La terra que no han deixat travessar

A dia d’avui, una pandèmia global sentencia un 2020 que va aixecar el teló esperançant-nos d’uns nous (falsos) feliços anys vint. Durant el transcurs de l’any, sembla ser que els happy twenties s’han esfumat de valent passant a millor vida després d’adonar-se que a l’anualitat present començava a incrustar-s’hi massa la mort i no pas la vida. Davant d’una porta que tanca capítols de normalitat aparent, se’ns entrega imperant el bitllet a un cataclisme atuïdor, inusitat i desconcertant per a tots els mortals. 

Entre tanta fortor política global, el 2020 ens duu una efemèride que ens convida a revisar el passat d’un país que avui es veu immers en un gran daltabaix col·lectiu. El Port de Barcelona celebra el seu 150è aniversari i Pagès Editors el commemora amb l’obra Qui salvarà el Corredor Mediterrani? de Jordi Torrent Pujol, cap d’Estratègia del Port de Barcelona.

Torrent ha presentat el llibre a la Biblioteca Carles Morató de Solsona després que l’acte, organitzat per Òmnium Cultural, Pagès Editors i la pròpia biblioteca municipal, fos ajornat en dues ocasions amb motiu de la pandèmia. Després d’un quart de segle treballant en el món de la cooperació i els sectors portuari i ferroviari des del camp logístic, Torrent ha volgut dedicar part del seu temps a l’escriptura a foc lent, defugint l’acadèmia i apostant per una finalitat popular: posar en coneixement i en valor la infraestructura de 1.300 quilòmetres que havia de —i pot— travessar Espanya de sud a nord. De fet, en paraules de l’autor, l’obra és “un intent de posar l’experiència professional al servei dels no especialistes”. Per tant, el relat reflecteix l’única experiència de l’autor en aquest món, relat que no demana ficció ni imaginari literari, si bé tret de l’últim capítol, que es nodreix d’una substància atrevidament fantasiosa. Així doncs, el resultat és un assaig divulgatiu convertit en l’opera prima de l’autor, que ha decidit fer-ho en català: “la meva aportació és un de tants exemples que comprova que es pot parlar de temes importants en català”, reflexiona Torrent.

Es tracta d’una obra que situa novament el Corredor Mediterrani al centre després que la classe política se n’hagi omplert instrumentalment la boca durant les dues darreres dècades. D’aquesta manera, Torrent descabdella les interioritats d’una infraestructura que ha estat motiu d’ús polític i electoralista. A més, per tal d’afegir horitzó i perspectiva a la vida del Corredor, l’obra repassa les grans rutes globals del comerç internacional —la ruta de la Seda i el Canal de Panamà, plenament operatives, i la ruta Àrtica i la del Cap de Bona Esperança, que ho seran les dècades que vindran— mitjançant un recull cartogràfic.

Tot i catalogar-se en la categoria de l’assaig, Qui salvarà el Corredor Mediterrani? també incorpora bona part de crònica històrica. La primera part es tenyeix de to assagístic i combina la tríada conceptual política-infraestructures-economia per enquadrar i explicar els interessos de les grans potències globals. Així, l’autor aprofita per descriure la realitat de les polítiques d’infraestructures a Catalunya, Espanya i Europa a través d’aquest gran corredor de transport. Ho fa amb un esguard clarivident i enlluernador, sense pretensions però sí replet de veritats raonades que confronten les dimensions local i internacional, provades gràcies al component professional vivencial que, al mateix temps, atenua l’aparent complexitat de la narració i li atorga la credibilitat que exigeix.

Respecte la crònica històrica, emmarcada en el novè capítol, ha comptat amb la col·laboració del jove historiador solsoní Pol Solé Angrill. Ens cal remuntar-nos 2.500 anys enrere, quan justament comença a existir una via natural civil de transport capaç de connectar els pobles de la península Ibèrica. Solé explica que els primers a intervenir-hi van ser els íbers, la dinàmica dels quals fou desenvolupar-se de nord a sud. Els romans van ser els segons a sumar-se al carro amb la pavimentació de la via i un exèrcit prou vigorós per assegurar-ne la supervivència. Aquesta situació es perllonga fins fa 300 anys de la mà dels Borbons que no van atendre ni la realitat geogràfica ni la política, la qual cosa significa l’abandó del Corredor, segons l’historiador solsoní. Es comença a marginar l’eix vertical i es comença a concebre l’Espanya tal com la coneixem avui, és a dir, una Espanya radial imposada: tot comença a passar intrínsecament per Madrid. Si hi sumem el fet que els governs democràtics, sobretot les executives liderades pel Partit Popular, han aconseguit fer perillar de valent el Corredor, Solé es pregunta: “No estem tan lluny avui de tot això, no?”. La conclusió fa feredat: 300 anys validen la desatenció que ha patit el Corredor Mediterrani, el projecte infraestructural que des dels ibers fins a Pedro Sánchez, ha passat per les mans vils i brutes d’Octavi August, Alfons XIII, Primo de Rivera, Francisco Franco, Felipe González, Jordi Pujol, José María Aznar i Mariano Rajoy. 

Per tot això, el primer mèrit de Torrent és la seva capacitat per apropar-nos una realitat estructural marginada durant tres segles i relegada en un pla imperceptible de l’arc parlamentari. El segon és fer-ho amb una escriptura amena i crítica, acurada als fets i traçada fins al darrer argument, que permet fer justícia als qui han seguit perseverant en el projecte. El tercer és elaborar un discurs amb un protagonista local i, alhora, una perspectiva encertadament global. I el quart mèrit —i el més indicatiu— és posar a l’abast qüestions transcendentals d’interpel·lació universal a través de l’assaig i la llengua catalana. D’aquesta manera, la radiografia de Torrent sobre el passat, el present i el futur del Corredor Mediterrani omple una llacuna palpable de l’imaginari col·lectiu i permet posar llum a la pregunta “quin món tenim en aquests moments?” i, acte seguit, posar la mirada en el món que volem.

Si la resposta és un món que generi oportunitats a petita i gran escala, Torrent és clar i convincent quan declara que el Corredor ens ha d’interessar i molt com a societat. Quan la infraestructura es trobava al centre del debat parlamentari, la sostenibilitat era el principal motiu pel qual implementar l’obra. En aquest sentit, els mitjans de comunicació i, de retruc, la opinió pública han descuidat en reiterades ocasions que els pistatxos de Mercadona entren pel port d’Hamburg i viatgen durant una setmana en un vaixell fins al port de Barcelona, entre d’altres productes. “Imagineu el combustible que s’estalviaria si es disposés d’una ruta ferroviària que permetés dur els pistatxos a bon port?”, expel·leix Torrent al públic distanciat degudament al saló de les Homílies d’Organyà de la Morató. Si ho voleu imaginar, l’autor cita dues dades que en qüestió de segons posen al descobert la realitat mediambiental de casa: mentre que la navegació marítima crema 300.000 litres diaris de combustible, 10.000 camions travessen la Jonquera durant la mateixa jornada. La qüestió resorgeix: És aquest el món que volem?

Així doncs, la proposta divulgativa de Torrent és avui un exercici de desinfoxicació per a la opinió pública així com una didàctica equilibrada i impecable que dibuixa un camí lleuger, molt més senzill del que sempre ens ha semblat, de les infraestructures locals al món. Una gran dosi assagística moral que ens permet distanciar-nos del clixé polític i, com el projecte, és capaç de travessar les estranyes de la nostra societat de nord a sud. Mentre el port barceloní bufa les espelmes, avui el poble té una nova oportunitat per adoptar una actitud crítica davant la gestió pública de les infraestructures que potser ja (no) mereixem.

Trobareu més informació sobre el llibre al web de Pagès Editors.