Sis voltes a l’art de donar voltes

Pensar sobre pensar és com donar voltes sobre tu mateix i avançar per art de màgia. És una paradoxa, que no es diu prou que és una casa on la filosofia se sent més confortable que en la del saber. També podríem dir que la sensació és d’aporia, que en grec vol dir “manca de camí”, i que és un dels conceptes clàssics per definir l’efecte amb què et deixen els diàlegs socràtics quan acaben sense acabar, a mitja contradicció i tot el suspens narratiu del món. Encara més: el Banquet de Plató s’interromp amb la pèrdua de consciència dels amics reunits per culpa de la borratxera, que és justament un cap que dona voltes.

Per què pensar? torna a fer girar la roda de la filosofia. El llibre encarrega a sis pensadors contemporanis catalans que es facin la pregunta del títol sense cap altra excusa que el plaer i el sentit de fer-la. No és l’únic nivell meta del text: el volum funciona com a manifest fundacional de La blanca, la nova col·lecció de filosofia d’Edicions 62 dirigida per Josep Ramoneda i Jaume Casals que busca l’anhelat punt dolç entre plaer lector i reflexió genuïna, que fins ara ens han publicat noms com Jürgen Habermas o Barbara Cassin. Ramoneda i Casals mateix són dos dels autors del llibre que ens ocupa, i els completen Marta Jorba, Raül Garrigasait i Xita Rubert. La selecció promet raonabilitat intergeneracional, de nou la productivitat de la paradoxa que sempre hi ha en fer variacions sobre un mateix tema.

Del compendi de respostes te n’atrauen tant les continuïtats com les diferències. Tots els autors comparteixen una cosa que podríem anomenar “fe descreguda” en la filosofia: rebaixen les expectatives al principi per salvar-te millor al final. Aquest trop narratiu hi és en la forma, però s’explicita com a fons en els sis assajos: com s’espera d’un recull d’autors continentals, la filosofia se’ns presenta com un exercici orgullosament indestriable de la narració, més a pop del diàleg socràtic (els grecs no surten gaire) o dels assajos de Montaigne (els francesos tenen més sort) que de la filosofia analítica o la ciència cognitiva. El que més sorprèn és l’ambició universal, en què respondre la pregunta des del nostre temps i lloc particulars importa menys que el component irreductiblement abstracte de pensar sobre pensar. Malgrat l’estil llegidor, cap dels autors s’arronsa a l’hora de deixar caure paraules grosses.

Cada nom és una personalitat: Ramoneda, periodístic i moralista; Casals, humanista i evasiu; Jorba, aspra i clara; Rubert solipsista i juganera; Birulés, inspiradora i complicada; i Garrigasait, rondallesc i intempestiu. La sensibilitat de cada autor és l’altra cara de l’atreviment de les seves tesis: a l’extrem d’enfangar-se hi ha un Garrigasait que reclama recuperar la sensibilitat premoderna pel real extrafilosòfic, i a l’extrem de l’abúlia hi ha una Rubert que proposa la filosofia com a música d’ambient per a un dietari autoficcional. Jorba, Birulés i Ramoneda formen el triangle de l’ortodòxia amb una defensa gens mandrosa dels llocs comuns: contra l’acceleració, autocrítica; contra l’entotsolament filosòfic, pensament que dugui a l’acció social. Casals surt per la tangent de la fenomenologia sense acabar de quadrar el cercle, però l’exercici té el valor de mostrar una tradició de pensament alternativa a la dels coautors i un cert estil. Per què pensar? no ens ofereix la fulgurància d’un vocabulari nou, però sí la sensació que continuar la conversa és una finalitat en ella mateixa.