Jordi Masjuan: “No tenim més remei que ser activistes alimentaris”

El 2015, Jordi Masjuan va deixar la direcció general d’un consorci de firmes d’enginyeria per cofundar Valors, una entitat dedicada a la restauració col·lectiva i al lleure, que dona menjar a milers d’infants i dota de contingut els espais de migdia, extraescolars i casals d’estiu de desenes d’escoles i instituts del país. Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, Masjuan s’ha convertit en un activista que fa servir el seu coneixement de l’engranatge capitalista per resoldre’n els problemes de manera pragmàtica. Acaba de treure Canviar el món des de la taula (Eumo), un llibre divulgatiu que compila tot el que no funciona en el sistema alimentari global, però molt ben informat i explicat des de la realitat local catalana, i proposa alternatives personals i sistèmics per canviar les coses.

Com són els menús que doneu als nens?

Ara ja no som els únics que ho fem, però ens vam trobar que el model establert era totalment diferent. La gran diferència és que nosaltres comprem directament a productors per evitar distribuïdors que no aporten valor i per defensar la sobirania alimentària, que comprem producte fresc, de kilòmetre zero, agroecològic i de temporada, que evitem processats i precuinats, que reduïm proteïna animal, que fomentem la proteïna vegetal. Sempre fem menús de dieta mediterrània, que és un patrimoni que es defensa arreu del món, però que aquí hem perdut, regalant-lo a canvi d’una dieta occidentalitzada, que és la font de molts dels problemes del nostre sistema alimentari i de salut. 

Heu topat amb reticències?

L’alimentació és segregadora: el nivell d’ingressos defineix molt tant la cultura alimentària de cadascú com l’accés a alimentació saludable. Nosaltres treballem principalment amb escola pública, però hi ha llocs on la comunitat i les famílies estan molt conscienciades, i d’altres on trobes tota mena de resistències. A la ciutat hi ha un gran desconeixement sobre com es produeixen els aliments i s’ ha de fer molta pedagogia, i sobretot, amb moltes dades que demostrin l’impacte del model alimentari que tenim

El tema de la carn.

En la societat actual hi ha el concepte que, si un àpat no porta proteïna animal, no és un àpat. Moltes famílies esmorzen un entrepà d’embotit, fan un plat de carn per dinar, un altre entrepà d’embotit per berenar, etcètera. La carn barata ha creat la percepció que un menú que no dugui proteïna animal es fa per estalviar diners o no és equilibrat. I mai s’ha d’estigmatitzar la carn, la proteïna animal és molt bona i ens agrada molt, però unes llenties amb arròs integral t’ofereixen proteïna completa i tenen infinitament menys impacte ambiental que fer una hamburguesa de vedella de segon. Aquesta creença també ha portat a l’auge d’imitadors de la carn: processats, hamburguesa vegetal, soja texturitzada… nosaltres en el seu moment també hi vam caure, però de seguida ens vam adonar que així es fomenta una nova indústria a través de mercantilitzar una nova necessitat, quan és molt millor fer un menú perfectament equilibrat sense haver d’entrar en més productes industrials que tenen un llistat d’ingredients que no s’acaba mai. També és negatiu pedagògicament: no he d’intentar enganyar-te fent-te creure que menges una hamburguesa de segon, que la remolatxa és la sang, sinó fer-te entendre que és fantàstic dinar un arròs integral amb verdures de primer i un plat de llegum de segon.

El tema de la quantitat.

Com a societat, mengem massa. Les dades ens diuen que la quantitat de calories que s’ingerien a la primera meitat del segle XX ha incrementat de manera brutal. A Espanya als anys 1960 es consumia un total de 21,8 quilos de carn a l’any per persona adulta. Avui, de mitjana és de 90 quilos anuals per càpita. Aquests excessos porten problemes de salut i han dut a la industrialització de l’alimentació. Ara bé, a escola pública, molts cops l’àpat que donem és l’únic que reben les criatures, i a vegades has de fer equilibris i renunciar a algun principi perquè la realitat és la que és. 

Tal com ho expliques sembla que ens han segrestat el sentit comú.

Ha passat el mateix que en molts altres àmbits de la quotidianitat. A principis dels anys setanta i vuitanta, coincidint amb l’auge del neoliberalisme, és quan es comença a industrialitzar realment l’alimentació. S’introdueixen els precuinats, els processats, models nutricionals com ara els baixos en greixos, que són baixos en greixos, però alts en sucres processats, es comença a configurar una oferta que es val del màrqueting i es deixa de cuinar. Està demostrat que molts d’aquests productes creen una certa addicció. L’objectiu de la indústria no és la salut, sinó els beneficis, i el benefici augmenten amb l’increment del consum. El canvi de paradigma és quan l’aliment es converteix en una mercaderia, quan l’aliment es regeix pels mateixos criteris que qualsevol altra mercaderia en un sistema capitalista. El màxim exponent són les grans superfícies, dissenyades en tots els aspectes perquè consumeixis els productes que generen més benefici. La indústria té responsabilitat, el consumidor també, però qui segur que en té és la política, que es posa al costat dels lobbies i els grans oligopolis, perquè no els obliguen a incorporar les externalitats dels productes. Si incorporéssim els costs ocults, els productes de les grans superfícies no serien tan barats.

Em vaig apuntar la xifra dels costos ocults: 428 euros per persona a l’any.

Això surt d’un estudi fantàstic la cooperativa El pa sencer, “Mapatge sobre el preu i el valor dels aliments a Catalunya” (2021), per conscienciar-nos sobre el fet que el preu que paguem per un producte no en reflecteix tot el cost real. S’hi comptabilitzen els costos ocults en matèria de subvencions, principalment la Política Agrícola Comuna de la Unió Europea. El cost mediambiental, tenint en compte el pes de l’agricultura industrial en la xifra d’emissions, un 33% sobre el total. El cost de la contaminació i salinització d’aqüífers. I, finalment, en l’àmbit de la salut, i prenent com a referència l’informe The heavy burden of obesity, de l’OCDE, es calcula el cost que tenen l’obesitat i malalties derivades en el sistema públic de salut i que paguem a través dels nostres impostos. En total, el resultat és un cost ocult de 428 euros per persona i any, cosa que, d’altra banda, no inclou altres partides difícils de quantificar, com la precarització, la fam, la desforestació o la pèrdua de terra fèrtil, la reducció de la biodiversitat o el despoblament rural.

Dius que la manera d’arreglar-ho seria convertir l’aliment en un comú.

Amb el temps m’ha interessat molt la idea de Marx del metabolisme entre l’home i la natura. Sempre havia interpretat que l’explotació econòmica tenia a veure amb el treball, i això em va fer adonar que l’explotació ambiental havia quedat totalment ocultada. I després hi ha la idea dels comuns. En una societat socialdemòcrata tenim molt internalitzat que, pel fet de néixer, tothom té accés a una educació i a una sanitat de qualitat. ¿Però en la societat amb més recursos, coneixement i tecnologia de la història, les persones no haurien de tenir dret a una alimentació saludable? Quan ho dius així, sembla de sentit comú. Últimament s’està discutint molt com incorporar l’habitatge com si fos un comú més, s’ha parlat poc de l’alimentació.

Com es faria tot plegat?

Jo defenso una xarxa pública de distribució que salvi el gran desavantatge competitiu que tenen els projectes agroecològics respecte dels projectes industrials que aprofiten l’economia d’escala, i que porti tot l’aliment que es produeix a una xarxa pública de mercats de pagès i mercats municipals i que obligui que tota la compra pública que fa l’administració sigui producte de proximitat i agroecològic. Això generaria una massa crítica suficient per recuperar terres de cultiu i dignificar la feina de pagesos i ramaders. Seria una revolució en l’àmbit de consum. A més això podria ser molt redistributiu, com l’educació, que en modifiquem el preu que s’ha de pagar en funció de la renda de cadascú. Com deia Keynes, els governs no estan per fer inversions una mica millors o pitjors que el sector privat, sinó per fer inversions que el sector privat no farà mai.

Defenses el decreixement, però també reflexiones sobre el problema de com explicar-lo sense que soni malament.

És que és tan gros que al final només cal anar a les dades. El consens diu que per mantenir el sistema capitalista, només per pagar deutes i mantenir el rendiment actual dels capitals, caldria que l’economia creixés un 3% anual. Això vol dir doblar l’economia mundial cada 23 anys. Avui hi ha un consens científic enorme que el planeta no pot aguantar això. És evident que hem de repensar les coses i planificar-les diferent. I, efectivament, això ens durà a la conclusió que certs sectors de l’economia, com ara la publicitat o la tecnologia obsolescent, són prescindibles. I això és fort, perquè en viu molta gent i caldrà reubicar-la. Quan parles de decreixement, de seguida et tracten de boig. Però la realitat és que avui un 10% de la població té el 50% de la riquesa, mentre que la meitat inferior no té ni un 3%. Només redistribuint la riquesa que ja hi ha, podríem tenir un benestar molt més gran i aconseguir un progrés efectiu, en comptes de continuar creixent sense sentit cap a l’abisme. Es busquen conceptes semàntics alternatius, com ara “prosperitat” o “economia estacionària”, que poden ajudar molt, però al cap del carrer s’ha de dir que, simplement, no es pot créixer infinitament en un planeta finit.

Un enemic del llibre és el green washing. 

Això es veu molt bé amb els iogurts. El iogurt és un element molt simple: llet i una sèrie de ferments. Però als supermercats el comencem a veure envoltat de nutrients, prebiòtics i una sèrie de paraules que la indústria fa servir per jugar a dir que tot és saludable, bio, healthy. S’ha de lluitar molt per combatre aquesta maquinària de propaganda a l’hora de consumir. Per això jo defenso molt el pensament crític. Si tu em dius que aquest producte és saludable perquè és baix en greixos, pensament crític és saber veure a l’etiqueta que tots els greixos que es retallen s’han compensat amb sucre. Resulta que tots aquests iogurts que et dic tenen una quantitat de sucre similar a la d’un refresc. El greenwashing hauria d’estar regulat, però és una vergonya com està regulat. He arribat a veure un gaspatxo amb ingredients dignes amb un nutriscore de C, i un Nesquik, que a sobre va dirigit a infants, amb un nutriscore de B. Per això cal fer tanta pedagogia amb les criatures. No es tracta de guiar-les cap a què és bo i què és dolent, sinó de contraposar models perquè aprenguin a treure les seves pròpies conclusions.

Què proposes a l’urbanita poc interessant per la natura?

Primer, fer l’exercici de deixar d’anar a grans superfícies. El paradigma són els grups de consum però, afortunadament, avui hi ha moltes alternatives de petit comerç, mercats de pagès i mercats municipals. La premissa és no menjar res que els teus avis no reconeixerien com un aliment. Després, reconnectar amb qui produeix els aliments: parlar amb els pagesos que venen directament del parc agrari (el del Baix Llobregat està a quinze kilòmetres de Barcelona). Coses tan simples com penjar a la nevera un calendari amb la temporalitat de les fruites per entendre que no sempre es pot menjar de tot. Entendre que darrere d’això hi ha una pèrdua de sobirania alimentària que impedeix pagar un preu just al pagès local i promou un model d’explotació del sud global. Eliminar processats, comprar més fruita i verdura. Descobrir el llegum sec. A més, hi ha estudis que demostren que, evitant la compra compulsiva a què indueixen les grans superfícies amb les seves tècniques de neuromàrqueting, t’estalvies tot el que has de pagar de més pel preu dels aliments ecològics, i a sobre guanyes en salut.

Si es fes realitat tot el que proposes, ens desurbanitzaríem? 

Hi ha la mentalitat que el món rural està poc evolucionat, però la realitat és que, per reinventar-se, el món rural està sent més innovador que la ciutat en molts àmbits, des de l’econòmic al cultural. Si féssim realitat la xarxa de distribució pública que proposo, recuperaríem un consum de kilòmetre zero que permetria repoblar espais rurals, que la gent visqués de l’ofici de treballar la terra, es garantirien nivells de renda justos que dinamitzarien l’àmbit rural i el farien completament diferent del que és ara, molt més atractiu. Se m’acuden poques coses més dignes que treballar produint l’aliment. Però, el dia d’avui, la gent que s’hi dedica amb el concepte agroecològic són pràcticament herois. I ho són perquè el model els ho posa molt difícil. Crec que això seria una gran revolució que ens dignificaria com a societat i reteixiria tot el país. No defenso que tothom hagi de fer el mateix, però sí que crec que s’ha de reconnectar amb la natura, i això implica fer un esforç, tenir un interès, educar-nos en el pensament crític.

En l’etern debat entre responsabilitat individual i disseny del sistema, com et posiciones?

Consumir és un acte polític. Em costa confiar en les revolucions de dalt a baix, de la política cap a la població. De fet, arran de l’u d’octubre vaig tenir un moment d’eufòria, i al llibre aposto per les revolucions de baix a dalt. Crec que la conscienciació de la societat civil és el que fa que la política es mogui. Crec que no tenim més remei que ser activistes alimentaris. Les coses canviaran quan aparegui un moviment democràtic que porti al programa electoral apostar de veritat en sobirania alimentària, la llei de preservació del sol agrari, la compra pública de producte de proximitat. Les grans lluites ens perden, i tot implica aconseguir petites victòries, que aquests petits objectius i aquestes petites lluites es vagin incorporant a la política.

Què soparàs aquesta setmana?

L’alimentació de la meva família ha variat molt. Nosaltres comprem molt poc i molt sovint. Sempre ens fixem en d’on venen els productes. Tenim identificades dues botigues de proximitat al barri. Jo vaig en bici a tot arreu i sempre hi duc una bossa on m’hi cap tot el que necessito. Comprem a granel sempre que podem. Com que el món t’obliga a menjar molta carn, a casa en mengem molt poca. Els dinars i sopars són senzills: molta verdura, molt de llegum, arròs. La varietat és molt important: al llarg de la setmana intentem menjar entre vint i trenta tipus de plantes: que vol dir verdures, fruites, espècies, cereals. Poca quantitat: no solem fer primer i segon, sinó un sol plat molt complet. Tampoc ens obsessionem amb càlculs nutricionals. Al final és molt fàcil: menjar menys, bàsicament verdures i menjar variat. No menjar res que la teva àvia no reconeixeria com un aliment.