Roger Vinton: “Les elits catalanes van cap a la irrellevància”

Roger Vinton celebra deu anys ordenant el mapa del poder a Catalunya

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Roger Vinton és un pseudònim que ha aguantat deu anys, un doble mèrit perquè, a part del secretisme, estem parlant d’algú que escriu sobre l’aparentment destrempador món de l’empresa. Sense cap padrí fora del seu blog, Vinton ha demostrat que hi havia fam d’un gènere literari inexplorat al nostre país: posar noms als rics, ordenar amb prosa neta qui és qui en el poder econòmic català. Després de nou edicions, La Gran Teranyina (Edicions Periscopi), continua venent-se, i Vinton continua explicant els trencaclosques del poder a Núvol i a Via Empresa, els mitjans on col·labora com articulista. Quan el vam trucar per felicitar-lo per la dècada d’existència, vam veure que tenia ganes de parlar, i n’ha sortit una conversa sobre poder, globalització, decadència, esperança i lords anglesos

Roger Vinton. Foto: Laia Serch

Roger Vinton fa deu anys.

Res del que ha passat estava guionitzat. El 2012 obro el blog perquè tenia la necessitat d’explicar coses, sentia el cap a punt d’esclatar si no transmetia una sèrie d’idees. M’obsessionava explicar que la realitat que venien els mitjans no era ben bé la realitat. Però el blog va començar a créixer, influencers del país el van començar a recomanar, fins que al cap de quatre anys, arran d’un article sobre la burgesia, vaig començar a rebre ofertes d’editorials per fer el llibre que acabaria sent La gran teranyina, el març del 2017. Un llibre d’un tipus que ningú sap qui és ni quina cara fa acaba sent el més venut de Sant Jordi i el segon més venut de l’any, i que ha continuat venent-se, cada any ven centenars d’exemplars, o sigui que la febre continua en certa manera.

Com sap Vinton les coses que sap?

Una de les meves obsessions vitals és la recerca del poder. Fa molts anys que estudio el poder, que llegeixo molt, que pregunto molt i fico el nas. No és que em documenti per fer el llibre, sinó que el llibre és fruit del bagatge de molts anys d’investigació personal. A mi m’obsessiona aprofundir en coses que altra gent mira per sobre.

A Catalunya el poder s’ha aconseguit ocultar d’una manera diferent que a d’altres llocs?

És la barreja de dues coses. Aquí el poder ha tingut una obsessió per la privacitat, per no fer soroll i no tenir visibilitat pública. Però també veiem que no s’havia fet la feina com en altres àmbits. Als articles que faig a Via Empresa em dedico a posar en ordre coses que no són secretes en absolut, però que pertanyen a sectors de l’economia on no hi ha tradició de fer-ho, com la dels països anglosaxons, on és més habitual fer llistes i mapes d’aquest món. 

Com és aquesta oligarquia que retrates, aquestes famílies?

Es troba en una fase de transformació, o més ben dit, de decadència. Les elits catalanes van cap a la irrellevància de manera molt accelerada. Hi ha molts motius, però principalment és una manca d’ambició i una concepció dels negocis molt diferent de l’anglosaxona. Aquí ens trobem a moltes empreses familiars que no han volgut deixar de ser familiars i fins i tot han renunciat a créixer com correspondria en un món capitalista. Aquí moltes terceres generacions de milionaris han preferit vendre’s l’empresa i invertir en pisos del Passeig de Gràcia per viure de rendes, que és una cosa que no li passaria pel cap a un americà que, si es ven el negoci, serà per fer la caixa que necessita per començar-ne un altre. Aquí s’ha preferit viure de rendes que fer el salt i convertir empreses familiars en multinacionals.

Aleshores ara on ens durà el fil dels diners?

El poder es troba en els grans fons d’inversió. La figura de l’empresari com a propietari està passant a la història i ara els fons d’inversió que no se sap ben bé qui són controlen les grans companyies. Si mires les grans empreses americanes, incloses les que tots coneixem de Microsoft, Apple, Facebook, etc. els cinc primers accionistes sempre són els mateixos. Els cognoms tradicionals cada cop tenen menys pes i ara manen Black Rock, Vanguard, etcètera.

Roger Vinton. Foto: Laia Serch

Quan neix Vinton hi ha un optimisme democràtic, molt lligat al bressol de Twitter. Les coses ara són pitjors?

No crec que hagi canviat gaire, perquè en general, a la gent tot li importa molt poc, tret de la seva vida. És una anomalia que la gent es trobi alineada amb un objectiu per millorar alguna cosa. Jo he après de gent que havia fet investigació abans que jo i que ja s’ho havien trobat. Jo no aspiro a canviar res de la societat ni a emprenyar ningú, ni espero que la gent es revolucioni, perquè sé que no passarà. Faig el que faig perquè m’agrada, perquè crec que la informació pot ser interessant i a algunes persones ho agrairan a títol personal. Mai he tingut la intenció de canviar el món.

Què ha canviat més respecte del panorama que descriu el llibre?

Al llibre el gran sector que ho envaeix tot és el cotó, és impressionant el pes que van tenir els cotoners a la indústria catalana, però ja quan escric el llibre és un sector decadent. El mateix amb la banca: CaixaBank o Sabadell, malgrat el que diu la gent, jo penso que tenen un futur molt negre, perquè no han sabut adaptar-se i hi ha altres agents capaços de fer el mateix amb estructures molt més eficients. El sector de l’alimentació és interessant perquè aquí hi ha un clúster important, però també la majoria s’ha venut a multinacionals. Cap desenvolupament m’ha sorprès.

Ni tan sol en cognoms com Grífols, que també surt al llibre?

Però aquests ja eren absolutament estratègics i al llibre ja en parlo molt bé, perquè han tingut voluntat de créixer i jugar amb els grans. És un exemple pràcticament únic: la majoria prefereixen morir aferrats al seu negoci que fusionar-se amb altre famílies. El moment clau de Grífols és quan es troben a punt de vendre una divisió a una empresa estrangera, no arriben a un acord i es plantegen fer el contrari: ¿I si, en comptes de vendre, comprem? Aleshores compren la competència i fan el gran salt.

Què ha fet que passem de l’esperit de capitans d’indústria de la modernitat catalana a aquesta decadència?

No ho sé ni crec que ningú ho sàpiga. Totes les raons per explicar el nostre cas les podríem trobar en empreses americanes. Jo crec que en aquest país fa molt de temps que tot és de mires molt baixes i una filosofia low cost que no durà res de bo.

El país t’importa. De fet, el teu llibre està molt vinculat al Procés, i el seu èxit té a veure amb el sentiment transformador de l’independentisme, que va trobar-hi un mena de manual de revolta contra elits decadents. 

Jo veig el país molt malament. No hi ha ambició i no es valora la qualitat. A més ningú critica res i el talent no es veu enlloc. També hi ha una por molt estesa a guanyar diners, qui vol fer quartos és titllat d’oportunista. Aquesta dinàmica negativa em preocupa perquè ens empobreix moltíssim.

Tota aquesta filosofia bussiness friendly, liberal, admiradora dels Estats Units, va comptar amb grans proselitistes com ara Artur Mas, Andreu Mas Colell, Xavier Sala i Martín, etc., i avui és una visió més aviat a la paperera de la Història.

Primer hauríem de veure si aquestes persones tenien el talent que deien que tenien. Quan parlo, jo penso més en empresaris, en gent que vol obrir negocis i té ganes de fer coses. Políticament o ideològica, jo em sento molt asfixiat entre dues trinxeres. Una és l’estatisme que vol que sigui tot públic, com el que ara governa l’ajuntament de Barcelona, i els liberals que tenim per aquí, que en general són grotescos, que sembla que siguin liberals perquè als seus pares els ha anat prou bé per no necessitar els recursos públics. Jo no em sento identificat amb cap dels dos extrems.

Roger Vinton. Foto: Laia Serch

Et trobes en sintonia amb la desesperança que es respira?

Jo crec que el país està degradant-se a gran velocitat, però que tenim el que cal per sortir-ne. Penso que el que ens cal és que la gent s’organitzi a partir de xarxes d’interessos comuns. Ja hem vist que no podem confiar en els polítics, que tenim la pitjor generació que hi ha hagut en molts anys, amb molta diferència. La gent amb talent s’hauria d’organitzar per fer coses pensant que el seu mercat és el món. 

Això sona molt al programa independentista liberal, alliberar-se de l’obstacle polític espanyol per ser una mena de Suïssa mediterrània.

Òbviament, jo soc independentista. Que no s’ha de dependre de Madrid és una premissa. El gra llast és Madrid, Castella, Espanya. Acabo d’enllestir l’epíleg d’un llibre de l’Alfons Durán-Pich, que parla de la història del capitalisme, i hi ha una frase que faig meva, que diu que Castella ha passat directament i sense fase intermèdia de pasturar cabres al private equity. Aquesta cultura no ens pot aporta res i ens els hem de treure de sobre.

Però és un peix que es mossega la cua: molts d’aquests processos no duen enlloc pel bloqueig polític, i això acaba enfonsant l’esperit emprenedor que defenses.

Jo el que proposo és que les coses se sàpiguen, treure els colors de la gent. Si algú intenta fer alguna cosa ben feta i xoca contra algú que el frena, que ho denunciï.

Anem a coses més generals. El The Economist d’aquesta setmana parla d’slowbalization, la tornada del proteccionisme, l’estat-nació, l’autoritarisme, etc.. Això no són, precisament, mals temps per tot allò en què creus?

Un procés de desglobalització hauria de ser compatible amb coses positives per a l’economia. El capitalisme ha arribat exhaust al 2022 perquè determinats agents s’han saltat totes les normes imaginables. Una economia que genera monopolis i oligopolis no és capitalista. Jo veig que la reversió d’aquestes tendències serà positiva. Amb la pandèmia hem vist que una dependència tan salvatge de les fàbriques xineses com la nostra no tenia ni cap ni peus.

Un altre gran tema de Roger Vinton: el Barça.

Una prova més d’aquesta desídia del país. Moltes vegades quedem obnubilats amb coses dels anglosaxons, i resulta que nosaltres també les teníem i, simplement, les hem deixat morir. Jo penso que el Barça és el club més rellevant del planeta, està en fallida, i sembla que a ningú li importi una merda. Els individus que l’han dut fins aquí continuen opinant tranquil·lament, ningú està disposat a fer grans mesures per salvar el club, i podria ser que d’aquí a dos anys siguem una societat anònima amb capital de Qatar, i aleshores ens lamentarem d’haver perdut el Barça. No ho entenc.

No només escrius dels que remenen les cireres, també has pogut conèixer-los personalment.

Ha confirmat una tesi que ja tenia. Jo soc dels que creu que hi ha moltes conspiracions al món, que, de fet, l’ésser humà es mou per conspiracions. Conspiracions enteses com fer veure que fas una cosa, i n’estàs fent una altra per interès propi. En canvi, no compro la teis que la crisi del 2008 va ser planificada pels poderosos. Al llibre intento posar aquesta idea a prova i m’adono que els poderosos van perdre autèntiques fortunes. La família LaraSol DaurellaIsak Andic… tots es van enganxar els dits comprant accions de la banca poc abans de la gran crisi. I, parlant amb ells, t’adones que tenen molts diners, però no tenen un nivell d’informació especialment superior al teu. 

Què has après de deu anys vivint sota un pseudònim?

A mi em serveix perquè soc extremadament tímid. Em resultaria traumàtic fer coses i veure el meu nom i la meva cara als mitjans. Després, també m’ajuda a evitar l’autocensura, a deixar-me anar més. I encara que molta gent pensa que soc algú conegut o famós, com que no és el cas, l’ona expansiva de la meva identitat real ha anat molt a poc a poc. Quan algú descobreix qui hi ha darrere el pseudònim, no pot transmetre a un tercer res més que darrere Vinton hi ha un tipus normal.

Si tu ets un tipus més o menys normal, d’on surten els manierismes de Vinton?

Un dels meus arquetips preferits és el del lord de l’imperi britànic de finals del XIX, un personatge de clubs privats, mansió al camp, servei, etcètera. Té a veure amb coses de la meva infantesa, perquè a la meva família hi ha gent que ha viatjat molt i jo m’enlluernava amb històries de països exòtics i vides singulars. Tot això ha acabat al personatge.

Roger Vinton. Foto: Laia Serch

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació