La ciènca-ficció ens ensenya a governar

Fa unes setmanes vaig anar a treure el nas al Festival 42 de gèneres fantàstics amb l’ànsia de respirar una mica què diuen els autors d’ara. També estava obert a pescar alguna recomanació que em funcioni com a píndola d’aquest gènere que tant estimo i llegeixo poc. Ben mirat, no em calen més lectures, ja en tinc prou amb la llista de “faltis” de clàssics que escurço lentament. La literatura de ciència-ficció sempre m’ha semblat inabastable, potser perquè l’escenari és l’univers sencer i trenca els límits del narrador humà.

És sabut i defensat pels fans del gènere (aquí sí que m’hi incloc), que una de les grandeses de la ciència-ficció és especular sense prejudicis sobre la viabilitat de sistemes socials diferents dels nostres, ja siguin utòpics, distòpics, o estrambòtics. Però en una de les taules rodones del festival, l’autora Ann Leckie va afegir un matís que em va convèncer de seguida: la ciència-ficció ja no només juga amb futurs diferents, sinó que té el deure d’oferir propostes per redreçar el nostre món desajustat. No només es tracta de fer ciència d’anticipació i mirar d’encertar-la, com va fer Isaac Asimov amb internet, o The Jetsons que van predir els drons. Es tracta de germinar idees que ens permetin conviure, avui, amb l’ecosistema planetari.

Quin serà el sistema polític que ens ho farà possible? Estic intrigat. Sé del cert que no serà l’actual, ja que porta al col·lapse ecològic. El capitalisme farcit de regulacions? Combinarem sistemes antics o n’haurem de crear de nous? El dret de la propietat continuarà existint? Continuarem fent servir els pronoms possessius? Estic bastant segur que no serà un sistema totalitari, la majoria de les ficcions coincideixen en que porten al fracàs. Veient el sistema de govern a Star Wars, amb un senat de milers de senadors i un de sol intentant convèncer-los, ja fa pinta que els consensos són complicats. El poder acaba dominat pel canceller suprem de la república i les guerres estaran servides. Per sort, això va passar fa molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana…

La comissió d’investigació sobre els atemptats del 2001 a les Torres bessones va convocar als guionistes de Hollywood perquè donessin idees per anticipar d’on podrien venir els pròxims atacs. El comitè havia arribat a la conclusió que l’error de seguretat més gran que havien comès era la falta d’imaginació.

Fa uns anys vaig entrar a l’univers dels llibres d’Ursula K. Le Guin, gràcies a les noves edicions de Raig Verd. Les idees trencadores d’aquesta autora em van semblar formidables, però sobretot perquè quedaven impregnades en el llenguatge dels personatges. Al protagonista d’Els desposseïts, li costa fer-se entendre a una societat que no és com la seva perquè ell no té paraules diferenciades per jugar i treballar, ni els seus diners parlen de possessió. Sense fer-ho explícit, l’autora deixa ben clar que la llengua expressa el pensament i el pensament dona forma a la llengua. La ciència-ficció més poderosa és la que em dona aquest punt de revelació que em fa reflexionar sobre la meva identitat. Aprofito per agrair que ningú m’expliqués mai el final de El planeta dels Simis. En tinc un grandíssim record gràcies a la revelació de la darrera escena.

Lectures de ciència ficció que em van obrir la ment, ja fa molts anys, van ser un recull de contes d’Asimov: Estoy en Puertomarte sin Hilda i Les cosmicòmiques d’Italo Calvino. Però jo era més aviat lector de novel·les d’aventures i misteri. Vaig estudiar a la UPC i allà hi teníem el major expert en ciència ficció, en Miquel Barceló. En les seves conferències em sentia acomplexat entre estudiants que citaven autors i parlaven en clau. A en Miquel, si encara hi fos, li preguntaria quins llibres afronten debats sobre formes d’organitzar-nos sense dilapidar planetes. Ara el que he de fer és preguntar-ho als organitzadors del 42. De moment, he descobert la trilogia sobre la colonització de Mart, de Kim Stanley Robinson; començaré per aquests.

Anar a buscar referents a la ficció pot semblar ficció. Doncs no soc el primer que ho suggereix com a forma per estar preparat al que hagi de venir. La comissió d’investigació sobre els atemptats del 2001 a les Torres bessones va convocar als guionistes de Hollywood perquè donessin idees per anticipar d’on podrien venir els pròxims atacs. El comitè havia arribat a la conclusió que l’error de seguretat més gran que havien comès era la falta d’imaginació. Mai se’ls hauria acudit l’estratègia inaudita que van usar els terroristes.

Mentre busco en la sci-fi més lectures de formes de societats exitoses o fracassades, animo als rectors de les universitats a on s’ensenyen ciències polítiques a incloure l’assignatura de “Sistemes de govern en la literatura de ciència-ficció”. I espero veure algun dia un polític amb un llibre sota el braç d’Ursula K. Le Guin.