Ser mare no és un dret

El teu ADN no és millor que un altre per perpetuar-se en la història, la teva supremacia biològica és un engany narcisista, les criatures del món no són el teu projecte de perpetuar-te en l'eternitat

Podem identificar els rics per tres elements principals: la pell impecable, una concepció de la llibertat bastant barroera i molta creativitat per inventar drets. Evidentment no són les úniques característiques comunes. També hi destacarien alguns cognoms recurrents, un sentit de l’empatia reduït només als de la seva classe i la capacitat de generar-nos titulars constantment que procurem aprofitar per construir un futur millor sense ells.

Dins la categoria de drets inventats, m’agrada destacar especialment el dret a tenir parelles notablement més joves dels senyors de més de cinquanta anys o el dret a ser mare o pare a partir de l’explotació del cos d’una dona més pobra. D’això vull parlar. El dret a ser mare o pare no existeix. Sap greu. El teu ADN no és millor que un altre per perpetuar-se en la història, la teva supremacia biològica és un engany narcisista, les criatures del món no són el teu projecte de perpetuar-te en l’eternitat. A tots ens espanta la mort i desaparèixer del mapa, el record i la història, però les altres persones són també subjectes d’uns drets que no poden ser anul·lats pels teus deliris de grandesa.

Ser pare o mare és, en tot cas, un desig. Un desig molt legítim. És, fins i tot, un desig bonic. Però no és un dret. El que sí que existeix, en canvi, són els drets de la infància. Els drets de les criatures a tenir una vida digna i feliç. I si, com a societat, ens centrem a protegir i garantir aquests drets existents? I si, a més, ho abordem col·lectivament? Si tant desitges ser mare, hi ha altres opcions com l’adopció o l’acollida, que alhora són una contribució en garantir els drets d’aquests infants.

És que resulta, senyora Ana Obregón (que tots sabem que estem parlant d’ella), que les criatures i les dones d’arreu del món tenen dret a una vida digna, encara que no siguin tan rics com tu. L’infant que portes en braços té dret a viure sa, estimat, cuidat, igual que la resta d’infants del planeta, també els que estan esperant per ser acollits o adoptats. Resulta, també, que la dona que ha gestat i parit aquesta criatura que has comprat també té dret a una bona vida. Que el teu desig per perpetuar la teva genètica no pot passar per sobre dels drets i salut física i psicològica d’una altra persona. Tot això, que no em sembla poca cosa, resulta que és més important que tu, persona que ja ha viscut seixanta-vuit anys sencers de vida, puguis complir un desig perquè tens la patata tan grossa que t’han de dur en cadira de rodes.

“Resulta, també, que la dona que ha gestat i parit aquesta criatura que has comprat també té dret a una bona vida.”

Hi ha un conte de la Ursula K. Le Guin, que m’ha ensenyat una amiga molt sàvia, que narra una ciutat abundant i feliç que té com a únic requisit d’existència que un nen visqui en la misèria absoluta, tancat, brut, desnodrit, despullat, sense afecte, ni vincles, ni llum del sol. Si aquest nen fos lliure, algú li digués una paraula amable o sortís a passejar, la ciutat i la seva abundància s’ensorrarien. Aquest conte em sembla fantàstic per il·lustrar el que és per mi el quid de la qüestió. És real la felicitat o la llibertat que podem sentir si per aconseguir-la sotmetem a un altre? Si partim de la base que som éssers socials i ens necessitem mútuament per viure, fins a quin punt podem assumir-nos com a persones subjectes de drets quan els nostres drets van supeditats a la dominació d’un altre?

Sovint sentim a les tertúlies l’argument de “la teva llibertat acaba on comença la meva”. Frase que em sembla simplista i que no capta, per mi, la dimensió que té la llibertat. Crec, en primer lloc, que la llibertat no és llibertat si està condicionada per la necessitat, per les factures, pel lloguer, per la supervivència. I crec, també, que totes les nostres decisions afecten terceres persones, perquè no vivim aïllats. Per tant, penso que cal recuperar la idea de la llibertat republicana, és a dir, no haver de demanar permís per existir i ser lliure de tota dominació. En definitiva, tenir llibertat per decidir de forma sempre vinculada a viure en una societat sense dominacions, i amb unes bases materials que permetin aquesta elecció lliure.

Ana Obregón no vol ser mare. Vol perpetuar els seus gens. I pot fer-ho perquè té diners que li permeten vulnerar la vida digna i la salut d’una altra dona que gesta i pareix aquesta criatura. I com al conte de Le Guin, sotmet a una persona per viure de manera feliç i abundant. La seva no és una decisió que es pugui emparar en “la llibertat”, igual que tampoc no és un dret. Drets tenen els milers d’infants del món que no tenen els recursos per viure de manera digna. Llibertat és no haver d’acceptar gestar per a una altra senyora, amb tot el que això comporta, perquè vius en un sistema econòmic desigual i explotador.

Llibertat són infants feliços arreu i rics enlloc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació