Maria Campillo: «‘La mort i la primavera’ no és la culminació de res»

Fa temps que Mercè Rodoreda viu un procés de memificació. Qui s’ha escolaritzat a Catalunya l’ha llegida i ha entès que és autora-insígnia. Si n’ha gaudit, probablement també segueixi el seu bot de cites a Twitter, que aconsegueix una fita tan incòmoda com unir l’exconsellera de Cultura Mariàngela Vilallonga i la Rosalía (la primera és la propietària del compte, la segona l’ha beneït amb el seu follow). El cas és que és fàcil conèixer la icona i bona part de la seva obra, però potser no tant la magnitud d’aquesta. Per això va bé recórrer als experts. Maria Campillo és especialista en literatura catalana del segle XX, amb especial fixació en el període de guerra i exili. S’acaba de jubilar després de més de quaranta anys de docència, però continua investigant i escrivint, i manté l’entusiasme i l’esperit didàctic a l’hora d’explicar-se. És la responsable d’uns quants capítols al setè volum de la Història de la literatura catalana que publiquen Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona sota direcció d’Àlex Broch. Un d’ells és la monografia sobre Mercè Rodoreda (a qui a vegades se li escapa anomenar “la Rodo”), en el qual fa un esforç per demostrar en poques pàgines per què és una de les autores més importants de l’Europa del segle XX. El seu objectiu és trencar amb lectures biografistes i amb discursos que es miren Rodoreda i la seva obra amb un ull tancat. És a dir, situar-la a l’alçada dels més grans amb els seus textos com a única defensa.

Abans d’entrar al capítol sobre Mercè Rodoreda, m’agradaria que em fes cinc cèntims sobre el projecte d’Història de la literatura catalana i l’enfocament que pren quan hi escriu.

Història de la literatura catalana parteix de la premissa que, quan parlem de divulgació, és d’alta divulgació. Entenem que la gent vol que li expliquin la literatura, i no pas que li simplifiquin. Des que som petits, volem que ens expliquin històries, és una cosa molt humana. Però la gent que llegeix encara, que és força nombrosa, no ho fa pels arguments, perquè això ja ho troba a les sèries. El lector que queda avui és un lector més literari. Li agrada la literatura perquè ho té tot en compte: l’estil, l’estructura… I per això cal una analisi a l’alçada, que l’ajudi a entendre per què Mercè Rodoreda és una escriptora de primer ordre en l’Europa de la postguerra. 

A la roda de premsa d’aquest volum, Jordi Marrugat va posar èmfasi en el fet que la principal aportació del capítol de Mercè Rodoreda és que trenca amb males lectures que circulen avui o certa distorsió de la seva figura. 

No hi ha bones o males lectures, però a vegades amb l’educació lectora hi ha un error: es creu que perquè els joves llegeixin cal simplificar extraordinàriament els llibres o bé portar-los al cantó ideològic que en aquell moment estigui de moda i forçar una lectura en un determinat sentit. Però molt sovint fer això simplifica la lectura o, directament, la traeix. De fet, si vols donar una lectura concreta, un punt de vista més complex també t’hi ajudarà. Durant molt temps als instituts s’estudiava Mirall trencat i sovint es presentava com un melodrama, fins i tot a l’acadèmia es deia això. Va haver de venir ni més ni menys que Pere Gimferrer a explicar que el component melodramàtic era només un dels components de la summa novel·lística que és Mirall trencat. És una novel·la que recull totes les tendències i els models estètics de la novel·la, des del fulletó fins a la novel·la picaresca, passant pel relat d’intriga, de terror i oníric. Així com l’Espriu fa un compendi lingüístic, Mirall trencat és un compendi novel·lístic. Un altre exemple: ara a vegades es fa una lectura molt simplificada de La plaça del Diamant, que diu que és una novel·la de terrats, coloms i un senyor que maltracta la Colometa. Però és que és molt més greu que això, el que hi diu la Rodoreda, perquè el que explica és l’origen del món! Fins i tot si parles des del punt de vista del feminisme, el que mostra la novel·la és que a la Bíblia ja hi surt, tot això, perquè des d’Adam i Eva que la humanitat reprodueix els mateixos paradigmes.

Les primeres lectures històriques de la Rodoreda es van fer quan encara no havia sortit tota la documentació que ella va deixar a l’Institut d’Estudis Catalans.

Com hi apareixen, aquests paradigmes, a La plaça del Diamant?

La senyora Enriqueta, que és d’una generació anterior, recomana a la Natàlia que triï l’home buscavides, el mascle dominant. Així ho fa, i els dos compleixen el destí que la Bíblia els imposa: “El teu desig et portarà el teu home i ell et dominarà, i pariràs els fills amb dolor”. La Colometa pareix amb tant dolor que trenca el llit! La Bíblia diu a l’home: “ets pols i en pols et convertiràs”. I veiem en Quimet tornat a la pols del desert d’Aragó durant la guerra. De fet, quan la Natàlia recorda el Quimet a la postguerra s’hi refereix directament com a Adam. És claríssim. I tot això per què passa? Perquè Rodoreda beu de coses molt menudes per remetre l’experiència als grans models. Ella pensa que la història de la humanitat està explicada en la literatura, i la Bíblia és el llibre literari primigeni. Però no només es fixa en la Bíblia, també en la mitologia grega i llatina, o en lectures que parteixen de mites religiosos com la Divina Comèdia. I tot això és sobretot visible en la seva literatura de postguerra, però ja abans de la guerra ho feia. A Semblava de seda, que és un recull de contes una mica calaix de sastre, hi ha un personatge que es diu Loki com la deïtat nòrdica. I l’Aloma es diu així i no Carmeta perquè és un personatge literari. Des de l’inici que usa els paradigmes per explicar els temes de la humanitat i els de tota la literatura que compta, que són l’amor (i el sexe) i la guerra, i subsidiàriament la culpa. I a La plaça del Diamant ho fa a través d’una parella de Gràcia que és hereva de mil generacions des de l’origen de la cultura occidental, que són Adam i Eva. Cada escriptor necessita un tipus de discurs, a l’hora d’analitzar-lo, i la Rodoreda necessita ser explicada en termes filosòfics i no pas tècnics. Cal parlar d’una idea del món.

De fet, un dels apunts més repetits al capítol és que no es pot llegir la literatura de Rodoreda amb un ordre cronològic. 

Les primeres lectures històriques de la Rodoreda es van fer quan encara no havia sortit tota la documentació que ella va deixar a l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, els crítics seguien l’ordre de publicació de les novel·les i això va fer que es lligués excessivament vida i obra: Aloma és la joventut, La plaça del Diamant és la maduresa, Mirall trencat és la vellesa i l’obra culmina amb La mort i la primavera. Però, quan apareixen els papers, tot això es trenca, perquè hi ha coses que estan començades a escriure paral·lelament, coses que surten al final de tot però que havia començat a escriure abans… Es trenca aquesta linealitat de vida. Això ho vull deixar molt clar: per parlar de Rodoreda, cal parlar d’una visió del món, d’una cosmogonia que es realitza en diferents obres. Els gèneres estan interconnectats entre ells i totes les obres estan interconnectades entre elles. Per tant, no hi ha etapes vitals ni la vida lligada a l’obra. Estudio la Rodoreda des que tinc 20 anys i ara que en tinc 69 encara em pregunten si era mala mare, perquè va marxar a l’exili i va abandonar el seu fill. Cada cop que em passa em vull morir! També soc experta en Pere Calders i ningú fa aquesta mena de preguntes. 

Una altra lectura que es fa sovint és la que se centra només en els textos però hi troba una gradació de realisme a fantasia en el seu ordre de publicació. 

Sovint s’ha fet la distinció entre novel·les fàcils i novel·les difícils, unes van de coloms, terrats i prostitutes, i altres són les grans novel·les. Com si fos una persona en procés de bogeria: primer realista, després costumista amb els coloms, després melodramàtica de vella amb Mirall trencat, i després es torna boja del tot i fa La mort i la primavera. Però La mort i la primavera no és la culminació de res, perquè el que hi diu està dit a La plaça del Diamant! El que passa és que a la segona el paradigma es munta sobre un principi de realitat que ella coneix molt bé. I per això La plaça del Diamant és una de les grans novel·les europees del segle XX. I això no ho dic jo perquè sigui rodorediana, ho deia també Miralles, que venia dels estudis clàssics. Ho és perquè a través d’una història comprensible, explica el bé, el mal, l’origen, el final, la guerra, el dolor, le vizi humani: explica la història de la humanitat a partir d’una parella de Gràcia i d’una persona senzilla. Sempre hi ha els costumistes i els ultrapoètics, i sembla que no es puguin casar. Però La plaça del Diamant té un component poètic que no es pot obviar. En Rodoreda, no hi ha una evolució vital sinó una idea del món que es realitza de diferents maneres.

Per què creu que li costava tant enllestir La mort i la primavera si està tan arrelada a la seva cosmogonia?

El que passa, i això és la meva opinió, és que a La mort i la primavera mai no acaba de sortir-se’n perquè és molt millor escriptora ancorant la seva idea del món a una realitat concreta (fet que no vol dir fer realisme). Ella es mou millor vinculant els grans conceptes a una cosa que coneix molt bé, que és la guerra del 36 al 39. Per això La plaça del Diamant té aquesta dimensió. Va morir sense acabar de resoldre el tema de La mort i la primavera precisament perquè, tot i tenir el dibuix del poble i tota la pesca, li va faltar el que li dona el geni. Rodoreda és qui és perquè ajunta la visió del món amb l’experiència concreta, és a dir, combina realitat i mite, i això només ho fan els molt grossos. Entendre això és la manera d’entendre que sigui una figura fonamental de la literatura europea del segle XX, perquè si mirem les seves novel·les com històries de parelles mal avingudes, no hi trobarem cap diferència amb Isabel-Clara Simó. Si la venerem a ella i no a una altra és per alguna cosa i no s’ha d’estafar mai el lector, perquè el lector té els seus drets. Els professors i els crítics estem per obrir més finestres, que després tothom és lliure tancar. Amb això vull dir que no hi ha cap problema amb llegir Mirall trencat com un melodrama, però si ens podem divertir més, per què ens hauríem de divertir menys?

Ha dit que un dels grans temes bíblics de Rodoreda és la culpa. Com hi apareix a la seva obra?

La idea de culpa en Rodoreda sempre s’ha vinculat amb La mort i la primavera, però a La plaça del Diamant és fonamental: per exemple, la Natàlia deixa un bon noi tímid i en pateix la culpa. De fet, tot això ja apareix en la narrativa curta! El tema de la culpa està al primer conte de Vint-i-dos contes, ’La sang’: la protagonista primer és culpable perquè té la sang, es casa i abandona el seu pare, i després ho és perquè ja és vella, no té la sang i no pot tenir fills. Però és que tot això ve de la Bíblia, que associa la culpa a la dona des de l’inici! Per això dic que abaratir les lectures va fins i tot en contra de la visió feminista de moda. Dient que el Quimet és un maltractador, et perds la cosa bestial que és que, des d’Adam i Eva, les dones estem condemnades. I per això també dic que no hi ha una Rodoreda més fàcil i una de més difícil, perquè tractar de costumista o de realista La plaça del diamant o El carrer de les Camèlies és oblidar totes aquestes referències. El carrer de les Camèlies és la caiguda de Babilònia! No està només fent un retrat de la Barcelona de la postguerra, amb moltes prostitutes, sinó que està dient: ha caigut Babilònia la gran, que és Barcelona, perquè ha traït el seu origen i s’ha venut als grans capitals i al franquisme. 

Rodoreda sempre traspassa el realisme i té molt en compte que la biologia humana i la vida natural responen a un continuum, a unes constants, a uns cicles.

Parlem de l’altre vessant que apunta, el de l’experiència. Com representa Rodoreda les coses concretes?

La guerra va esclatar a l’estiu. Això és una casualitat històrica. El mèrit de Rodoreda és que fets com aquest li serveixen per crear símbols de tota la guerra, i s’hi refereix amb consideracions sobre la calor, el fum o l’aire fresc que ja no hi és, que es refereix al que hi havia durant la proclamació de la República. La realitat és tangible però no és explícita. A La plaça del Diamant es pot anar seguint la guerra a partir de detalls com ara quan en Quimet porta taronges, que indiquen que són al front de Llevant. Per això hi ha qui ha llegit la novel·la com una història purament de guerra, perquè també s’hi reconeixen representades totes les posicions, l’anarquista, el que no vol fer la guerra però la fa perquè no hi té més remei… fins i tot partits polítics concrets. També és significatiu el seu sentit de l’oïda: fa parlar la Colometa no exactament com parlava la gent a Gràcia, sinó amb un llenguatge elaborat a partir del llenguatge del carrer. García Márquez va dir que Rodoreda és una escriptora que sap com es diuen les coses. Diu “la plaça de vendre” i no “el mercat”, i ens en podem refiar que és així com l’anomenaven llavors a Gràcia. L’escala de pinyonet, la persiana canaleta… ara ningú ho anomenaria així, perquè les llengües es parlen amb 300 paraules, però en aquell moment s’utilitzaven aquestes paraules i ella ho recull. Té un lèxic molt ric i una oïda fina pel llenguatge popular. Això aporta textura al text i l’ancora moltíssim a la realitat, sense deixar de ser un discurs plenament poètic. Ella pot explicar la seva idea del món a partir de la història petita de les coses perquè en sap el nom. Saber el nom de les coses és el que li dona versemblança i una textura pròpia. El que ella no podia pensar de cap manera és que la gent jove d’ara parlaria un català tan pobre, que és una cosa que ha passat en totes les llengües, i que els joves d’ara tindrien problemes per entendre les seves novel·les.

Un altre fet que remarca al capítol és la importància dels llibres de narrativa curta com a repertoris.

És que no es pot dir que siguin reculls de contes, perquè són repertoris tancats. Aquesta és la principal aportació del capítol, perquè s’ha parlat molt de les novel·les, però no tant dels repertoris de contes com a falques importantíssimes dins del conjunt de la narrativa. A Vint-i-dos contes, que són vint-i-dos com les figures del tarot, comença amb una dona gran que se sent culpable i acaba amb una noia jove que ha pecat d’innocent. És completament simètric! És un repertori en el qual hi ha totes les veus, totes les formes, totes les hores del dia, moltes referències cinematogràfiques… És un primer recull que dona la idea que ella té de la realitat sempre vista a través de l’art. Aquest primer repertori s’inscriu en el marc realista, però ja allà entra en conversa amb els escriptors del realisme que l’influencien, com ara Hemingway a qui fa el pols en un dels contes, ‘El gelat rosa’. Hi tracta el mateix tema (l’avortament) que ell havia tractat a ‘Hills like white elephants’ des de l’objectivisme, amb un discurs subjectiu. Juga amb els grans! Des de l’inici barreja experiència, paraules que han de lluir, el llenguatge popular, i el que ha llegit, i metamorfoseja tot això que coneix en literatura.

I de La meva Cristina i altres contes què me’n diu?

La meva Cristina i altres contes és un llibre superior. Recordo que durant el confinament vaig caure que són les metamorfosis d’Ovidi a l’inrevés. Què hi fan allà, si no, tots aquests numerets al primer conte? A mesura que avança, el llibre va perdent realisme i al final acaba en aquesta mena de cosmogonia, que és la idea fonamental de Rodoreda i que apareix també al monument poètic que és La mort i la primavera: la idea d’organicitat del món. Que sempre hi és: l’arbre cap per avall (els homes-arbre) amb el cap dintre la terra i les cames enlaire apareix també a La plaça. A La meva Cristina hi ha el trànsit a un món que es va desrealitzant, un món cada cop menys aparentment realista. Dic “aparentment” perquè realista-realista, excepte a l’avantguerra, Rodoreda no ho és mai. Sempre traspassa el realisme i té molt en compte que la biologia humana i la vida natural responen a un continuum, a unes constants, a uns cicles. Aquesta idea és també present al tercer repertori, Viatges i flors, que és un viatge circular en la història de la humanitat, un regressió als origens del món.

A Mercè Rodoreda li agrada la innocència perquè és el producte humà incontaminat. 

Ha dit que ja des de Vint-i-dos contes dialoga amb autors i debats sobre narrativa a escala mundial.  

De la guerra cal tenir en compte una cosa important, que és que la vam perdre. Rodoreda està acostumada als debats sobre la novel·la perquè la premsa dels anys 30 parlava constantment sobre el monòleg interior i altres debats que es donaven al mateix nivell a tota Europa. Als anys trenta, aquí vivíem en la modernitat més absoluta. La senyora Dalloway de Virginia Woolf es publica en versió catalana cinc anys després que es publiqués l’original en anglès. Això vol dir que és la primera traducció peninsular. Una de les primeres traduccions d’una de les novel·les clau del monòleg interior es publica en català! Ara els joves heu nascut acomplexats, però llavors ningú no tenia la sensació de viure en un país estrany. Hi havia set diaris en llengua catalana i les estructures i models narratius estaven al dia. Precisament el debat sobre el monòleg interior li permet plantejar-se i dominar molt bé el problema de la veu narrativa. La plaça del Diamant no és un monòleg interior, és una història explicada des d’una posició de la veu situada al final i que parla en temps passat. I no comet cap error, mai! 

Acabem amb dos altres elements característics de la seva obra: l’humor i la innocència impostada, que potser també han fet que la gent l’infravalori. 

L’humor l’inclou des del principi i mai no el perd. Pensa en la descripció de la Natàlia embarassada a La plaça del Diamant! Si ens posem biografistes, això és influència del Grup de Sabadell, que utilitzen molt els dobles sentits de les coses. Però, tot i que ella no s’hi refereix gaire, aquesta característica sempre la conserva. També és característic de Flaubert, això d’incloure el mite i el contra-mite. En Quimet és algú que fa volar coloms! Pel que fa a la innocència, ella sempre hi té fascinació, com moltes persones no innocents i intel·ligents, que es fixen en la innocència dins d’un món de prepotents. I per això els seus personatges ho són: la Colometa, la Cecília Ce, el protagonista de Quanta, quanta guerra…, l’Armanda de Mirall trencat… Però això no vol dir que els seus personatges siguin estúpids! Molta gent que ha llegit malament La plaça del Diamant diu que la Colometa és una bleda. Fins i tot s’han arribat a fer lectures psiquiàtriques que diuen que és borderline. Tornem al mateix problema de sempre: que la gent no sap el que vol dir literatura. No és un pamflet, ni un manifest feminista, ni una història de la guerra… els personatges són personatges, no són persones. I, a més, la Rodoreda diu que la Natàlia és una persona que fa sempre allò que ha de fer en cada moment. A Mercè Rodoreda li agrada la innocència perquè és el producte humà incontaminat.