L’art amable de Daniel Giralt-Miracle

Per ressenyar les memòries que acaba de publicar Daniel Giralt-Miracle, Guspires de memòria (Edicions 62), hauria d’incloure algunes informacions personals. I no sé si fer-ho ara o al final de l’article. Ara? No, millor ho deixem pel final.

Abans, encara, una nota important: la gent jove és  possible que conegui poc o gens la trajectòria del memorialista. I és una pena. El Daniel és una persona que en el món de les arts, abans que res, ha volgut fer de baula d’una cadena llarga: aprendre dels seus antecessors i, alhora, ajudar les generacions futures. En això, i el seu llibre ho demostra, ha tingut sempre una voluntat de construir, d’obrir camins, d’acceptar reptes. I quins reptes! Daniel Giralt-Miracle va ser el primer enginyer de les arts visuals catalanes sota el govern Pujol; va ser el primer director del MACBA; director de Fundació Caixa de Catalunya entre 1987 i 1989; el primer en endegar un coneixement de Gaudí des de la divulgació i no des de la sacralització o, com ara, des de la banalització. I tot això, i més, sense oblidar els fonaments que van propiciar la gestió: la seva escriptura, les exposicions organitzades, les revistes dirigides. Amb tantes experiències —i decisions preses que afecten la cultura d’un país— a les espatlles, hi havia molta cosa a rememorar.

El gènere de les memòries és, em sembla, un pou de sorpreses quan no coneixem qui les redacta. Si llegim textos memorialístics que parlen de temps o de persones que no coneixem, aquella literatura documental pot ser captada pel lector amb un certs aires de ficció, encara que vingui avalada pels suposats testimonis de l’autor. Aquest no és el cas: els records de Giralt-Miracle estan curulls de personatges molt coneguts, des de polítics (Jordi Pujol i Pasqual Maragall hi tenen una presència notable) fins a artistes de tota condició. I els temps que s’expliquen seran familiars per a la majoria dels lectors, els hagin viscut o els coneguin d’oïdes. Un relat ple de noms, situacions, anècdotes i sentiments. Un fons d’informació que van des de la dictadura fins al nostre present. Poca broma!

A ‘Guspires de memòria’ no trobaràs un discurs afectat, depriment o apocalíptic. Ben a l’inrevés, Giralt-Miracle sempre s’ha fet entendre i ha fugit d’aquella escriptura espessa, dirigida al clan, que tant abunda en el món de l’art.

Qui conegui una mica la seva personalitat, ni que sigui que l’hagi llegit assíduament, intuirà que en les memòries de Daniel Girant-Miracle no trobarà un discurs afectat, depriment o, encara menys, críptic o apocalíptic. Ben a l’inrevés, ell sempre s’ha fet entendre, ha fugit d’aquella escriptura espessa, dirigida al clan, que tant abunda en el món de l’art. Tampoc hi trobem uns records carregats de venjança: el Daniel no ha escrit unes memòries per, a penúltima hora, desdir-se del seu to habitual, distès, franc i amable. Ell ha escrit dels artistes que li interessaven i, quan no li interessaven gaire, però havia de dir-ne alguna cosa, no en feia sang, encara que se li pogués entreveure els gustos.

Això també passa en aquest llibre. El Daniel de curta distància acaba apareixent en algunes pàgines. Quan explica la dictadura (l’expressió és meva) que suposa la colla de burgesos que dirigeix el MACBA i que s’ha anat carregant els successius directors del museu, ell el primer; quan recorda amargament la ignorància (l’adjectiu també és meu) de la consellera Caterina Mieras; quan abjura de la seva vella amistat amb l’artista Sean Scully arran de l’atac insòlit que l’artista va fer a la llengua catalana (just després que les administracions no li paguessin un museu amb la seva obra com ell volia); quan recorda que, en el moment de repartir el llegat de Salvador Dalí entre Madrid i Figueres, Tomàs Llorens va exercir de virrei centralista i va endur-se el millor cap al museu madrileny amb nom de reina; quan lamenta que Tàpies fes ombra a la figura de Guinovart…

Són moments que, fins i tot literàriament, funcionen molt bé com a contrapunt als records quasi sempre complaents que l’autor vol transmetre, amb una escriptura que es dirigeix sempre a un estadi intermedi entre la raó i el sentiment, la raó i el sentiment del qui redacta i de qui llegeix. Els receptors d’aquestes memòries tindran una aproximació a la vida de Daniel Giralt-Miracle i, alhora, accediran a informacions del context en què s’ha desplegat el sistema de les arts visuals a Catalunya en els darrers quaranta anys. No sé si es pot demanar massa més.

En un sector cultural on hi ha més tensions de les que se li suposa, l’actitud de l’autor sempre ha estat expansiva.

I, per acabar, la promesa del primer paràgraf. Conec el Daniel des del 1990 (la seva escriptura des de molt abans, quan estudiava): va ser aleshores que em va demanar de col·laborar en l’exposició “Avantguardes a Catalunya” a La Pedrera. És un exemple d’aquesta visió del treball col·lectiu en què no hi entra el sectarisme; d’aquesta idea de construir ponts entre generacions. Alguna gent s’estranya que un atrabiliari com jo (rostre somrient) hagi defensat sempre un home d’ordre com el Daniel. I no és només per l’estima que ens professem. Més enllà, hi ha el respecte que ell sempre ha tingut per les opinions que no són les seves, pels gustos que no comparteix, per l’escriptura rude i aparentment poc amable que no és la seva. En un món, el de la cultura, on hi ha més tensions de les que se li suposa des de fora, l’actitud del Daniel sempre ha estat expansiva. Des de la seva ideologia, és clar. Però expansiva.

Dos apunts finals que no surten a les memòries i que espero que ajudin a entendre el propòsit de les memòries —de la pròpia vida— del Daniel. El primer: fa uns quants anys, em va convidar a parlar de Joan Miró a la Universitat Catalana d’Estiu. I allà ens vam reunir un grup de persones de diverses condicions i procedències, amb el seu pare com a figura central, inspiradora. I el Daniel va fer el paper d’ambaixador de tots nosaltres, en primer lloc perquè el curs fos d’un registre intel·lectual molt alt. I, alhora, perquè tots ens sentíssim agombolats per la companyonia. A fe que ho va aconseguir. I el segon apunt: no s’ha dit prou que els Giralt-Miracle van atresorar una col·lecció impressionant de material sobre la història del disseny i de l’art catalans. El seu estudi a Gràcia era una font de coneixement que t’obnubilava. I el Daniel, en comptes de crear una fundació, fa anys que ha estat fent donacions per institucions culturals de tot el país. Una mostra més de la seva generositat.

Gràcies per aquestes memòries, Daniel. En les seves pàgines t’hi he trobat tal com ets. I això té mèrit. Perquè qui no et conegui, en llegir-te, captarà unes espurnes molt reals de la teva personalitat.