Tornar a prometre amb Marina Garcés

Crec que l’energia correcta per entomar el nou assaig de Marina Garcés és en el títol del primer apartat: “Una estranya mania”. Captura la naturalesa de l’objecte d’estudi així com la disposició quixotesca amb què l’autora s’hi llança. L’èxit de Nova il·lustració radical (Anagrama) es va deure al diagnòstic encertat del malestar dels temps, que la filòsofa va saber batejar amb molta gràcia amb el concepte de “condició pòstuma”. Era el 2017. Sis anys després, El temps de la promesa (Anagrama) no expressa un nou sentir de l’època, sinó una estranya mania per revoltar-s’hi. Garcés va saber dir com i per què havíem perdut el futur, i ara ha escrit des del desfici per recuperar-lo sense cap altre fonament que el desig mateix. Aquest nou llibre té la força i la fragilitat d’una promesa: un acte que no descriu el món, sinó un ritual que intenta canviar-lo amb un superàvit de fe.

El repte de Garcés és recuperar la utilitat política de la promesa sense caure en la tirania de les promeses que ens han dut a l’apatia i el ressentiment. Segons l’autora, les promeses tramposes han estat la de Déu, la de l’Estat i la del capitalisme. No hi ha hagut salvació, no hi ha hagut protecció, i no hi ha hagut creixement il·limitat. El punt clau és que, si deixem de creure en la possibilitat de comprometre’ns per fer un futur diferent del present, ens convertirem en súbdits encara més passius d’aquests poders. Garcés busca una forma de prometre que apoderi el que els prometedors falsos han desapoderat. La troba en les promeses més petites i municipals, subjectes concrets que defugen la il·lusió d’una identitat metafísica i mantenen el sentit de contingència. “Sembla que la promesa està dominada pel sentit de la finalitat, però el que fa, de manera molt més irreversible, és compartir començaments”. Garcés intenta quadrar el cercle d’una promesa que obri sense tancar.

El resultat és un assaig estranyament performatiu, genuïnament inspirador en alguns passatges i inevitablement frustrant en d’altres. Ens trobem davant de la Garcés més aforística i emocional, més entregada al parafraseig suggeridor de la tesi que al seu blindatge sistemàtic. De nou, tot plegat és coherent amb el deliri i l‘excés de les promeses: “Si podem arribar a acords, col·laborar, intercanviar, contractar, subcontractar, fer projectes i tenir propòsits, per què hauríem de prometre mai res a ningú? Aquesta és una de les raons del deliri de la promesa: en realitat, prometem sense que calgui […] És un excés de la paraula que reforça el vincle perquè el torna irreversible”. Garcés mai ens promet que la promesa ens salvarà de tots els mals, però, com la teologia negativa, donant voltes sobre el que no es pot dir, sembla que digui alguna cosa.

De la lectura d’El temps de la promesa en sortim amb unes ganes de tornar a prometre que se saben incertes, però, malgrat tot, volen creure. L’ombra de frustració que dèiem que sotja el text ve del seu punt cec. Al costat de les promeses fallides de Déu, l’estat i el capitalisme, Garcés mai parla de les promeses fallides dels seus. Hi ha alguna lliçó important a extreure en totes les promeses incomplertes de l’esquerra alternativa en què ha militat i milita Garcés, i algun canvi a fer quan els discursos que van començar als marges han acabat ocupant tots els espais del centre i, tanmateix, els problemes han persistit. A Nova il·lustració radical, Garcés va saber diagnosticar com les contradiccions dels adversaris polítics ens havien arrabassat el futur. Perquè el projecte recuperi la radicalitat que sens dubte va tenir, caldria un diagnòstic de com les contradiccions pròpies han dut a la incapacitat per reobrir-lo.