Anem a pams.

L’any 2007, John Truby va publicar el seu llibre Story: 22 steps to becoming a master Storyteller. El llibre el trobareu traduït al castellà amb el títol de El guión. Truby ens volia parlar de les històries, de com es construeixen, quins són els seus elements constitutius, i ho feia com si fos el primer que hagués resolt un problema al qual els humans han donat voltes com a mínim des de la filosofia grega.

Que Truby s’atrevís a formular d’una manera singular el problema de construir una història (de la qual després se’n pot fer un guió de cinema, sí, però també una novel·la o un conte, Truby parteix d’exemples de tot, de Borges a Joyce) va aixecar polseguera, perquè, fet i fet, el que deia ja ho havien dit abans d’altres story gurus: tot el plegat d’autors que, d’Aristòtil ençà, s’han encarregat de formular patrons i estructures (ells en diuen ‘paradigmes’) amb els quals facilitar la feina de crear bones narracions.

Dins l’àmbit anglosaxó, les bones històries generen grans quantitats de diners, amb més facilitat que a casa nostra. Això ha provocat que hi hagi tot un mercat popular entorn del ‘fet narratiu’, i que totes aquestes teories sobre la forma de les narracions —sobretot les cinematogràfiques— tinguin gran acceptació; se’n fan llibres, cursets, seminaris, i altres mitjans d’apropar-ho als aprenents de novel·listes o guionistes.

Com ja ha fet notar més d’un observador: parlar d’estructura és un mètode llaminer d’atraure l’atenció. Però saber la forma dels acudits, per exemple, o de les cançons, no ens farà de manera automàtica ni més bons cantants ni més graciosos. (L’estructura d’acudits i cançons d’èxit és un fet també sobradament estudiat, no cal dir-ho.)

Sí, les històries tenen una forma, com els núvols. D’aquesta forma també se’n pot dir estructura, i és bastant evident, clarament visible, almenys quan tens quatre nocions d’estètica o de narrativa. La tríada inici-nus-desenllaç s’ensenya a les escoles de primària, no fa falta tenir estudis de lingüística, ni d’antropologia, ni tan sols el graduat escolar.

El que fan els story gurus —ja són coneguts així—, però, és dir-nos què hem de posar dins de cadascuna d’aquestes tres «fases». Què ha de contenir l’inici d’una història per ser efectiu? Quan acaba l’inici? Què ha de contenir el nus? I el desenllaç?

Els story gurus donen diferents noms a aquestes tres fases, i diferents noms al que han d’incloure. Per exemple. Truby ve a raonar-nos que tota història és la història d’algú que té un problema, i que fa un seguit d’accions per resoldre’l. Truby, ho sàpiga o no, parteix d’Aristòtil i de la idea que tota història és una acció en el temps. Diu:

1. Tenim un personatge amb una necessitat. Cosa que sí, li dona un problema.
2. Això farà que tingui un desig.
3. El món no està per satisfer-lo, és a dir, que trobarà una oposició.
4. Per mirar de superar-la, elaborarà un pla.
5. Això el portarà a alguna mena d’enfrontament o batalla. De la qual se’n desprendrà:
6. Una autorevelació: una lliçó sobre alguna cosa pròpia.
7. I d’aquí una nova realitat equilibrada. Desenllaç.

Quan tens els 7 passos, hi poses derrotes entremig i revelacions i traïcions per part d’aliats i acabes tenint els 22 passos, dels quals en pots deduir una història amb cara i ulls, etc. Truby deia haver superat el paradigma de les tres fases o actes.

Un altre story guru de molt èxit va ser en Blake Snyder —aquest fins i tot venia a Catalunya a fer tallers—; Snyder va formular que tot això es podia fer més fàcil i tot, amb 15 passos que es repartien entremig de 4 fases. Una per l’inici, dues pel nus, i una altra pel desenllaç.

Dividia el nus amb una peripècia —o revelació— central, que es coneix com a Midpoint. Si aneu a la pàgina web savethecat.com trobareu com els deixebles de Snyder desgranen moltes pel·lícules i històries populars en els seus 15 passos. Tot un patró fàcil per a la construcció d’històries cronològiques. 

El llibre de Snyder sobre els 15 passos ha estat traduït al castellà (Salva al gato), talment la seva continuació, on l’autor agafa 50 pel·lícules i les ‘desmunta’ a la llum del seu patró. Al meu parer, Snyder s’equivoca en algunes ocasions: veu quatre actes en pel·lícules que en tenen 5 o 6, però vol persuadir-nos que tot funciona com diu ell, error molt freqüent entre els story gurus. Aquests són pura arrogància, sovint.

Però repeteixo: això és més vell que l’anar a peu. El gramàtic llatí Eli Donat, a la meitat del segle IV, ja deia aquestes mateixes coses, tot partint d’Aristòtil i els seus conceptes lucidíssims, encara no superats. És la dèria per l’ordre, la dispositio. Eli Donat va formular allò del drama en tres fases: pròtasi, epítasi i catàstrofe.

El meu story guru modern preferit és John Yorke —mestre de guionistes de la BBC—, que explica totes aquestes coses en un manual formidable: Into de Woods: How Stories Work and why We Tell Them, de 2015.

Yorke defensa la idea de les cinc fases, fent d’èmfasi en la tercera, l’acte central, el clímax del qual és aquell Midpoint o epítasi, com en deien els retòrics clàssics.

II

La reflexió formal sobre les històries, però, durant el segle XX ha donat lloc a tota una branca de la teoria de la literatura. Els coneguts com a formalistes russos van deduir l’estructura dels contes tradicionals russos, i van ser els primers que començaren a tractar les històries com a peces, estructures de sentit combinables.

També un estudiós dels mites, Joseph Campbell, va inferir que tots els mites de totes les cultures tenien una estructura narrativa idèntica —el monomite—, deduïble en un seguit de passos: una dotzena de moments que es donen sempre en les històries ‘de forja heroica’. També John R.R. Tolkien i C.S. Lewis van arribar a conclusions semblants, però, més hàbilment, van abocar els seus coneixements a la narrativa, no a la teoria, i els va sortir més a compte.

Hi ha tota una disciplina, la narratologia, que prova de definir tot això, sovint amb una finor i una escrupolositat que freguen el deliri.

En català, l’any 1989 es va publicar el llibre de Doc Comparato: El guió, art i tècnica d’escriure, amb esquemes molt clarificadors.

Alguns dels nostres millors escriptors, com en Pagès Jordà, o en Jaume Cabré, han fet aportacions molt bones a la reflexió formal sobre els textos narratius.

En castellà, hi ha un professor de Madrid, Antonio Sánchez-Escalonilla (Estrategias de guión cinematográfico), que explica això admirablement. I amb esquemes… I també ho aplica a la narrativa no audiovisual en un altre llibre molt recomanable: Fantasía de aventuras en novela y cine. Sánchez-Escalonilla fins i tot ha escrit novel·les aplicant-ho.

En castellà —lamento haver-ho de recordar—, ningú ha arribat més amunt que Vargas Llosa en la reflexió sobre el ‘fet narratiu’, sobretot a la tesi doctoral que va fer sobre el seu amic i mestre García Márquez. Des de Flaubert, cap autor d’envergadura ha arribat a pensar tan densament l’art de l’escriptura en el que té de tècnica, també en aquests aspectes d’estructura de fons. Vargas Llosa —premi Nobel!— ha confessat en més d’una ocasió que és un «obsés de les estructures narratives». Cosa que es nota en les seves novel·les, sobretot a les menys reeixides.   

III

A tota aquesta tradició, doncs, ve a sumar-se ara Albert Sánchez Piñol amb el seu llibre Les estructures elementals de la narrativa.

També Piñol pretén fer-ho fàcil, assequible, divertidot, explicar la forma de les històries d’una manera passadora, sempre a partir de molts exemples literaris i de cine, i de consideracions sobre el fet literari més o menys pertinents en una obra d’aquestes ambicions.

La veritat és que, en molts moments, el llibre de Piñol sembla un acudit, o potser vol ser-ho, perquè a l’estructura bàsica d’inici, nus i desenllaç li diu el ‘Papitu’, cosa que he de dir que el fa d’entrar de ple en el saló de la fama dels story gurus.

Piñol, però, no ens diu que tot això ja ha estat estudiat i formulat mil vegades i que ara ens ho explicarà de nou amb les seves paraules i nomenclatura. No. Piñol ens diu que tot això ho ha deduït ell mateix en un camp d’estudi gairebé inexplorat. Que, gràcies a la seva mirada etnogràfica, és capaç de fer-nos veure «lleis ocultes, inconscients» que pot fer emergir a la consciència. Quan diu coses com aquestes fa riure, i molt. Coses ocultes? Si això és tan popular que surt a la Viquipèdia!

No té molt de sentit dir que has trobat l’estructura oculta d’una pel·lícula quan el mateix guionista ha explicat quin patró de trama ha fet anar. No cal lucidesa. Basta fer una mica de recerca; i tots tenim internet. És com si Piñol hagués vist que tots els pantalons elegants s’assemblen, per exemple, i d’aquí hagués extret un patró. El problema, però, és que els mateixos sastres fa segles que confessen que treballen amb patrons… I que aquests patrons fa segles que s’ensenyen a les classes de costura.  

Els propis guionistes tenen pàgines web on expliquen com fan anar aquests paradigmes; els quals pots trobar no gaire ‘ocults’, perquè els han servit per fer les pel·lícules, i són els que des de fa dècades s’estudien a les escoles de cinema (també les del nostre país!). 

Si hom posa a Google Imatges Story Structure trobarà un plegat d’esquemes i diagrames molt semblants als que Piñol diu haver formulat després de dècades de reflexió i experiència sobre el fet narratiu, un fet, segons diu ell —atenció—, «poc estudiat».

Però, poc estudiat? Poc estudiat a on? Si hi ha biblioteques senceres sobre estructures literàries amb esquemes i definicions (més) afinades. El «fet narratiu», l’any 2021, està més estudiat —i no exagero— que la tercera llei de la termodinàmica.   

Yorke, en el llibre citat, fins i tot contraposa tots els paradigmes d’estructura narrativa que ha trobat formulats abans, del segle XIX fins ara, per tota la llista cèlebre de story gurus. Mireu:

Freytag, Propp, Campbell, Murdock, Field, Vogler, Snyder, Truby, etc. I a aquesta llista haurem de posar el nostre autor.

Però, quina és l’aportació de Piñol a tots aquests paradigmes? Vet aquí el seu ‘Papitu’:

Piñol ens repeteix el que han dit abans tots aquests story gurus. No diu res original, cosa que no em molestaria —vull que quedi clar— si ell no repetís, amb més o menys subtilesa, el contrari.

L’única aportació per part seva que em sona inèdita són dos conceptes d’antropologia (xamanisme i mediumnitat) que apropa ara al món de la narració. Un encert.

Però no només reitera que allò que diu és original, si no que es vanta d’explicar-ho millor que ningú. Que posi com a exemple les seves pròpies novel·les d’èxit no és un problema.

Si Piñol digués el mateix que Pagès Jordà en el seu —sí— meravellós manual d’escriptura (“Tot això que penso i escric, ho han pensat i ho han escrit molta, moltíssima gent abans que jo. Si no fos així, no tindria mèrit”, que és una cita de Joan Fuster) no hi hauria cap problema. El llibre de Pagès es diu Un tramvia anomenat text.  

Però Piñol reitera absurdament que ho explica tot com a pioner en un camp d’estudi verge —invoca, vagament, Aristòtil, i debat, ja al final del llibre, amb el mestre de guionistes més cèlebre del globus, Robert McKee, amb afany de corregir-lo—. Diu Piñol que les seves definicions són més afinades i pertinents que les de ningú. En alguns punts esmenta boirosament els «estudiosos del Papitu», però d’una manera sempre inconcreta.  

Piñol explica a la seva manera (i puc estar d’acord que és entretinguda, a moments) el mateix que han explicat d’altres teòrics, sobretot del guió audiovisual, almenys des de mitjans del segle XX. El que ofèn la intel·ligència és el to d’innovador que ha descobert coses noves gràcies a la seva mirada d’antropòleg i d’autor bregat i amb èxit. ¿Estructuralisme? Això no passa de simple mereologia.

El Papitu de Piñol, doncs, és això: un plantejament, un nus amb un clímax enmig (midpoint) i un desenllaç. I enmig del nus hi posarem parts —blocs— que tindran el seu propi clímax menor, que ell també anomena midpoint (d’altres story gurus en diuen ‘punts de perill’; i Yorke ens raona que cada escena té el seu midpoint).

Vet aquí l’enorme originalitat de Piñol; vet aquí la seva “aportació”. Diu que això el farà polèmic; però dubto molt que repetir coses tan sabudes —i estudiades fins a l’extenuació— pugui ser motiu d’escàndol per part de ningú. Per molt que ell digui el contrari. Que ell és el primer que aplica això a la narrativa no audiovisual? Tampoc és cert.

Hi ha desenes de llibres com els de Piñol que pretenen aplicar aquests paradigmes a les novel·les. Per exemple, les obres de James Scott Bell. O Jessica Brody. O Story physics i Story Engineering, dues obres de l’autor de thrillers Larry Brooks. Déu meu, si fins i tot hi ha una pàgina web on et descarregues un excel i et dona el patró de la trama —i situa els punts de gir— en funció del número de paraules que hagi de tenir la novel·la que vols fer. Delirant, oi?

Tota una generació d’escriptors nord-americans i anglesos, que tant fan guions de cinema com novel·les d’èxit, diuen obertament que usen aquests patrons o estructures. Així, Dennis Lehane, David Benioff o Richard Price. Llegint-los, ho notes.   

Que Piñol és el primer que ho explica en català d’aquesta manera? Potser sí. Jaume Cabré fins i tot escrivia sèries de televisió. Al meu parer, però, aquests models o estructures no es poden aplicar així com així a una teoria general de la novel·la. El que fan les novel·les modernes i postmodernes és explicar tres o quatre ‘papitus’ desordenadament, amb narradors diferents. Un gran novel·lista que també va teoritzar sobre tot això va ser Robert Penn Warren.  

Si Piñol vertaderament és un avançat en aquest terreny, per què parla, per exemple, de punts de gir? John Truby almenys inventava una manera pròpia de dir això mateix: els reversals, mescla de peripècia i revelació. Com ho fa Robert McKee, amb els seus gaps, o Yorke, dient-nos que hem de posar els personatges into de woods. Tinc un amic, un story guru ell sí, visceral, que diu que hi ha en totes les històries els «moments Hòstia!», i els «moments Collons!». Però quants moments així necessitem per fer una bona història? S’ha d’estar una mica boig per donar una resposta concloent a això, oi? (Sí, la resposta és vuit.)

Punt de gir, plot twist, és com ho va anomenar un altre mestre del ram, Syd Field, al seu llibre de 1989. També Piñol usa el concepte midpoint, (la peripècia o revelació central que capgira la història, clímax de la meitat, en diuen d’altres) sobre el qual hi ha —lamento fer-ho evident— monografies senceres. Els story gurus més obsessius, com el guionista William C. Martell, fins i tot escriuen manuals sobre cada una de les fases de la història. És a dir, hi ha llibres sobre com construir la primera part de de la primera part del nus, per exemple.

A més, si hi pensem amb calma, com no ha d’estar aquesta estructura gravada a foc en la ment humana? Problema, recerca, solució: tres actes. Quin és, el misteri? Funcionem així! Hi ha una autora, Lisa Cron, que raona com la neurociència, el que sabem ara sobre el funcionament del cervell i la ment, pot il·luminar-nos els “misteris del Papitu”.

Sobre el midpoint, Piñol afirma que ell «l’ha precisat i definit acuradament» —atenció!— com no ho havia fet ningú abans. I que abans del segle XX les històries no tenien midpoint! (Però quan li vol trobar el midpoint a la pel·lícula 1917 fins i tot s’equivoca.)

Ningú li ha parlat de Gustav Freytag i la seva famosa piràmide, amb un clímax obligatori central, coses de 1863? I com en podríem dir del clímax del tercer acte de les obres de Shakespeare?

D’aquestes afirmacions, més que discutibles, el llibre n’és ple, però hauríem d’anar plegant.

Qualsevol que s’hagi interessat —mínimament— per aquestes coses abans —o que tingui estudis de dramatúrgia, per exemple, o de literatura—, o que tingui una connexió a Internet, pot veure que Piñol s’irroga massa sovint un paper de visionari en unes qüestions que han estat patològicament estudiades.

Estudiades, formulades, categoritzades, definides, fins a l’avorriment. Coses que a Barcelona s’expliquen a les escoles de cine, de guió, de dramatúrgia, d’escriptura, o a les facultats de comunicació audiovisual o d’estudis literaris. 

El llibre de Piñol hauria de ser molt llegit, però, perquè motivaria que altres llibres sobre això mateix fossin traduïts al català, com alguns dels que cito.

Al mercat anglosaxó —i en castellà també— hi ha centenars de llibres sobre estructures narratives, que diuen el mateix que Piñol, i amb més gràcia perquè saben aprofitar-se sàviament del que han dit els altres, sense pretendre haver descobert la pólvora o el xarop per a la tos. (Invents molt més moderns, per cert, que l’estructura en tres actes.)

• 

  Opinió

  Bernat Puigtobella

  Albert Sánchez Piñol i l’establishment literari