La societat de la mentida

Les xarxes socials són una arma de doble fil. Sí, han democratitzat l’accés a la informació i han esperonat l’expressió política, de vegades fins i tot actuant com a contrapoder efectiu –en tant que contenidor més o menys representatiu de la voluntat popular. Però també han obert la porta a la sublimació de l’escepticisme hiperbòlic i als engalipadors de carrera. Avui, el somni recurrent d’una societat hiperinformada xoca amb la realitat d’un món a vessar de notícies falses. Les mentides circulen tan ràpid, i l’esfera pública és tan àmplia, que amb prou feines ens adonem d’una mínima part de les boles i badomeries que ens arriben sense pausa. L’objectiu últim no és l’engany: és sembrar la llavor de la desconfiança. I contra aquesta arma de guerra fan falta escuts democràtics; eines ciutadanes que ajudin a transformar aquesta emergència en oportunitat cognitiva.

Aquesta és la idea que vertebra el cicle de pensament El laberint de la desinformació, que organitza L’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa” al CaixaForum Macaya en col·laboració amb el Barcelona Supercomputing Center (BSC), la Universitat de Navarra i l’Iberian Digital Media Research and Fact-Checking Hub (IBERIFIER); tot sota la direcció científica de María José Rementeria, investigadora del Departament de Ciències de la Vida del BSC, i Ramón Salaverría, catedràtic de Periodisme de la UNAV. Precisament aquest últim ha estat l’encarregat de conduir la primera sessió del cicle, La societat de la desinformació. Origen, efectes i futurs de les notícies falses a la xarxa, una conferència de caràcter introductori que ha servit per contextualitzar el fenomen desfermat de les fake news.

Salaverría comença amb un aforisme ras i curt: «Si les mentides fossin estels fugaços, ara estaríem en plena nit dels Persèids». Segons l’expert, la difusió estratègica i deliberada de falsedats s’ha convertit en un problema d’escala planetària. Tots i cada un de nosaltres estem amenaçats per la profusió de notícies falses, i sovint actuem com a col·laboradors necessaris de la seva dispersió. «La desinformació construeix relats que substitueixen la veritat per la versemblança. Però, per a tenir èxit, no cal que la gent es cregui les mentides: n’hi ha prou amb provocar confusió o suspicàcia», apunta. Més que resultats immediats, la caterva de desinformadors persegueix transformacions estructurals a llarg termini, a la manera d’una gota malaia que erosiona vincles, conviccions i certeses consensuades.

«L’opinió no sol generar cap coneixement. En el millor dels casos, entreté. Però sovint causa divisió i odi»

Periodista bregat en mil batalles, Salaverría es dedica a investigar i ensenyar l’ofici. Parla des de l’experiència, però defuig el derrotisme apocalíptic habitual de la professió. «Les notícies falses apunten més als budells que al cervell –assevera–. Utilitzen mil disfresses, des de missatges innocents a les més sofisticades desinformacions generades per IA». El problema, és clar, és que una societat amb peus de fang com l’actual corre un gran perill de col·lapse quan la informació s’adultera en quantitats industrials. Comparar la desinformació amb l’Harmagedon potser sona exagerat, diu l’expert, però és revelador que al darrer Fòrum Econòmic Mundial celebrat a Davos (Suïssa) se la situés com la major amenaça mundial per als pròxims anys. Els riscos són coneguts: desestabilització social, extremisme ideològic i sotracs geopolítics d’abast mundial.

Davant l’amenaça global de la infoxicació, els mitjans de comunicació haurien de ser el pal de paller de la resistència democràtica. Almenys aquesta és la teoria. La realitat, però, és tossuda. L’any 2018, un estudi del think tank Pew Research Center indicava que la credibilitat dels mitjans espanyols se situava a la cua dels vuit països europeus analitzats. Com aquest, diversos estudis i enquestes mostren que el principal problema dels mitjans no és econòmic, i que la crisi financera del sector és més aviat un símptoma d’una malaltia més profunda: la caiguda a plom de la confiança popular. «Les dades recollides revelen una pèrdua contínua i accelerada del crèdit dels mitjans. Avui amb prou feines un de cada quatre ciutadans hi confien», explica el catedràtic, que es preocupa de repartir les culpes equitativament: «No tots treballen dintre de les redaccions. També hauríem de qüestionar un sistema educatiu que continua postergant la formació mediàtica dels joves, o una classe política que promou el clientelisme dels mitjans privats i el control ferri dels públics».

Salaverría també ajusta comptes amb els despatxos de direcció, des d’on considera que s’ha dut a terme un empobriment sistemàtic del producte informatiu: «Ara els diaris tenen menys pàgines, menys seccions, menys redactors i menys informació de creació pròpia. En conseqüència, també menys vendes. És cert que els mitjans digitals han ajudat a arribar a públics més amplis, i sovint ho han fet a través de productes multimèdia exuberants, però el seu retorn econòmic continua sent insuficient». El resultat d’aquesta tendència és conegut: un deteriorament universal de la informació i una crisi reputacional que afecta la pràctica totalitat de les societats occidentals. «El problema és estructural, molt seriós i té poca solució. Però persistir amb solucions erràtiques i curtterministes no és el camí», afegeix.

Com que estem davant d’una conferència i no d’un rèquiem pel periodisme, el catedràtic decideix passar a una ofensiva edificadora. La desinformació, diu, és un problema urgent que necessita ser abordat des de la legislació, l’educació i, és clar, la labor periodística: «El periodisme té una ocasió immillorable per a reivindicar-se i reconstruir-se com a garant de la veracitat informativa. Es tracta d’aprofitar l’amenaça de la desinformació com una oportunitat». I la millor manera de fer-ho, explica Salaverría, és retornar als principis fundacionals de la professió: la transparència humana –«res genera més confiança que la certesa dels límits morals»–; la transparència econòmica; la capacitat de rectificar amb rigor i celeritat –«les persones disculpem l’error, però no el menyspreu»–; i la millora dels estàndards professionals. I això últim exigeix bandejar l’habitual cohort d’«opinadors todòlegs» en virtut de professionals especialitzats. «L’opinió no genera coneixement. En el millor dels casos, entreté. Però sovint causa divisió i odi», sentencia.

«El deteriorament universal de la informació és un problema molt seriós i té poca solució. Però persistir amb solucions erràtiques i curtterministes no és el camí»

Nosaltres, el gran públic, tampoc es que quedem exempts de responsabilitat en tot aquest desori (des)informatiu. De fet, diverses enquestes citades per Salaverría mostren que el català de mitjana –igual que l’espanyol– sol pensar que són la resta els que estan desinformats, i només els mitjans que ells consumeixen són creïbles; un fenomen que en sociologia rep el nom de «biaix de punt cec». A partir d’aquí, el catedràtic passa a enumerar tot de biaixos psicològics que modelen el nostre vincle amb la informació. L’«efecte halo», el «biaix de confirmació» o l’«efecte Dunning-Kruger» són els noms oficials d’una sèrie de conductes que, en boca aliena, resulten francament descoratjadores: el fet que ens semblin encertades totes les accions d’aquells a qui valorem positivament –i viceversa–, la tendència a buscar informació que apuntala les nostres creences i percepcions, o la màxima que afirma que quan menys sap una persona sobre un assumpte, més confiança mostra en si mateixa.

Però Salaverría ens fa tornar al principi, al referit biaix de punt cec: per què sempre pensem que els altres són més vulnerables que nosaltres als biaixos cognitius? Com s’explica aquest narcisisme intel·lectual? «Això passa perquè tendim a pensar que la veritat i la mentida són compartiments estancs, però els límits són difusos –apunta–. Hi ha un territori enorme entre allò inqüestionablement fals i allò inqüestionablement veritable. I és normal que els periodistes, per la precarietat i la urgència de la seva feina, es moguin en aquesta mena de territori fronterer». Això no implica, en cap supòsit, via lliure per endinsar-se en la mentida, «perquè si un periodista menteix a propòsit, deixarà de ser-ho per convertir-se en una cosa diferent».

Davant un públic entregat al seu discurs, Salaverría conclou la conferència amb la següent sentència: el gran problema de la «societat de la desinformació» és el fet que el periodisme s’hagi concentrat en l’àmbit de l’opinió i hagi oblidat el territori de la informació. Dit d’una altra manera, el periodisme s’ha «desinformat». «L’opinió és un judici de valor a propòsit de la realitat que habita una dimensió epistemològica particular –afirma–. Quan topem amb una opinió diferent de la nostra, tendim a anul·lar la seva categoria epistemològica i passem a considerar-la una mentida». Davant un panorama tan poc inspirador, una darrera ració de bones pràctiques: una dieta informativa selecta –«menjar sempre el mateix no és sa»–, una escolta atenta, escepticisme moderat i temprança davant les falsedats. Ah, i un últim consell: «Davant el dubte, no compartir».

El cicle continua

El cicle de conferències al voltant de la desinformació es reprèn al CaixaForum Macaya el pròxim dijous, 14 de març, amb el col·loqui Guaites de la desinformació. L’estratègia ibèrica i europea contra l’amenaça, el qual repassarà les iniciatives que la Comissió Europea i l’estat espanyol han impulsat per lluitar contra l’amenaça de la desinformació. D’afegitó, el pròxim dijous, 21 de març, tindrà lloc el debat Com detectar la mentida. Estratègies de fact-checking i alfabetització mediàtica, una taula rodona que explorarà els mecanismes òptims per contrarestar la proliferació de notícies falses, i que requereixen una estreta col·laboració entre empreses tecnològiques, verificadors, acadèmics i la societat civil.

Us podeu inscriure a les pròximes conferències en aquest enllaç.