Som iguals o no?

L’actriu i traductora Cristina Genebat publica l’assaig Som iguals o no? (Rosa dels Vents), que aborda l’estat de la qüestió del feminisme des d’un punt de vista molt personal. Publiquem aquí íntegrament el pròleg del llibre.

Em dic Cristina Genebat i vaig néixer dona. Soc de lletres: actriu i traductora. I també soc mare, filla, nòvia, amiga…, sagitari, feminista. I femenina. I romàntica. Romàntica, sí. I reincident. Ho confesso sabent que això em converteix en un ésser en decadència, encegat per l’androcentrisme de la nostra cultura i esclau del patriarcat. Segurament, aquest llibre l’estic perpetrant en defensa pròpia. I, per si serveix d’atenuant, em declaro culpable i alço les mans enlaire. Les de les metralletes, si voleu, ja podeu començar a disparar. O, si voleu, fem un rooibos. També confesso que soc més de rooibos que de metralleta.

La necessitat d’escriure aquest llibre m’agafa en ple auge del moviment feminista del segle XXI. Com deia, soc actriu i el fervor ens arriba esperonat amb èxit per les actrius americanes —sempre ho comencen tot ells; els nord-americans, vull dir. Encara que de vegades no ho sembli, comencen ells. Sempre—, amb la campanya del hashtag #metoo i secundat per tantes activistes, periodistes i treballadores de tots els àmbits que diuen «Ja n’hi ha prou» i que m’obliguen a prendre partit. No m’hi obliguen, m’hi obligo jo. O la meva moral, o la meva feminitat, o la meva educació…; sigui com sigui, el posicionament m’esdevé obligatori.

La moguda m’agafa embarassada del meu segon fill. Com que surto menys, llegeixo més. M’inquieta el tema i em compro tots els llibres. I me’ls llegeixo. Per sort, encara m’encanta llegir: soc d’aquesta minoria. En aquest embaràs llegeixo molt més que en l’altre, però. En l’altre només llegia llibres d’embarassos i de parts. Llavors, fa deu anys, es parlava molt de la revolució de la maternitat, del naixement conscient… Era un moment molt New Age, i en vaig aprendre molt, d’aquelles lectures. Molt. Però encara en vaig aprendre més de parir la meva filla. L’aprenentatge és vivència emocional. D’això, ara ja no en tinc cap dubte.

Aquesta vegada, com deia, ja no llegeixo res d’embarassos ni de parts. Tant se me’n fot. Vull que el meu fill i jo estiguem bé i punt. En canvi, però, sí que llegeixo molt sobre feminisme. Moltíssim. Perquè el meu fill, movent-se dins del meu ventre, em recorda, a cada pàgina, que malgrat tot no som iguals. No ho som i no crec que ho arribem a ser mai. Malgrat les modes, les androgínies, malgrat tots els matisos i tenint en compte que cada persona és un món. Malgrat totes les excepcions hagudes i per haver. No som iguals.

Suposo que tot plegat comença aquí.

Quan el meu embaràs em fa sentir que no som iguals.

Quan la meva intuïció em diu que en l’acceptació i en la integració de les diferències hi pot haver una clau important per fer quallar aquesta revolució feminista del nostre segle que a estones se’m revela tan agressiva. Que potser cal un feminisme conscient, raonat i raonable. Un feminisme optimista. Un que, en comptes de demanar la igualtat a qualsevol preu, assumeixi les diferències per fer-ne virtuts. Que sumi. Que no torni rígids els posicionaments ni caigui en els pitjors vicis del masclisme. Que ens faci lliures. Que ens permeti forjar una carrera potent i ser mares a la vegada. I estimar molt, i estimar fort, i estimar els homes, també. Un feminisme que ens permeti desenvolupar l’empatia i la solidaritat. Aparcar la queixa i començar a actuar. Perquè, si el futur és de les dones, sobretot ho serà de les dones empàtiques i solidàries. De les que no es cansin mai de fer-se preguntes. De les que no deixin mai de buscar respostes. De les que no parin mai de tirar la pedra a la lluna, conscients que és l’única manera d’arribar, algun dia, a tocar algun fanal. Perquè jo, potser per la pujada d’oxitocina, no tinc cap ganes de treure la metralleta, però tinc moltes ganes de fer-me preguntes, d’obrir debats i de compartir rooibos a dojo. I més endavant gintònics, també. Després de la lactància.

Així què, ho intento?

El meu fill fa una de les seves piruetes intrauterines.

M’ho prenc com un sí.