Joan Brossa té moltes ganes de veure a Antoni Tàpies

Marcel Duchamp va dir que, per a una pintura, el títol és tan important com el color o com el dibuix. També podria funcionar a la inversa i podríem dir que, per a un poema, el significat és tan important com la mida de les lletres o el traç que les lliga. La visualitat de la paraula o la verbalitat de la imatge és una tensió que es veu molt bé en els poemes de Joan Brossa i en els quadres d’Antoni Tàpies. La relació personal entre tots dos també ajuda a considerar aquestes transferències expressives: començant en el reialme de la màgia, el poeta i el pintor van fer un gir simultani cap a la matèria, que va ser també un gir cap a la crítica social. La dialèctica de la lluita de classes en un cop de brotxa, la falsa consciència en una rima frustrada. Tot és matèria i tota la matèria parla.

Si l’amistat també parla, una de particularment intensa entre dos creadors es pot considerar una part més de la seva obra, tan digna i important per estudiar-los i entendre’ls com qualsevol paper signat. I signades van les 32 cartes que recull Amb cor de foc (Galaxia Gutenberg), la correspondència entre Brossa i Tàpies editada a cura del crític i assagista Manuel Guerrero. Entre la primera carta del desembre del 1950, en què Tàpies escrivia a Brossa per explicar-li les seves impressions de París, i l’última, un telegrama amb què Tàpies s’excusa per no poder assistir a la gran exposició que li dedica el Reina Sofia i li desitja èxits. Entremig: un testimoni de l’estima entre tots dos, de l’asfíxia sota el franquisme, de les idees sobre art i política, de la crisi del Dau al Set o de la trobada de tots dos amb el poeta i crític brasiler Joao Cabral de Melo, que els introduirà en el marxisme que precipitarà el gir matèric amb què hem començat.

La gràcia del gènere epistolar és cridar l’atenció sobre les fórmules d’intimitat, els “estimat” i els “teu” són tan importants com la teoria de l’art que toqui discutir aquell dia. Així d’amorosa comença la primera, que el poeta envia al pintor quan ja ha publicat Em va fer Joan Brossa i vol parlar-li de les raons per posar distància amb Dau al set, el 28 de maig de 1951: “Tàpies: Tinc moltes ganes de veure’t, Tàpies, de parlar amb tu, d’ensenyar-te infinitat de coses en la meva bretxa clara”. El llibre ofereix teca tant per a l’estudiós, que a la primera meitat es trobarà un estudi crític de Guerrero, com per al lector emocional, que a la segona part pot anar directe a les fotografies, imatges i les cartes originals (tot i que anotades profusament). La relació entre Brossa i Tàpies queda narrada des de dins i des de fora al mateix temps, en aquesta dissolució de dualismes tan òbvia i tan impossible que és un dels temes centrals de la seva obra.

Llegit ara mateix, l’efecte més fort d’Amb el cor de foc és treure Tàpies i Brossa de les institucions respectives. En una paradoxa una mica trista i estranya, el poder de les fundacions dels dos artistes els ha sobreexposat. La lògica de la commemoració institucional desemboca inevitable cap a un cert esgotament: un cicle de xerrades amb joves, una performance interdisciplinària, una exposició temporal amb noms de moda… l’obligació d’omplir la conversa de contingut pot escanyar els espais per acostar-se a l’obra sense que sembli que t’hi estan empenyent. En un país normal, potser no dependríem tant de les fundacions i seria més fàcil que el públic i els artistes d’avui arribessin a Brossa i Tàpies amb una espontaneïtat i una intimitat tan fèrtils com les que ells mateixos van poder jugar a les cartes.