells poetes laics i cultes testimoniats inequívocament des del segle XI, però d’existència deduïble amb anterioritat. Perquè el cant popular no sempre s’ha conservat escrit, però, emparats de nou en el judiciós criteri de Gibbon, no creiem errat de sospitar que les cançons sempre han existit en la veu del poble i, particularment, en el cor i en l’expressió de les dones.

No sorprèn, doncs, que Alba, educada pel seu pare, fos capaç d’escriure, amb total professionalitat, una professionalitaat notòriament superior a la de no pocs dels seus col·legues masculins, el contracte d’una compra, que ella mateixa i el seu marit feren al germà d’aquest.  Era el 16 d’abril de 1044. I ho féu en una molt pulcra i aprimorada cal·ligrafia de tipus carolí, acompanyada d’una també bellíssima signatura traçada en una perfecta escriptura capital, amb la qual cosa deixà ben evident, de retruc, la seva capacitat poligràfica, aptesa exclusiva dels millors escrivans. D’altra banda, tot el text presenta una redacció llatina de ben notable correcció per a l’objecte de l’escrit. Però, com era propi a la seva època, Alba no hi estalvià la incorporació d’algunes paraules en català, que tenen la particularitat d’ésser les primeres escrites per una dona, a la qual fan matriarca de les lletres pàtries, car tenen 980 anys d’antiguitat. Aquestes paraules eren: casals, coma, era, puio. 

Certament és molt poc el que ha quedat dels escrits d’Alba Guibert, però, com ensenyen els antics, sempre savis, ex digito gigas, és a dir, que encara que d’un gegant sols s’hagi conservat un dit ja hom pot deduir per la seva mida que el dit corresponia a la mà d’un gegant. I el mateix, salvant l’exageració de l’exemple, hom pot dir d’Alba. No que fos una geganta, però sí que fou una dona d’una cultura molt elevada i molt superior a la mitjana dels seus coetanis i conterranis; naturalment, els homes inclosos en aquest recompte. 

D’altra banda, tenim un indici que l’activitat escriptòrica d’Alba no fou ocasional, sinó que era força més regular i constant del que hom pot suposar per l’únic document seu conservat. En efecte, el 28 de febrer de 1063, ja vídua, hom publicà el testament sagramental del seu difunt marit. El text fou escrit pel seu germà Berill, el qual també signà en nom d’Alba, perquè aquesta estava malalta i no pogué fer-ho autògrafament. Però Berill, el germà gran, el successor de llur pare en la direcció de l’escola gramatical de Vic, l’home d’una cultura molt destacada, l’autor d’un sermó predicat amb motiu del trasllat de les relíquies de sant Ermengol, bisbe de la Seu d’Urgell, i el copista principal de les obres completes de Virgili, volgué homenatjar la seva germana signant per ella. Però, a més, també volgué imitar el signum solitum manus eius, això és, la seva rúbrica habitual. Aquesta indicació d’habitual ens notifica fefaentment, malgrat la manca de nous testimonis, que la nostra Alba no era una ecrivana esporàdica, sinó usual i d’ofici.

Però si en ella podem reconèixer una gran dona, que adquirí una cultura superior en un ambient d’analfabetisme social generalitzat, també hem de reconèixer en aquesta ocasió que arribà lluny en molt bona part gràcies al seu pare, un home que sabé estimar i valorar els fills independent de llur sexe i que donà a tots les mateixes oportunitats i atencions.

Que el nostre record d’avui en tribut de les dones que s’ho mereixen s’estengui també als homes que en són mereixedors.