I, tanmateix, la veritat és allò que penso desitjant la veritat

Què és la veritat? Com s’hi accedeix? Existeix realment? Plató assegurava que la Veritat es trobava al món de les idees i l’entenia com un sinònim de Bé, Bellesa i Justícia. Avui les seves paraules ens semblen llunyanes, anacròniques i fins i tot caduques. Però, Plató és sempre vigent i Simone Weil n’estava convençuda.

Laia Collell i Oriol Quintana, dos experts en Simone Weil, van dialogar sobre la pensadora i mística del segle XX, tot focalitzant-se en el seu pensament i la manera que tenia d’entendre l’escriptura, el llenguatge i l’espiritualitat.

Simone Weil té un corpus extraordinari, conformat per un total de vuit mil pàgines. D’aquesta quantitat vertiginosa de producció literària i filosòfica, Laia Collell en va destacar uns quaderns que la van acompanyar gran part de la seva vida. Onze d’aquests escrits van elaborar-se a Marsella i els cinc altres a Amèrica. “Els quaderns són una escriptura marginal, un retir del món, una forma d’exili. De fet, són un espai de conformació del jo que és més un no-jo que un jo”, explicava Collell. Weil va assegurar que aquests quaderns contenien veritat, encara que això no signifiqués que hagués trobat la veritat. En aquests hi havia narrat l’esforç físic que suposa l’escriptura, tot entenent-la com un acte de màxima atenció i recepció. La filòsofa estava convençuda que escriure permetia pensar, així com també de la forta necessitat d’escriure a conseqüència del pensament.

“El pensament de Weil era un gest radicalment solitari, malgrat ser indiscutiblement una dona d’acció”

Simone Weil creia que el veritable estudi havia de ser entorn de la saviesa i és per aquesta raó que en feia recerca, en aquest sentit clarament platònica. Tanmateix, el seu pensament és ple de tensions i contradiccions, i no precisament perquè hi hagi reflexions absurdes, tot el contrari. Aquesta tensió per ella havia de ser resolta fent atenció. “La veritat és allò que penso desitjant la veritat”, és a dir, l’horitzó de veritat només és possible quan hi fas atenció i la desitges i, per tant, la penses.

“El pensament de Weil era un gest radicalment solitari, malgrat ser indiscutiblement una dona d’acció”, afirmava Quintana tot recordant el seu pas per la Guerra Civil espanyola. “Avui, la immobilitat sembla impossible”, afegia, “però per a Weil l’aparició de la solució del problema sempre rau en la immobilitat i en la solitud”. Sense dubte, hi ha una hiperexigència per part de la pensadora per tal de no contaminar-se i plasmar la veritat sense filtres. “El nosaltres no pensa”, deia, per tant, la solitud és l’única manera de deslliurar-se de la ideologia, entenent la sentència dins el marc polític convuls en què va viure.

Simone Weil buscava la veritat i volia expressar-la de la manera més bella possible. Pretenia captivar el lector i això només era possible fent aparèixer al text aquesta veritat que tant anhelava. També per això se la considera mística, encara que apliqués el concepte d’una manera poc tradicional, ja que lluny d’entendre-la com una cursa de fons envers la unió divina, per ella aquesta fusió només era possible en allò fàcil i gratuït que arriba atzarosament i del qual és impossible fugir. És aleshores que es produeix la comunicació amb Déu.

Si Weil va trobar o no la veritat no ho comprovarem mai, només sabem que els seus textos contenien veritat o si més no una clara voluntat de plasmar-la. Compromesa amb la seva època, la pensadora ens va deixar un extens corpus per dialogar-hi encara avui, disposant de tot el temps del món.

Podeu recuperar la conferència aquí.