Sarah Jaffe: “Se’ns fa creure que ens agrada sacrificar-nos per la feina”

El canvi climàtic, la polarització política, la precarització del tot i l’auge de les desigualtats són els principals reptes que erosionen el pacte social sorgit de les runes de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, la vida de les persones. Perquè la cosa va d’això, al final, de viure sota unes condicions dignes. Però tot sembla indicar que el sistema segueix perpetuant i reproduint falles estructurals. Per Sarah Jaffe, autora de La feina no t’estimarà (Arallibres), el sistema imperant va inserir una llavor, ara farà una cinquantena d’anys que, de mica en mica, ha anat creixent fins a vertebrar la nostra moral: l’amor per la feina. L’enèsima pirueta del capitalisme tardà que, segons l’autora, ens ha fet creure que la feina, mecanisme coercitiu per excel·lència, ens agrada. Jaffe ensorra mites amb una mirada feminista i de progrés, tot endinsant-se en el passat per traçar l’origen de les desigualtats que vertebren l’actual mercat del treball. També aconsegueix exposar la problemàtica laboral amb casos totalment extrapolables a altres realitats no-anglosaxones desgranant les insostenibilitats de la vida laboral de tot un ventall de perfils. Des d’artistes, atletes o becaris, fins a programadors informàtics, professors, passant per les treballadores de la llar – històricament dutes a terme per dones racialitzades-, o per les més altes instàncies del futbol internacional femení amb Megan Rapinoe, Jaffe s’endinsa en els engranatges de “l’amor per la feina” per fer reflotar testimonis que busquen recuperar una solidaritat perduda. Ens hem reunit amb l’autora de manera telemàtica per saber més d’un llibre amb un argumentari coherent i sagaç.

Han passat més de tres anys des que vas publicar La feina no t’estimarà. Ara, els lectors catalans podran veure com dissecciones la moral del treball. Com definiries la “feina”, avui?

Déu meu, comences fort! (Riu) Quan parlem del treball, no parlem només de la feina que la gent fa a canvi de diners, sinó també de les tasques no remunerades. Fem una gran quantitat de feina de forma totalment gratuïta, com per exemple les tasques de la llar. És molt complicat determinar què és la feina. Encara penso en les paraules de Federici: “Ens convé anomenar feina allò que realment és feina; així, en un futur, potser redescobrim què és l’amor”. Però és una pregunta complicada perquè a les acaballes del llibre em vaig adonar que algunes persones fan coses per diversió que per a altres són feina. Un dels eixos del llibre aborda aquesta tensió per fer-nos treballar més i més. És molt ben parida la feina que tinc, però amb prou feina pago el lloguer. Tinc 43 anys i no tinc una vivenda pròpia. Puc dir que me’n surto, però a costa de  viure esgotada i consumida i, a més, de continuar treballant en males condicions laborals.

Al llarg del llibre enfoques cadascun dels temes a través d’un testimoni que dona l’entrada a diferents mecanismes de coerció que el sistema imperant ha erigit. Em va sorprendre molt com dediques capítols sencers, per exemple, a les feines de la llar, o fins i tot, als becaris. Què et va portar a endinsar-te en aquestes en concret?

Fa gairebé quinze anys que treballo com a periodista i algunes de les històries se’m plantejaven molt òbvies, perquè eren sectors com indústries o professions que han estat durant anys al capdavant de l’acció laboral als Estats Units i d’altres països. Amb continuïtat amb el primer llibre que vaig escriure (Necessary Trouble: Americans in Revolt) em va semblar imprescindible parlar dels professors perquè han estat superimportants pel ressorgiment del moviment obrer estatunidenc. L’ensenyament ha estat la sintetització de “l’amor pel treball” i, històricament, no ha estat una professió gaire ben pagada ni respectada, sobretot perquè ha estat una feina que es preveia que les dones fessin. És un fet que es veu reflectit encara avui en les dades i a la vegada volia dedicar un capítol a les infermeres, però no ho vaig acabar fent perquè establia els mateixos arguments que amb l’ensenyament. Era necessari que parlés d’alguns aspectes per poder parlar del que volia, per això vaig començar parlant de les feines de la llar no remunerades, separant-les de les que sí que es paguen. També hauria pogut abordar la restauració i el periodisme en el capítol sobre les feines temporals, però no volia parlar de mi mateixa. Parlar dels becaris em va semblar importantíssim perquè és més aviat un estatus que no pas una indústria i és una de les pitjors exportacions dels Estats Units. Sabia que havia d’escriure sobre tecnologia i inserir-ho en la narrativa de les arts a través dels videojocs, per aquesta raó ho vaig acabar explicant. A l’últim capítol volia parlar dels esports i és ben curiós que l’escàndol amb la Selecció Espanyola de futbol femení hagi esclatat ara, perquè és un exemple molt paradigmàtic del que està succeint enguany. Estan entrant de ple en la narrativa de “l’amor pel treball”: “Hauries d’estar agraïda de jugar”, diuen alguns encara que les jugadores sovint juguin millor que els homes. Què hi puc fer, m’agrada veure futbol femení abans que el masculí perquè les dones no es tiren a la piscina… (Riu).

Un dels eixos del llibre aborda aquesta tensió per fer-nos treballar més i més.

El cas del president de la RFEF, Luis Rubiales, s’insereix molt bé en la narrativa que estableixes.

Sí. Va ser trist veure a l’equip estatunidenc caure a la Copa del Món perquè ens havien acostumat a guanyar-ho tot. A la vegada va ser interessant perquè vam poder veure tantes altres jugadores d’altres països jugar a un grandíssim nivell. Però després veure tota la porqueria per la qual van haver de passar les jugadores espanyoles va ser molt enfurismant i una demostració evidentíssima del que volia explicar al capítol de l’esport femení. Només fer córrer la idea que les jugadores havien de callar i agrair jugar per la selecció en comptes de criticar els homes que manen i el tractament que van rebre dels homes de la federació… Imagina’t, si això és el que fa (Luis Rubiales) davant del món sencer, què deu fer darrere de les càmeres? Com les van tractar quan van presentar queixes contra el seleccionador… Sí, per això vaig escriure sobre esports. L’últim cop que les dones americanes van guanyar el Mundial de futbol es van posar a cantar a l’estadi “Igualtat salarial, igualtat salarial!”. Era l’altaveu més gran possible per aconseguir millores laborals.

Els actors i guionistes de Hollywood, que ara fan vaga, també tenen un altaveu privilegiat.

El millor altaveu per parlar de condicions laborals. Veiem tots aquests aspectes que bé es podrien assimilar a la feina que jo feia a la restauració. Vaig patir assetjament sexual a mans dels caps per qui treballava i la selecció espanyola de futbol femení també l’ha patit després de guanyar la Copa del Món. El problema no se’n va, només és a una escala diferent. Amb la vaga dels actors d’enguany, per exemple, algunes persones diuen que el fet que Margot Robbie i Cilian Murphy hagin sortit de les estrenes de les seves pel·lícules és indiferent perquè són multimilionaris, però el sou mitjà d’un actor de Hollywood és de tan sols 26.000 dòlars a l’any i la major part es dedica a pagar l’assegurança mèdica. Ho veus des d’una altra escala, on les dones més famoses del món tampoc se salvaven de l’assetjament sexual de Harvey Weinstein. Crec que parlar de casos com les treballadores de la llar no remunerades i acabar amb casos com els de Megan Rapinoe em permetia oferir un ventall prou ampli perquè la gent s’hi pogués veure reflectida. Però aquests problemes no solament els tenen les dones. El que realment està passant, com diu Bethany Moreton, és que a Occident “les dones no poden ser directores generals, però, en canvi, els homes poden fer de treballadors de la llar”.

S’espera de tu que et dediquis en cos i ànima a la teva feina, perquè l’alternativa és morir-se de gana.

La situació laboral dels guionistes de Hollywood és molt diferent de la dels treballadors d’una fàbrica com Carrier and Rexnord.

També és molt complicat externalitzar-los, subcontractar-los. Els estudis estan reclamant el dret a escanejar els rostres dels artistes per utilitzar-los amb perpetuïtat, això és escandalós. Les amenaces que estan afrontant els guionistes són les mateixes que estan destruint el poder del treball. La qüestió és si es pot destruir la capacitat de sindicar-se d’aquests treballadors a l’hora de millorar les seves condicions. Això passa a tot arreu.

Expliques que l’amor a la feina és un producte del neoliberalisme, l’última tombarella del sistema per justificar la coerció necessària que requereix el treball. Hem interioritzat que un bon treballador és aquell que sacrifica el seu temps lliure per la feina. D’on prové aquesta identificació i afany de sacrifici?

Sí, és molt interessant perquè al nou llibre en el qual estic treballant que tracta sobre el dol, dedico un capítol al declivi dels treballs industrials i com la societat associava la seva identitat amb la feina. Abans una persona podia tenir una mateixa feina durant tota la vida. Si eres un miner, ho eres des que tenies 18 anys, el teu pare també i el més probable és que el teu fill també li toqués baixar a picar, llevat que te’n sortissis per fer-lo anar a la universitat. Hi havia una tensió interessant, perquè de la mateixa manera que basaven la seva identitat amb la seva feina, a la vegada també l’odiaven.

…

Al llibre The Next Shift, Gabriel Winant escriu sobre això mateix i indica que era una experiència diferent. T’identificaves amb la feina perquè estaves afiliat al sindicat, també amb els teus companys amb qui comparties un esperit de sacrifici. Els meus pares em deien que si treballava de valent aconseguiria fer el que volia, presumptament, i no tenien cap il·lusió que els hi agradés la seva feina. Després d’haver cobert la clausura de fàbriques a Indiana, un cop Trump va ser escollit, preguntava a la gent què farien si els diners no fossin un objecte i em miraven amb incredulitat, perquè la feina no és una cosa que m’ha d’agradar, simplement em permet subsistir. Si no m’ho permet… Per què ho faig? La resposta de la majoria de la gent encara avui continua sent que treballen pel xec. Abans el treballador s’inseria en una estructura diferent, més estable. Vivies al llarg de tota la vida al mateix lloc. En molts casos la companyia i el sindicat s’acabaven convertit en una estructura social amb la qual tu interactuaves. És molt interessant veure com alguns treballadors que han estat desplaçats d’una fàbrica a una altra han mantingut aquestes estructures, com Tim O’Hara, president del sindicat local de Lawrence Town, a Ohio. Quan la seva planta va tancar, van desplaçar-se a Kentucky perquè General Motors els havia traslladat allà i explicava que la seva vida social la conformava gent que també havia estat traslladada de la planta d’Ohio. La meva vida laboral com a escriptora és ben diferent. He tingut prop de 30 feines diferents en vint anys. M’haig d’associar més amb la meva identitat com a escriptora, no pas amb la meva feina. Em desanimaria molt invertir en una feina que no m’hagués de durar gaire temps.

És un símptoma del sistema imperant, al cap i a la fi.

Exacte, però a la vegada és molt difícil deixar de fer-ho perquè, probablement, treballes tant que de tant en tant tens crisis existencials. Una cosa interessant de les vagues és que et dona temps per pensar. Aquesta és una de les raons per les quals es va anomenar “La Gran Dimissió” (The Great Ressignation) al fenomen on milions d’americans van decidir abandonar els seus llocs de treball durant la pandèmia. Aquella experiència, que va acabar per convertir-se en internacional, va demostrar que la gent no volia identificar-se amb les seves feines, o, en alguns casos, no ho podien evitar. S’espera de tu que et dediquis en cos i ànima a la teva feina, perquè l’alternativa és morir-se de gana. Llevat que siguis ric has de treballar, i si treballes, també has de poder fer una feina que no et condemni a la misèria. Ara estic millor que quan treballava de cambrera, tot i que de vegades no m’hi senti. És dur, però a la vegada també és cert que la teva vida millorarà si no tens una feina que paga malament, tot i que et seguiràs sentint miserable durant el temps que hi invertiràs. Vivim en una tensió que cada cop fa que la corda s’estiri més i més, fins que algun dia es trenca.

A La feina no t’estimarà sostens que la gent, realment, no gaudeix del treball, simplement té “bons moments a la feina”. Així i tot, també parles de persones com la Katherine Wilson, professora universitària, que diu que surt de les seves classes amb un somriure al rostre. Hi ha alguna manera d’estimar la teva feina defugint d’aquesta estructura capitalista?

El més interessant sobre la Kate és que, tot i sortir de l’aula amb un somriure, el que li ha acabat donant més dignitat ha estat el sindicat, per més que li hagués de dedicar hores i hores cada dia. Organitzar-se per assolir millors condicions laborals per tal que, encara que tingui un bon o un mal dia, pugui tenir un bon coixí per fer front a la vida. Saber que té una bona oficina on seure. Aquestes coses eren demandes que des del sindicat es podien fer. Em va semblar molt interessant que la seva parella fos un catedràtic i em va semblar que no devia ser fàcil per ella. Però de la mateixa manera la Kate explicava que l’ajudava a adonar-se que no era un fracàs, sinó que s’havia incorporat tard a la vida acadèmica. La seva parella havia treballat des d’un principi a la universitat i va poder obtenir una bona feina quan encara era possible. Era molt conscient que hi havia millors condicions per fer aquesta feina, que la universitat havia optat per precaritzar la major de part dels treballadors. El que li donava més dignitat i una mica d’esperança va ser organitzar-se i sense això hauria estat fora del circuit acadèmic. Crec que no és una obvietat, la resposta la trobem en com podem millorar les nostres condicions. He tingut una mica d’èxit venent llibres, prou perquè el meu poder de negociació hagi millorat. Però si el meu pròxim llibre punxa, perdo aquest marge. Em donaria molta més seguretat tenir una tarifa mínima decent per cadascun dels articles que escric i no que em demanessin escriure un article per 200 dòlars. Això em donaria més seguretat que no aquesta necessitat de superar-me constantment.

Fa set anys que vaig començar els meus estudis universitaris i aleshores hi havia aquesta sensació que com més estudis tinguessis més i millors oportunitats laborals tindries. Així i tot, ara sembla que un CV nodrit no és garantia de res, ans al contrari.

Vaig tenir la mateixa conversa amb un amic que és historiador. Un professor de Periodisme deia que la feina de reporter era per a gent jove i que cap a la quarantena o bé seies a la cadira de l’editor o bé estaves fora de la indústria. Va acabar sent professor. El periodisme està fotut, però també ho està el món acadèmic. Vaig escriure aquell capítol en concret perquè sabia que molts lectors serien academicistes i perquè s’està vivint molt la proletarització en aquest àmbit de treball. M’encanta el llibre de Stanley Aronowitz, The Last Good Job in America on explica que les possibilitats d’aconseguir aquest tipus de feina són irrisòries. Tinc amics de la meva edat que treballen al món acadèmic, hi han dedicat deu anys de la seva vida o, fins i tot, són catedràtics, però tenen vides molt precàries, són assetjats per la dreta si es posicionen políticament, fora de la feina s’han de convertir en una mena de celebritats i tenir una marca pròpia a Twitter, TikTok, per tenir el prestigi d’autors com Stanley Aronowitz. Aleshores era un bon curro, però era una feina, difícil i desafiant, però ho feies per una raó. Ara has de passar per tots els estadis, doctorand, professor novell, professor lector… No hi ha gaires opcions per fer allò que vols si pretens jubilar-te algun dia. Les meves probabilitats són gairebé nul·les i probablement hauré de continuar escrivint llibres amb l’esperança de no tenir problemes greus de salut que m’impedeixin fer-ho. Hi ha molt poques feines on et puguis ficar que siguin segures, laboralment parlant. Podem fer broma sobre entrar a les finances, però al proper crac econòmic que hi hagi s’acomiadaran centenars de milers de banquers joves arreu del món. I hi haurà una propera crisi més aviat que tard. La precarització no fa més que aguditzar-se, i per això crec que la política s’està polaritzant cada cop més i ningú sap com respondre a la situació.

Vivim en una tensió que cada cop fa que la corda s’estiri més i més, fins que algun dia es trenca.

Per què consideres que reteixir la socialització i la cultura sindical són les vies per subvertir la situació actual?

Pel fet que una de les coses que comporta aquest “l’amor per la feina” és el discurs que dicta que el meu èxit està sotmès a la competència amb la resta d’escriptors, que els converteix en rivals directes. Si faig això podré accedir a una vida millor, perquè estaré treballant el doble o el triple que la resta. Però això és una farsa. Vaig continuar fent de freelance perquè vaig veure rondes i rondes de persones passar per acomiadament rere acomiadament, així que em vaig acostumar al ritme. Ser una periodista de lliure dedicació és, legalment, molt difícil, perquè és molt complicat organitzar-se. Els reptes són molt diferents quan deixes de veure a la resta d’escriptors com a competència, quan entens que el teu poder de negociació col·lectiu és major que no pas si vas per lliure. La vaga d’actors i guionistes de Hollywood és un molt bon exemple d’això, perquè és una indústria profundament individualista. Margot Robbie no pot cedir el poder de negociació que té per haver nascut amb aquesta cara espectacular i ser una actriu fantàstica, però pot marxar de l’estrena de la seva pel·lícula i posar-se del costat de la gent que no és Margot Robbie. I ho va fer. I la cosa va d’això, perquè en algun moment Robbie no era famosa. Estic segura que sap el que és haver estat assetjada sexualment només per caminar pel carrer o al seu entorn laboral. És una lliçó que tots hauríem de tenir perquè bé ens podria ignorar a la resta d’actors, però sap que el dia que deixi de ser tan atractiva i no es donin gaires papers per actrius grans, necessitarà els sindicats. Perquè, al cap i a la fi, Hollywood és una indústria que determina el teu valor segons la teva aparença. Dir que no a això et fa ser una altra cosa. El valor col·lectiu dels actors és molt més gran que una maleïda intel·ligència artificial que els pretengui substituir.

Notes que aquesta solidaritat i cultura sindical han ressorgit en l’actualitat, tal com vaticinaves amb optimisme al teu llibre?

Depèn d’on siguis. Als Estats Units s’està vivint un moment de polarització entre diferents  estats. A Florida tot se n’està anant a la merda amb DeSantis, un governador que està intentant prohibir l’existència de persones trans, immigrants… En canvi, fa poc vaig ser a Minnesota, on l’estat ha aprovat tota una sèrie de lleis interessants amb relació als drets laborals, protecció del dret a l’avortament, menjar gratuït a les escoles… Tot depèn de qui guanya. Tenim un fenomen que passa a tot arreu i sembla que només hi hagi dues possibles reaccions: “Que bé, treballem tots plegats per construir un món millor”, i l’altra “Que et bombin, posem un mur”. Per cert, gràcies per aturar el feixisme a Espanya. No sé gaire sobre la realitat política de les diferents regions d’Espanya, potser sé més sobre Barcelona de la resta de regions. Assumeixo que la situació és millor a Catalunya que a altres regions on la dreta és més poderosa. No em sorprèn que el llibre s’hagi editat al català abans que en castellà, perquè Catalunya és una zona amb una cultura de resistència i lluita que espero que faci funcionar millor el llibre que no pas a altres llocs del país on Vox hagi guanyat. L’altre conflicte que tenim també és, per exemple, el cost de la vida. Jo ara visc a Londres i és caríssim, no necessàriament perquè la política de la dreta sigui dominant -casos com Newcastle, Liverpool o Bristol ho evidencien-, però el repte de la ciutat liberal és mantenir la seva habitabilitat. Són reptes molt reals.

Al llibre fas un exercici fascinant per donar un nou sentit a l’amor, revalorar-lo com un element humà i oposat als purs mecanismes de producció. Però, com podem estimar, fins i tot en l’àmbit de les relacions interpersonals, quan tot el que ens rodeja està orquestrat per absorbir-nos i esgotar-nos?

Has estat mai a una cita de Tinder? Semblen entrevistes de feina! (Riu) És curiós, un periodista de The Guardian va escriure un article després que es publiqués el meu llibre on parlava de gent a qui la feina els havia fotut enlaire la vida amorosa. Hi ha distintes formes per les quals la feina s’ha infiltrat en la nostra manera d’estimar. La primera és que la feina ens pren moltíssim temps. Després hi ha allò que els meus pares m’acostumaven a dir de petita era que: “No necessites un home, necessites fer carrera!”. És molt estranya la frase ara que hi penso i com contraposàvem les dues coses, com assumíem que només podia ser l’una o l’altra. De la generació de la meva mare s’esperava que una dona trobés un home per donar-li seguretat econòmica, i, si l’estimava, doncs això que s’emportava! Era una dona de classe treballadora i d’això només fa una generació i avui en dia encara hi ha gent que ho pensa. Ara veus parelles que han de compartir el lloguer d’un pis amb altres persones. La pressió econòmica sobre les parelles encara existeix. L’opció d’alliberar les dones d’aquestes pressions pressuposava que, com a bescanvi, tindrien una bona feina. El que va acabar passant va ser que els dos sous a la família es van convertir en obligatoris per sobreviure si no eren molt rics. Pràcticament tothom necessita tenir una família amb ingressos múltiples i avui és molt difícil tirar endavant si ets pare o mare solter. Tots aquests reptes sobre els quals Federici, que va formar part del moviment Wages for Housework ja va escriure als anys setanta que no sabem estimar lliurement altres persones perquè se’ns ha forçat a fer tantíssims sacrificis. Ara se’ns continua forçant a fer sacrificis, però se’ns diu que ens agraden. La teva feina encara pren la major part del teu temps, només que ara se’t diu que això està bé, que és divertit.

…

La diferència és que si abans tornaves de la fàbrica a casa i la teva dona havia estat tot el dia treballant a la llar, ara tornes a casa de la feina, com la teva parella, del gènere que sigui, que també ha treballat tot el dia davant l’ordinador per un sou i ja no s’encarrega de fer les tasques de la llar. Tots dos esteu exhausts i us baralleu per veure qui rentarà els plats i qui farà dormir els nens. Per aquesta raó durant la pandèmia hi havia tanta tensió. Les escoles van tancar i de cop les famílies perdien el cap treballant des de casa i havent de vigilar que els seus fills estiguessin fent la classe per Zoom. Després algú arribava de la feina i tenia la Covid-19. Aquestes pressions es dipositaven sobre les famílies, i per aquesta raó vaig traçar-les amb Engels, perquè parlava que la família era una estafa, que s’havia dissenyat per fer reproduir els obrers pel capital. Per aquesta raó Henry Ford enviava gent a inspeccionar les cases dels seus treballadors… Veien com les seves vides estaven vigilades pels seus caps. Tota aquesta merda que implicava construir un tipus determinat de parella, un tipus de sexualitat, gènere i significat del qual volia dir ser un home. Tot això avui s’està esfondrant perquè les estructures han desaparegut: l’home ja no ha d’anar a la mina a treballar i sovint la dona guanya més diners que ell. Avui tenim una epidèmia de soledat.

La precarització no fa més que aguditzar-se, i per això crec que la política s’està polaritzant cada cop més i ningú sap com respondre a la situació.

Exposes que històricament les tasques domèstiques i de cures han estat vinculades a les dones racialitzades i pobres. Malgrat les distàncies amb el món anglosaxó, a Espanya hi ha prop de 550.000 treballadores de la llar, 90% dones, un terç d’elles sota el llindar de la pobresa i la majoria no són espanyoles. La falla estructural es perpetua.

Aquesta és la qüestió. Pot ser que ara la gent estigui treballant més des de casa, però majoritàriament encara són dones i encara més dones migrants (legals o il·legals) són les que fan les tasques domèstiques. S’ha cregut que aquestes tasques són pròpies de dones, especialment de dones no blanques. Per què? Doncs perquè són les persones que històricament han estat més explotades. Aquesta combinació entre practicitat i ideologia sempre ha estat entrellaçada. Els arguments ideològics queden marcats per qüestions pràctiques, necessites que la feina de la llar sigui precària si l’has de pagar. A Care: The highest stage of capitalism, Premila Nadasen argumenta que aquestes tasques, actualment, també són sinònim de benefici. Ara tens una app on pots llogar una cangur o cuidadora, tasques abans molt precaritzades i amb la que el sistema aconsegueix treure’n profit. Però la producció que només interessa al capitalisme és la del benefici i, mentrestant, es continua relacionant les feines de la llar amb les dones racialitzades, immigrants i pobres. Feines mal pagades, o fins i tot gratuïtes, que es feminitzen i es relacionen amb feines “per amor”. Són processos contradictoris que passen a la vegada. Cada cop més gent ha de cuidar dels seus i a vegades pot quedar sobrepassada, fet que els fa contractar treballadores, persones relacionades amb el sector privat i desemparades dels serveis nacionals de salut.

L’antic sistema és el que està sent incapaç d’adaptar-se a les pulsions i reptes del present, doncs.

L’antic sistema era una merda i els rols de gènere han caducat. El problema és que no estem rebent res millor per arreglar-ho, perquè no tenim temps, perquè tothom treballa massa per a pensar què podria ser millor. El que milloraria la situació seria poder tenir més temps, no perquè siguem pobres, però sí perquè tinguem una seguretat econòmica. La cosa milloraria amb trenta hores laborables a la setmana, sense una reducció de salaris, amb una seguretat mèdica social i decent, una atenció sanitària funcional -els Estats Units encara no la tenen.

Els rols de gènere encara són sinònim d’estabilitat per al capitalisme.

Hi ha una cosa que inquieta profundament a gent conservadora que considera que la masculinitat no està funcionant com caldria. I això és tan verídic com que un adolescent expliqui als seus pares que vol que li parlin amb els pronoms neutres perquè és de gènere no binari. Pares que se senten desestabilitzats sense que s’hagin de convertir en uns feixistes. Durant la recerca que vaig fer pel nou llibre que estic escrivint vaig parlar amb un exminer que, en jubilar-se, va començar a treballar com a cuidador i li va encantar. Va ser molt útil perquè, gràcies al seu físic, podia contenir persones alterades amb dificultats psicològiques. Hi ha moltes cuidadores que no tenen la seva alçada i no poden entomar tasques tan perilloses. Tasques que li van ensenyar tot un ventall de coses sobre ell mateix. Un cop vaig entrevistar un dels treballadors que apareixien adaptats a la pel·lícula Pride (de Mathew Barchus), i em va explicar que el film l’havia clavat – tot i fer-ho des d’una perspectiva més hollywoodiana. Van ser les dones dels miners qui van formar els seus marits i els miners van acabar per canviar la seva percepció de la comunitat queer. Aquesta història t’explica com la gent pot canviar políticament, i a la vegada com són de desestabilitzadores aquestes masculinitats. Evidentment, va haver-hi reaccions conservadores, però a la vegada hi havia un component d'”Oh, què passaria si provéssim una cosa diferent?”.

És per la mateixa raó que els gurús del neoliberalisme s’alarmen tantíssim amb la destrucció de l’estructura familiar tradicional?

Fixa’t, Margaret Thatcher, una de les ideòlogues del neoliberalisme, va dir que la societat no existia, que hi havia homes i dones i famílies. És una frase molt clarificadora. “Maggie” Thatcher sempre les deia molt grosses, no t’ho podies creure, però ho deia i ho pensava. El neoliberalisme era i és un projecte polític d’enginyeria social, que consistia a convertir les persones en productes. L’argument no era “els humans som així”, sinó “els podem fer d’una manera si volem”. La idea era que es podia convertir la gent d’acord amb els seus estàndards, per l’acumulació de capital. Thatcher tenia molt clar que les tasques de la llar i les cures eren cosa de dones i no pas una responsabilitat de l’estat. Ara volen tallar el finançament social de moltíssimes coses i també es carregaran els sindicats que han fet una tasca increïble per ajudar i cuidar els treballadors al llarg de la seva vida. El sindicat podia ajudar a sufragar l’àpat de la teva boda, potser el teu funeral, o bé el camp de futbol on el teu fill jugava. Tot aquest món social va ser construït a través de quotes sindicals que pagaven els miners i encara existeix, però d’una forma molt més atenuada perquè només queden 100 miners actius a tota la Gran Bretanya. Ara el cap sindical es dedica a assegurar que els miners tinguin totes les necessitats cobertes. La seva feina és cuidar els miners jubilats, una tasca que abans feia el sindicat.

Thatcher tenia molt clar que les tasques de la llar i les cures eren cosa de dones i no pas una responsabilitat de l’estat.

Fins a quin punt té solvència un sistema de producció d’aquestes característiques en un món que camina cap a l’abisme climàtic?

Va, home, ja saps quina serà la meva resposta! (Riu) No, en absolut és sostenible. Escolto molt el terme “policrisis”, perquè n’hi ha tantes, no? Ruthmore i Gilmore diuen que es desencadena una crisi quan “el sistema no es pot reproduir més temps a si mateix”. El que hem vist des del 2008 és que se segueix creient que podem apuntalant-ho tot amb quatre pinces. Es continua pensant que podem estrènyer-ho tot, però amb cadascun dels successius col·lapses, el sistema esdevé menys solvent. Suma-hi que tothom està exhaust. Hem vist moments molt verídics d’aixecament com el 2020 amb l’assassinat de George Floyd, amb una mobilització massiva arreu del món que tenia com a substrat que la situació és fotudament inviable. La ràbia i la frustració desborda els carrers i crema moltes coses. Els francesos ho fan molt, això de cremar coses, i crec que hauríem de prendre nota. L’onada que estem vivint denota que cada cop són més freqüents els cicles de crisis i de gent que incendia coses. Però no està canviant gairebé res i, per tant, els cicles no s’aturaran. La gent als Estats Units, gent del partit demòcrata i de força mitjans, estan molt confusos i no entenen per què Joe Biden no és l’home més popular del país, perquè l’economia va bé i han aconseguit passar l’Acta de Reducció de la Inflació (IRA). Però què ha fet per millorar l’experiència del dia a dia de la classe treballadora? Molt poca cosa.

La pèrdua de fe en la classe política també serà decisiva en aquest escenari?

Exacte. Fixem-nos en el cicle de crisis polítiques d’Espanya, Grècia o Itàlia, on se substitueix un polític rere l’altre en curts períodes de temps i passant de dreta a esquerra. De tant en tant surt algú amb prou talent per sostenir el sistema amb quatre pinces. A Pedro Sánchez sembla donar-se-li bé tot això. Però al final del dia, ha millorat en res la qualitat de vida del gruix de la societat? Quan Yolanda Díaz parla de setmanes laborals més curtes, idees que requereixen millorar la vida de les persones, està ajudant a alentir el cicle de crisis i el salt d’esquerra a dreta. La gent no abraça el feixisme o el comunisme perquè les coses estiguin anant superbé. El New Deal va veure com, per tal de guanyar la partida al comunisme nacional, s’havia de millorar la qualitat de vida de les persones. Per fer-ho va construir, entre altres coses, espais i institucions d’art a totes les cantonades dels carrers. Van llançar projectes per millorar l’experiència vital de les persones, de formes molt materials, visibles i òbvies. Per aquesta raó el feixisme estatunidenc no va alçar el vol i el partit comunista va ser destruït. Bé, no del tot, però el gruix de la vida de les persones va millorar prou per silenciar la gent que alçava la veu des dels marges de la societat.

…

El pèndol encara oscil·la d’un cantó a l’altre. A Grècia es van carregar SÍRIZA i mira’ls ara. A Gran Bretanya es pensen que per virar la política cap al centre les coses milloraran, però no serà així. La coalició de Trump la constituïen “gent de merda, terratinents, imbècils i els seus collons”, en definitiva, racistes, feixistes i homòfobs compromesos. Hi havia qui el votava pensant: “A la merda, per què no?”. Ho vaig veure a Indiana quan parlava amb gent que havia estat acomiadada i força persones volien dipositar el seu vot “pels seus collons”, els de Donald Trump, perquè els hi deia explícitament que els faria la vida millor. I no ho va fer, perquè Donald Trump, tot i fer molts bons discursos racistes, no és bo construint fàbriques i donar a la gent feines decents. Cal millorar la vida de la gent, en definitiva. En cas d’haver-ho fet, la gent l’hauria continuat votant. No perquè fes un discurs racista, o perquè estigues rodejat d’homòfobs, sinó perquè podien fer la vista grossa davant de totes aquestes proclames políticament incorrectes mentre els prometessin millores. El repte que tenim encara és la revalorització de la vida social dintre de l’entorn laboral. Cada dia hem de resistir-nos a la polarització, perquè la gent no es deixi enganyar per promeses vàcues.

Trobareu més informació al web d‘Ara Llibres.