Nacionalistes del vi

De totes les presentacions de llibres que es fan cada any al país —centenars de milers— la que més m’agrada és la cita anual amb La Guia de Vins de Catalunya. És un llibre, sí, i comparteix molts dels tics i vicis insofribles del sector lletrístic nostrat, però almenys, si no tens cap mena d’intenció de llegir-te’l o si més no fullejar-lo, pots beure. No s’ha de menystenir aquesta possibilitat logística, perquè si fóssim honestos i en les presentacions de novel·letes on hi van quatre i el cabo s’apariés mitja ampolla de vi per persona com es fa en qualsevol esdeveniment civilitzat viuríem un reviscolament de la cultura catalana del tot imprevist.

Se sol fer els dilluns, que és el dia que els treballadors de la restauració solien fer festa abans que els calendaris laborals es destarotessin, i enguany després de passar pel Fòrum i per Drassanes, el lloc escollit va ser Razzmatazz. Com sap tothom, una discoteca a plena llum diürna és un espai sòrdid que il·lumina totes les misèries i deixa veure les costures de la realitat, una estona abans amorosida per la profusió de la droga i la mentida —que són la mateixa cosa i són estupefaents àmpliament usats a Catalunya.

La paraula més repetida al pròleg és ‘connivència’ i no em puc estar de celebrar que l’actitud mafiosa que domina tants àmbits socials del país tingui carta de naturalesa entre un sector idiosincràtic com el vi,

Era, per tant, un lloc més que indicat per l’estripada que s’havia de produir. En entrar a les onze del matí a la sala, la disposició promet. A les barres laterals es pot accedir a cert assortiment d’entrepanets i formatges nacionals de qualitat —de pagament— i a la pista central es despleguen, amb estretor incòmoda, les taules on els vinaters preparen les seves ampolles per al tast posterior. No ens enganyem: és una representació àmplia del sector, però no és completa. Qui ha vingut és que compta recollir alguna distinció, o com a mínim que ha presentat algun dels seus vins a concurs. En tot cas, els presents és clar que donen suport a l’esperit de la Guia, que es caracteritza per una actitud contestatària respecte de l’oficialitat i una defensa de la facció diguem-ne ‘nacionalista’ del vi català, dit aquí amb tota la connotació positiva, en el cas improbable que el terme aplicat a la cosa catalana en tingués d’altres.

A efectes pràctics, aquest nacionalisme vinícola s’articula al voltant del lema «que el vi pot transmetre el gust d’un lloc» i que, en conseqüència, la invasió de varietats foranes i la il·legalitat consentida de fer entrar vi de procedències exòtiques a les DO catalanes és un crim de lesa humanitat. N’hem tingut un cas flagrant recentment, amb l’estafa milionària de Reserva de la Tierra que, en un país normal no cooptat per la gran empresa extractiva, hauria comportat comissions parlamentàries i depuracions al Departament d’Agricultura. Cosa que no ha passat, no cal dir-ho.

Aquest posicionament —titllat habitualment de radical i talibà pels seus nombrosos detractors— ha estat el principal cavall de batalla de la Guia en els setze anys que s’ha publicat, sempre precedida per uns magnífics libels que redacten a sang i a foc els seus impulsors Jordi Alcover i Sílvia Naranjo. Segons expliquen en la present edició del llibre, el vi català està sumit en «la cobdícia, el frau i la corrupció» que «es manifesten normalment per mitjà de la incoherència i la invenció d’argumentaris delirants». En petit comitè, més tard, Alcover m’avança que la paraula més repetida al pròleg és ‘connivència’ i no em puc estar de celebrar que l’actitud mafiosa que domina tants àmbits socials del país tingui carta de naturalesa entre un sector idiosincràtic com el vi, que és confluència entre cultura i model econòmic. «La pagesia no interessa en absolut ni a l’entorn social urbà ni tampoc a cap govern perquè no té mitjans de pressió prou forts», afirmen. Així com que «és una obligació institucional preservar la identitat de la vinya catalana i prestigiar-ne els vins resultants, però molt més encara si es disposa d’un ens oficial específic per a la vinya i el vi català». Feu l’exercici de canviar ‘vi’ per ‘llengua’, per exemple, i us vindrà una agradable esgarrifança.

Naranjo i Alcover anuncien que s’han sentit molt sols, que hi ha unes forces invencibles contra les quals és molt cansat lluitar, que la Guia seguirà però que ells després de setze anys, pleguen.

A dalt de l’escenari, els ínclits i selvàtics Xuriguera i Faixedas fan una mica de conyeta i anuncien que a la tarda es comptarà amb la presència de la directora de l’INCAVI (l’ens oficial específic) i entre la concurrència circulen unes simpàtiques rialletes de conill. Abans de la concessió dels premis entre una musiqueta de pel·li porno dels noranta, Naranjo i Alcover pugen a l’empostissat. Anuncien que s’han sentit molt sols, que hi ha unes forces invencibles contra les quals és molt cansat lluitar, que la Guia seguirà però que ells després de setze anys, pleguen. A mi, trist periodista cultural aliè a l’endogàmia del sector, m’agafa de nou, però ningú més sembla sorprès. Segurament l’estirabot dels autors no transcendirà de Razzmatazz

Tot seguit es té un record per un altre rebel cabdal en la continuïtat de la Guia, Xavier Gramona, que l’estiu passat es va morir després d’un accident al seu celler de Sant Sadurní. Gramona va ser un dels que va rectificar una de les vergonyes més intenses de la història del vi català i del país, la creació de la DO Cava per interessos més que espuris quan Espanya va entrar a la Unió Europea. Per sort, un desficaci que s’està desintegrant pel mateix pes de la seva absurditat i des del 2018 del nostre escumós en podem tornar a dir xampany, com tota la vida.

No detallaré aquí la llista de guardonats, que distingeix com a millor vi català de l’edició, ex aequo, un Corpinnat mític com Enoteca Gramona i un Clàssic Penedès desconegut com Finca els Gorgs —excel·lents, me’n faig servir dues copes de cada i ho certifico—. Però serveixi el present panegíric d’una altra dissolució nacional com a homenatge emocionat a la feina de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo tots aquests anys. Jo em quedo una estona més, i tastem amb Xavier Graset tots els vins de Terroir al Límit un darrere l’altre, avui que són gratis. Plorem, però almenys no és de ràbia. És perquè som bons i costarà que els invasors, que en aquest cas es diuen Cabernet o Merlot, ens acabin d’enterrar.