La pandèmia i l’oci nocturn

La reobertura de l’oci nocturn que s’ha acabat de completar aquestes últimes setmanes ens ha fet retrobar amb un univers que ens havia quedat lluny, desplaçat. Ja no són els succedanis de festes petites improvisades en pisos, botellons precaris, mal organitzats, etc. Vol dir que tornen les catedrals, Apolo, Razzmatazz, torna fer cua per entrar, el guarda-roba, tornen les begudes a preu d’or i la sobreestimulació de les llums estroboscòpiques. Era un retorn esperat per a molts adolescents i joves, sobretot de la franja d’entre 18 i 23 anys, alguns dels quals afirmen directament que han “perdut dos anys de la seva vida”.

La pandèmia ens ha forçat a enfrontar-nos a l’absència d’eufòria, de clímax, a la realització hedonista de la festa i de l’oci nocturn de consum. Un escenari que per alguns ha estat una espècie de malson de buidor i, per altres, un paisatge més de rutina. El que queda clar, però, és que en l’imaginari col·lectiu, l’associació entre l’eufòria i les vivències de l’oci nocturn i el ‘viure’ en majúscules és clara i evident i, per tant, que aquest té una presència central en la forma en què vivim. Què passa amb aquest desig de realització hedonista després de la pandèmia, però? Podem seguir vivint l’eufòria de la festa de la mateixa manera després de conviure durant mesos amb fantasies d’apocalipsi i de col·lapse social? Com negociarem aquest desig en el món post-pandèmic?

“Gaudeix!”

El filòsof eslovè Slavoj Žižek descriu de forma força brillant què hi ha en l’arrel de l’associació entre festa i ‘viure’ pròpiament o en majúscules de la lògica de la societat de consum. Per a Žižek, en les societats tradicionals imperava una moral autoritària que, en el nom de les costums correctes, limitava la vivència hedonista del plaer. Això implicava l’existència d’un superjò, la part de la psique humana on hi ha internalitzades les normes i les prohibicions segons l’anàlisi de Freud, que en restringia i limitava l’accés, com una força policial en el seu rol més clàssic. Qualsevol transgressió d’aquest decòrum, el no respecte dels principis autoritaris reguladors del plaer o potser l’excés, tenia com a resultat directe el malestar, la culpabilitat.

És complicat assolir l’èxtasi, el clímax, quan has estat durant mesos convivint a totes hores amb avançaments de l’apocalipsi.

Segons Žižek, en l’època contemporània, però, som testimonis d’una inversió. El superjò, en la lògica del capitalisme neoliberal de consum, ja no prohibeix o restringeix el plaer, sinó el contrari, l’obliga. El seu mandat és: ‘gaudeix!’. El malestar al món contemporani, diu el filòsof, no és producte d’estar obtenint plaer de forma irregular o en excés, sinó del contrari: de no estar gaudint suficient davant de la invitació generalitzada a consumir i les infinites promeses de seducció del mercat. És com si convisquéssim amb un pare que en lloc de prohibir-nos anar de festa, en el seu rol autoritari clàssic, ens obligués a anar-hi sempre, forçant-nos a gaudir al màxim, quan això és evidentment impossible.

En l’imaginari col·lectiu, la missió és el consum en un univers sense lligams ni obstacles de pertinença, amb les mínimes coercions possibles. Aquest és precisament el món postdisciplinari, que descriu el filòsof francès Gilles Lipovetsky als seus llibres, un univers en què l’èxtasi és sovint el que queda al grau més alt de l’escala d’experiències a assolir. Tots som individus tractant de viure experiències d’oci fantàstiques, àvids de submergir-nos en un ‘oceà de sensacions il·limitades’. I quan no podem assolir-les, quan no hi ha clímax o quan el que vivim no encaixa amb la fantasia que hem i ens han projectat, sentim malestar, fins i tot culpa.

Esdeveniments com la pandèmia converteixen les promeses de l’univers del consum en més necessàries perquè ofereixen cert consol, refugi

La pandèmia sembla haver-nos atrapat entre l’imperatiu de gaudir, d’aprofitar el temps al màxim a través de les promeses de la realització hedonista i el mandat de la responsabilitat social i col·lectiva, de la cura, de l’evitament dels contagis, etc. Hem conviscut amb dues pulsions enfrontades: per una banda, l’apel·lació a gaudir al màxim dels anys de joventut, amb la consciència que tot és efímer i, per l’altra, amb l’amenaça que, sense contenció i control, sense quedar-nos a casa tot podia enfonsar-se. Les dues han estat font de malestar durant mesos, en un combat entre la culpabilitat d’arriscar-se a contagiar als del nostre voltant i la culpabilitat de veure com els dies i les promeses d’experiències d’oci se’ns anaven escapant un a un, sense materialitzar-se i nosaltres en quedàvem molts cops al marge. La famosa ‘rave’ de Llinars del Vallès no va ser sinó un intent de resoldre el combat només tenint en compte la primera invitació. “En aquest moment, la freeparty és un símbol de llibertat i vida”, deia el manifest de l’esdeveniment.

El real i l’eufòria

La pandèmia, però, també ha servit per deixar al descobert l’esquelet de la societat neoliberal, la seva fragilitat darrere del teatre de colors, d’anuncis vistosos i la bellesa lluminosa de la façana. El coronavirus ens ha recordat cruelment quins són els punts de recolzament del nostre ordre social, el valor de xarxes com la sanitat pública o l’essencialitat dels treballadors dels supermercats. La sensació és que les fantasies d’oci, aquesta infinitat de promeses de seducció del mercat deixen de tenir el mateix efecte davant de la irrupció d’un esdeveniment traumàtic que ho fa trontollar tot i que ens situa davant de la materialitat incontestable d’elements com aquests. Žižek potser ho compararia amb la irrupció del ‘real’ de Lacan, però nosaltres podem pensar en el conte del vestit nou de l’emperador. El coronavirus ha estat el nen que, aliè a tot, assenyala el monarca i trenca, almenys en part, l’encanteri.

L’oci nocturn sembla que hagi rebut l’impacte d’un terratrèmol similar. Lipovetsky descriu a La felicidad paradójica com en les societats contemporànies els individus tendeixen a comportar-se com Dionís, el déu grec. “El gran desig de Dionís es evadir-se de si mateix, rebutjar el Jo i submergir-se en allò informe i caòtic, enfonsant-se en un oceà de sensacions il·limitades”, afirma. I les seves paraules semblen estar pensades per a l’oci nocturn. En les discoteques, sempre hi ha una part de l’experiència que implica una pèrdua de nosaltres mateixos, sobrepassats pels flaixos, les llums, la música, etc., per un ‘oceà de sensacions’. Sempre es produeix una dissociació, un allunyament de la nostra quotidianitat, del món de fora, com si al passar per la porta també entréssim en un univers diferent.

La diferència, però, és que després de la pandèmia aquest procés, el submergir-se i oblidar-se del Jo, desplaçar-se de l’abraçada o de l’arrelament de la realitat i assolir l’eufòria sembla més difícil. Per moltes llums i per molta música, inclús per molta ajuda química, el simulacre d’esfondrament i de crisi generalitzada del coronavirus i les seves fantasies tenen molt de poder, encara ara. És complicat assolir l’èxtasi, el clímax, quan has estat durant mesos convivint a totes hores amb avançaments de l’apocalipsi. I quan la incertesa de la pandèmia, es connecta amb moltes d’altres, la de la crisi climàtica, la de l’atur juvenil, etc. Semblem forçats a haver de conviure amb la sensació de fallar sempre al superjò neoliberal i al seu mandat, massa inquiets, massa esgotats o massa preocupats pel futur per dedicar-nos a gaudir al màxim.

Ja hi ha articles i investigadors que s’atreveixen a afirmar que un cop superem la pandèmia ens esperen anys d’excessos econòmics i de promiscuïtat, com els feliços anys 20, i potser serà així. El capitalisme neoliberal necessita la lògica hedonista de consum com a gasolina, no només perquè actua com a motor econòmic sinó també perquè les seves promeses i fantasmes ajuden a garantir l’odre social, proposant-nos un camí de satisfaccions plaents i tranquil·litzadores al nostre abast. Però, a la vegada, també sembla que les disrupcions del present, potser des del 2008, es van amuntegant i afegeixen cada vegada més pes i més responsabilitat a aquestes fantasies, a la vegada que ens resten progressivament la capacitat de gaudir-ne i entregar-nos-hi de la forma més plena. La paradoxa és que esdeveniments com la pandèmia converteixen les promeses de l’univers del consum en més necessàries perquè ofereixen cert consol, refugi, davant les problemàtiques col·lectives, però, a la vegada, fan més difícil que ens satisfacin plenament, precisament per l’existència d’aquestes problemàtiques. Avui, és complicat pensar que puguin mantenir la mateixa capacitat de seducció davant de la inquietud per la falta de perspectives de futur en un present que demana actes de forma cada vegada més urgent.