El segle d’or de la literatura catalana

L’any 2008, Àlex Broch publicava el Diccionari de Literatura Catalana (Enciclopèdia), un recull d’autors i títols catalans. Això li va fer plantejar la possibilitat d’una obra de major envergadura i va començar Història de la literatura catalana, un projecte conjunt d’Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona que repassa els autors i tendències més rellevants des de l’època medieval fins a l’actualitat en vuit volums. Enguany se’n publicà el setè, que comprèn els anys entre 1922 i 1959, i dirigeixen Jordi Marrugat i el difunt Jordi Castellanos. 

El projecte de Broch parteix de la intenció de fer de relleu de la Història de la Literatura de Riquer, Comas i Molas, que juntament amb la traducció al català de Historia de la Literatura Catalana, que Guillem Díaz Plaja va dirigir dins de Historia general de las literaturas hispanicas (1949.1958), era l’únic compendi d’aquestes proporcions disponible. D’una banda, calia ampliar l’abast temporal i fer-lo arribar fins als nostres dies; de l’altra, actualitzar alguns discursos que han han quedat antiquats. Un dels exemples més flagrants d’això és l’esforç del quart i cinquè volum per trencar la dicotomia Decadència-Renaixement que havia imperat fins ara. També es va trencar amb el duo Modernisme-Noucentisme al sisè volum, on s’incloia el concepte d’avantguarda amb més pes que als estudis anteriors.

El setè volum recull el que ja s’exposava a l’anterior: “les dinàmiques culturals dels anys vint i trenta es desenvoluparen com a culminació del procés endegat pel Modernisme i el Noucentisme, però alhora com a superació de les limitacions que ambdós demostraren tenir”, explica Marrugat al pròleg. La separació temporal es deu al tomb cultural que va implicar la Conferència Nacional Catalana, que va culminar el procés de crisi del Noucentisme que poc després remataria l’establiment de la Dictadura de Primo de Rivera. El volum abarca fins l’any 1959 a mode simbòlic, perquè és l’any de la mort de Carles Riba i coincideix amb l’època en què es consolida el realisme històric. 

Explica Marrugat en roda de premsa que el fet d’incloure en un mateix calaix la literatura d’abans, durant i després de la Guerra Civil és una novetat: “La Guerra Civil va condicionar l’estructura de l’àmbit literari, però no produeix un trencament de poètiques; molts autors, com ara Riba o Foix continuen amb els fonaments que han establert als anys vint i trenta”. Tot i que ja existia una bibliografia extensa sobre l’època i els autors que formen part del volum, mai abans s’havia donat una articulació històrica general del període. També Broch argumenta que aquest bloc temporal té sentit perquè “una manera d’afirmació entre els escriptors que es van quedar al país era la continuïtat estilística, en aquest cas amb el postsimbolisme, i no pas el trencament, perquè així es reafirmaven”. Malgrat aquest abordament unitari, els directors reconeixen que la primera meitat del segle XX va ser molt diversa, fet en bona part influït pels vasos comunicants amb Europa. 

L’objectiu del volum en concret i del projecte en general és divulgatiu, però alhora inclou diferents nivells de lectura i una aportació bibliogràfica considerable. Explica Broch que des de la transició s’ha produït molta bibliografia, malgrat l’escepticisme que a vegades minimitza l’impacte del treball acadèmic. Al final de cada capítol, s’inclou una bibliografia elemental d’uns dotze títols i al final del volum hi ha un llistat de més de quaranta pàgines, “que no són només un testimoni del treball col·lectiu que s’ha fet, sinó també biografies intel·lectuals d’estudiosos que no tenen suficient reconeixement, com Maria Campillo”, diu Broch.

El volum s’ordena en dues parts principals: la literatura dels anys vint i trenta i la dels quaranta i cinquanta. En la primera part s’analitzen temes com la diversificació de la vida cultural, el debat sobre l’existència o no de la novel·la, la irrupció de les escriptores de la República, la importància del grup de Sabadell o la definició i influència de la poètica post simbolista. Els autors protagonistes són Carles Riba, J.V.Foix, Josep Pla o Josep M. de Sagarra, entre d’altres. La segona part tracta temes com ara la repressió franquista, l’exili, la continuïtat i canvi de la poètica postsimbolista i la continuïtat de les avantguardes, i compta amb monografies de Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga i Pere Calders. “Deia Joan Triadú que el segle XX és el segle d’Or català”, explica Broch. Amb aquest volum es pretén demostrar-ho obrint un camí que culminarà a la vuitena i darrera entrega d’aquest extens projecte, que abarcarà des del realisme històric fins a la postmodernitat.