La part d’alegria que no pertany a la història

Una setmana després de la incursió de Hamàs a Israel, Judith Butler escrivia un article que delimitava el contorn del centre filosòfic occidental: condemnar l’atac de la milícia palestina i, al mateix temps, condemnar l’ocupació israeliana. La idea era rebutjar la futbolització i abraçar una tensió dialèctica que no justifiqués cap dels dos extrems i permetés pensar horitzons polítics més enllà de la pura lluita a mort. Sobre la violència, Butler escrivia això: “defenso una política de no-violència, sabent que no pot constituir un principi absolut, que es pugui aplicar en totes les circumstàncies. Defenso que les lluites d’alliberament que practiquen la no-violència ajuden a crear el món no-violent en el qual tots desitgem viure. Lamento inequívocament la violència, i alhora, com tantes altres persones literalment bocabadades davant el seu televisor, vull contribuir lluitar per la justícia i la igualtat a la regió”.

És el tipus d’article que hauria escrit Albert Camus. Bé, Camus ho hauria escrit molt més bonic, perquè Butler és una de les pitjors prosistes que ha donat l’star system filosòfic, i Camus un dels millors. Però en la llarga història del debat entre revolta i violència, si el feble té dret a vessar la sang del fort, Camus va fixar la posició que Butler continua. És una idea inspiradora i irritant alhora, que rebutja el pacifisme banal i el militarisme de la fi que sempre justifica els mitjans, i que ho fa per via de posicionar-se explícitament amb el costat dels febles. Sobretot, cal escriure per negar la imposició de no ser violents amb què els poderosos volen deixar indefensos els dominats per via del xantatge emocional. Res de posar l’altra galta. Però, encara més, cal escriure perquè la violència amb què ens revoltem mai perdi la seva càrrega d’horror: “Diria que la violència és inevitable […] Només dic que s’ha de rebutjar qualsevol legitimació de la violència, que és necessària i alhora injustificable”.

Camús no va acabar mai de reconèixer-se com un llibertari, però arriba a on arriba gràcies a pensar amb els llibertaris. I també a escriure a les seves revistes: Escrits llibertaris (Raig Verd) és un compendi ufanós dels articles periodístics amb què Camus va barallar-se amb el problema de la no-violència, l’objecció de consciència, o la construcció d’Europa després de la guerra. El volum és el company d’un duet amb L’home revoltat (Raig Verd), la contrapartida divulgativa d’actualitat a la reflexió filosòfica i històrica. Si la gràcia de L’home revoltat és l’excés de qualitat literària per a un registre filosòfic, la d’Escrits llibertaris és l’excés de precisió conceptual i elegància en el camp de batalla fangós de la premsa. Llegits junts, els dos llibres ajuden a veure la importància d’un pensament filosòfic treballat per al debat públic.

Camus fa ràbia als marxistes. No perquè prengui part per l’anarquisme en l’etern debat sobre la legitimitat de la violència en la lluita per arribar al comunisme (la infligeixin els revolucionaris o l’estat socialista) sinó perquè aconsegueix donar robustesa moral i literària a l’ambigüitat del liberalisme. Els anarquistes rebutgen l’estat i la coerció, els marxistes l’espremen com a instrument abans d’arribar a la utopia, i els liberals com Camus diuen que depèn. I, precisament perquè el liberalisme degradat dels últims anys ha inventat noves formes de coerció a través del mercat, llegir Camus recorda que el liberalisme original és més pròxim a l’optimisme, la radicalitat i la responsabilitat dels llibertaris que als deliris de grandesa del marxisme-leninisme autoritari.

Si la revolta és una obligació moral, també ho és horroritzar-se amb “la violència còmoda”. Camus va ser ferm promotor d’una cosa que nosaltres trobem tan assenyada com que els revolucionaris que lluiten per la pau facin per “aprovar, internacionalment, un codi que precisés els límits d’aquesta violència”. El que diferencia Camus és el poder de l’escriptor per lligar filosofia i existència, que la política deixi de ser un discurs que fem mentre els altres s’embruten les mans i que cada cosa que diem sobre un conflicte estigui dita des del nostre fur intern. “Ens volen fer creure que el món, actualment, necessita homes que s’identifiquin totalment amb la seva doctrina i que persegueixin unes finalitats definitives sotmetent-se del tot a les seves conviccions”. Camus escriu perquè siguem una altra mena d’homes, “aquells que preservin en la seva vida personal, la part d’alegria que no pertany a la història”.