Albert Sánchez Piñol ha estat contundent a les entrevistes que ha concedit als mitjans arran de la publicació del seu nou llibre, Les estructures elementals de la narrativa (La Campana). L’autor de La pell freda ha carregat contra tot un sector del gremi literari que “reivindica una literatura elitista i de minories… i al mateix temps es queixa que no té lectors”. Segons Piñol, el mal neix a França, “on es crea un autor nou, un model d’autor que té més de profeta que de narrador. El que realment importa són les advertències civils que fa, els seus moralismes, els seus estilisme i domini de la llengua”. Per a Sánchez Piñol, la feina del narrador no consisteix a guiar el poble, sinó que ha de saber construir una bona història. En certa manera contraposa el novel·lista intel·lectual al narrador artesà. I vol proporcionar una eina a aquest escriptor receptiu a aprendre l’ofici.

Sánchez Piñol fa una proposta senzilla i alhora totalitzadora: mostrar un mètode per entendre l’estructura de tots els relats que s’han escrit i que mai s’escriuran. L’autor de Victus trasllada l’estructura dramàtica dels tres actes a la narrativa i a partir d’aquí desglossa termes com el Primer Gir Narratiu o el MidPoint, que són aquells punts del relat en què se’ns planteja una pregunta que només es pot respondre amb un sí o un no i que guiarà la nostra curiositat. El primer gir narratiu sol coincidir amb el final del primer acte i activa el primer conflicte del personatge amb el món. La intriga es genera a partir d’una pregunta. El MidPoint sol aparèixer al mig del segon acte i consisteix a substituir la pregunta del Primer Gir Narratiu per una de nova que rellança el relat. Finalment, en l’estructura de tot relat hi ha el Segon Gir Narratiu, que dona resposta a les preguntes anteriors i resol el conflicte abans del tercer acte, que és conclusiu i tanca tots els fils oberts a la narració. 

“Sense entendre l’estructura profunda d’un relat, mai no arribarem a una comprensió profunda del fet narratiu”, diu Sánchez Piñol. Aquesta estructura consta de tres actes i per fer més àgil la seva exposició, l’ha batejat amb el nom de Papitu. És curiós que Papitu era el sobrenom amb què els amics es referien a Josep M. Benet i Jornet, pare i avi de molts guionistes i dramaturgs d’aquest país, i que tenia molt interioritzat l’estructura dels tres actes. Entenc que és un homenatge involuntari.

Per escriure una bona novel·la s’ha de dominar tota una tècnica i forma que va més enllà de la fòrmula del Papitu. És imprescindible dominar el llenguatge, saber construir bons diàlegs, modular el punt de vista, i sobretot saber construir personatges amb tota la seva complexitat. També saber trobar un bon títol. La pell freda, sigui dit de passada, va ser una troballa de Josep M. Espinàs. El Papitu ens brinda la carcassa que haurem d’omplir amb tota la resta, que no és poc. Als que s’acostin a aquest llibre amb la voluntat d’aprendre a fer novel·les, hi trobaran una pauta per armar l’estructura d’un relat, però d’aquí a escriure una bona obra hi ha un bon tros. Es pot arribar molt lluny amb artesania i ofici, també amb una mica d’inspiració, però l’element determinant serà el talent.

Abans de començar la seva exposició del Papitu, Sánchez Piñol fa una interessant observació d’antropòleg en distingir dos tipus de narradors, el xamànic i el mediúmnic. Cervantes seria l’exemple més preclar del primer i Kafka del segon. El narrador xamànic sempre ens parla d’un personatge que surt de si mateix, que va a alguna banda. El narrador mediúmnic ens descriu una força que ve i pren possessió del personatge. “El xamanisme i la mediumnitat són dos artefactes tan poderosos, que han acabat condicionant… fins i tot els arguments de la literatura universal”.

Com ha assenyalat Melcior Comes en aquest article, Sánchez Piñol no és el primer que exposa aquests patrons narratius, que han estat abundantment estudiats i divulgats per teòrics del guió. Hi ha en altres llengües molts manuals que expliquen aquestes mateixes nocions. Sí que és el primer autor català que escriu un manual d’aquestes característiques. I en fer-ho dibuixa de manera tan nítida la seva praxis com a narrador que el llibre es pot llegir –i així el llegiran en el futur els estudiosos de la seva obra- com una poètica, que ens revela com Sánchez Piñol s’ha enfrontat a la creació literària.  

• 

  Opinió

  Paradigma Piñol

  Melcior Comes

La vida de Sánchez Piñol en un Papitu

La carrera literària de Sánchez Piñol es pot llegir com la lluita d’un escriptor contra l’establishment literari català. La seva trajectòria, des de l’èxit esclatant de La pell freda (2002) fins avui, es podria explicar a partir dels patrons narratius que ell mateix exposa a Les estructures elementals de la narrativa (La Campana). El primer acte arrenca amb la irrupció La pell freda, una novel·la que és rebuda amb fredor pel crític de La Vanguardia (que Sánchez Piñol ridiculitza en el seu darrer llibre) i que tot i quedar finalista del premi Llibreter, no acaba de tenir el reconeixement de l’establishment literari, que la veu com una novel·la de gènere. Sánchez Piñol comença a tenir èxit entre els lectors i La pell freda es converteix en un fenomen. Els que encara no havíeu nascut, o els que no en tingueu memòria directa, agafeu l’èxit de Canto jo i la muntanya balla i multipliqueu-lo per dos. (Excurs: seria interessant analitzar si la novel·la d’Irene Solà desplega l’estructura narrativa que proposa Piñol, perquè em sembla que no hi encaixa gaire). La pell freda comença a traduir-se arreu del món, però la novel·la de Sánchez Piñol no obté cap premi a obra publicada. La seva editora, Isabel Martí, se’n fa creus. Ell tampoc es fa amb gent del gremi, que veu com un cercle endogàmic de filòlegs on predomina una visió del fet literari basat en la introversió, la literatura del jo i el domini de la llengua. El primer gir narratiu, doncs, ens demana respondre a la pregunta: aconseguirà Sánchez Piñol el respecte de l’establishment literari, és a dir dels seus col·legues escriptors? Sí o no?

Doncs no, però sí que es guanya el respecte d’una institució com el Ramon Llull. L’any 2005 Sánchez Piñol es converteix en un dels ariets del desembarcament de la literatura catalana a  la Feria de Guadalajara i l’any 2007 fa el mateix a la Fira de Frankfurt, on els seus editors empaperen el seu estand amb la coberta de Pandora al Congo. L’autor de La pell freda arriba a Alemanya amb l’aval de La pell freda i una nova novel·la sota el braç, Pandora al Congo, acompanyat per Glòria Gutiérrez de l’agència Balcells, que acaba d’impulsar la seva internacionalització. La percepció de la gent del gremi envers Sánchez Piñol no canvia gaire, en part perquè a Frankfurt hi és convidat pràcticament tothom que escriu en català. La fira sacseja el debat sobre què és literatura catalana i es genera molt soroll. Albert Sánchez Piñol no trigarà a donar una sorpresa en aquest sentit. Pandora al Congo guanyarà el premi Serra d’Or de Narrativa, l’únic premi important de prestigi que ha guanyat fins ara.

Ens acostem al MidPoint de la història, aquell moment en què una nova pregunta suplanta la que havia guiat la nostra curiositat des del Primer Gir Narratiu. L’any 2012 Sánchez Piñol, que continua sent un cos estrany dins l’establishment català, decideix escriure Victus en castellà. Ell diu que la tria de llengua no és política ni estratègica, sinó que li ve imposada per l’abundant documentació de l’època, que ens ha pervingut en castellà. Si La pell freda era una novel·la xamànica, Victus, en canvi, és una experiència mediúmnica. La sorpresa del sector literari és majúscula, però els seus lectors ho accepten i la societat catalana, que es troba en el primer bull del Procés, troben en Victus un relat que amplifica una lluita compartida. Ara la pregunta ja no és únicament si Sánchez Piñol serà reconegut per l’establishment literari sinó si pot formar part encara de la literatura catalana, havent-se passat al castellà. La resposta del gran públic i de l’estament polític és clara: ningú posa en dubte que Sánchez Piñol és un autor català, però entre l’establishment una nova pregunta suplanta la primera. Ara la pregunta és si el que escriu Sánchez Piñol és literatura catalana. Sí o no? Per raons òbvies Victus no rebrà cap premi a obra publicada, excepte el de Llibre de l’Any que li concedeix El Periódico.

De mica en mica, Sánchez Piñol comença a tenir una veu com a intel·lectual. L’any 2012 ja escriu articles d’opinió al diari Ara (en trobareu una mostra interessant en un ebook de la Biblioteca del Núvol titulat Quan érem genocides). Gràcies a la seva projecció internacional es converteix, sense voler-ho, en un ambaixador de Catalunya al món. L’any 2014 la presentació de la traducció de Victus al neerlandès, que s’havia de celebrar a la seu de l’Instituto Cervantes d’Utrecht, és suspesa pel govern espanyol, tement que degeneri en un acte propagandístic. Sánchez Piñol té un paper important en els actes culturals de celebració del Tricentenari de 1714, en un moment en què es reinaugura el Born i l’Ajuntament de Barcelona està en mans de Convergència.

Arran de l’èxit de Victus, comença a escriure articles d’opinió a La Vanguardia, però l’any 2015 La Vanguardia li aixeca un article, amb tan poca traça que es publica accidentalment a la versió digital i els lectors són a temps de capturar-lo i fer-lo córrer. Sánchez Piñol plega amb un cop de porta i deixa en evidència Màrius Carol.

Des d’aleshores Sánchez Piñol abandona les tribunes intel·lectuals i se centra en la narrativa, escrivint novel·les i guions. Ha anat publicant i captant sempre l’atenció dels mitjans, dels lectors i del sector editorial. L’autor de Fungus (2018), un altre relat fantàstic, no ha rebut cap premi a obra publicada i no té encara el respecte de certes capelletes, però sí que s’ha guanyat la popularitat i milers de lectors fidels. També l’admiració de la indústria editorial, atès que és un dels escriptors que ha estat capaç de viure professionalment de l’escriptura i s’ha convertit per a molts en un model a seguir. La prova definitiva del seu èxit ha estat l’adquisició per part de Random House Mondadori de l’editorial La Campana, un segell atractiu tant pel talent editorial d’Isabel Martí com pel potencial comercial del seu autor estrella. Som ja al Segon Gir Narratiu de la carrera de Piñol. L’absorbció de La Campana per part de Penguin no li garanteix el respecte de les capelletes, més aviat al contrari, però sí que és la prova definitiva que ja no necessita aquest reconeixement gremial, perquè el seu èxit és colossal. Les estructures elementals de la narrativa (La Campana) és la resposta final de Sánchez Piñol a tot aquest terrible malentès.