Eve Fairbanks: “Encara hi ha traces de l’apartheid a Sud-àfrica”

L’historiador Jordi Casassas Ymbert explicava a La Fàbrica de les Idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (Afers, 2009) que, durant la seva etapa periodística a The Morning Post, Winston Churchill es referia a la guerra dels bòers en termes com “caces d’indígenes” per descriure “l’excitant, pel que es veu, acció de metrallar la població negra amb les modernes armes de repetició”. Per sobre del món occidental decimonònic sobrevolava una idea de superioritat racial que trobaria a la Unió Sud-africana (l’actual Sud-àfrica) l’espai per institucionalitzar-se a mitjan segle XX. El sistema polític s’anomenaria «apartheid» i subordinaria el 85% dels habitants del país, els negres, als designis d’un 15% de la població, els blancs. Prevaldria fins al 1990, moment en què Nelson Mandela sortiria de l’illa de Robben Island després de passar gairebé vint-i-tres anys en captiveri. Líder del Congrés Nacional Africà, Mandela encetaria un procés de transició que, als ulls de la comunitat internacional, havia de servir d’exemple pels processos de descolonització. La periodista i escriptora estatunidenca Eve Fairbanks va voler viure en la seva pròpia pell les pulsions de la societat que sorgiria de l’últim estat explícitament racista del món. El resultat és Els Hereus. Un retrat proper de la fractura racial a Sud-àfrica (Periscopi), un treball de no-ficció traduït per Ricard Gil que s’endinsa en les pors i les esperances de tres sud-africans, la Dipuo, en Christo i la Malaika, per desgranar l’estat d’una comunitat que, de la nit al dia, va haver de vèncer els estigmes que quaranta anys de dominació havien establert. Després del seu pas pel Festival de Literatura de Magaluf, parlem amb ella sobre les bases d’un llibre que excel·leix en estil i narrativa per mostrar els traumes i reptes d’una Sud Àfrica en plena construcció.

Vas estar dotze anys escrivint Els hereus, quina empresa…

Sí… De fet, vaig escriure una versió del llibre a finals del 2015, però no incloïa el relat de la Dipuo, la principal protagonista del llibre, perquè encara no l’havia conegut. Va ser al pròxim any que vam entrar en contacte i em vaig adonar que havia de ser l’eix de l’obra. No vaig trigar gaire a agafar un apartament a Sud-àfrica per reescriure’l sencer.

Tot això enmig d’una societat esquinçada per la desfeta de l’apartheid. Què et va portar a retratar els casos de la Dipuo, la Malaika i en Christo?

Els meus escriptors preferits són, sobretot, novel·listes. No vull semblar arrogant si dic que Tolstoi és el meu referent, però volia escriure una obra on hi hagués aquestes famílies i formes diferents de relacionar-se amb el conflicte, també amb les seves conseqüències. Volia que se sentís com un relat viu, analític, però sobretot un llibre de no-ficció.

Encara que la Comissió de la Veritat i la Reconciliació (TRC) aconseguís reparar les vides de moltes persones, Els Hereus mostra que Sud Àfrica no va gaudir d’una transició social modèlica. Des de fora, però, gairebé semblava que el desmantellament de l’apartheid “havia” de ser eficaç. Per què?

Es tracta d’un fenomen complex. La realitat és que després de 1994, un cop Mandela accedeix a la presidència de Sud-àfrica, la meitat dels corresponsals internacionals van marxar. De l’altra meitat, un quart van fer les maletes tan bon punt Mandela va morir. Sud-àfrica aleshores semblava haver perdut el seu què, però la part fascinant de la història del país està succeint ara, al post-apartheid, moment en què s’està desxifrant el mecanisme per fer conviure dues faccions, dues formes d’entendre Sud-àfrica. Hi he pensat molt els últims dies arran de la guerra a Israel. Com crees un projecte nou d’una cosa que sembla tan poc traçable, amb tan pocs referents? La població blanca temia que la fi del règim i l’arribada de Mandela al poder pogués detonar en un vessament de sang, una represàlia contra els sud-africans blancs. Tot això ho suscitava l’opinió pública que deia que si l’apartheid finalitzava, hi hauria una guerra civil. Al final no va haver-hi conflicte armat, però la transició va fer confluir les esperances d’una part de la població negra que considerava que la fi de l’apartheid portaria la felicitat, i les pors d’una societat blanca que pensava que seria aniquilada. És molt complicat viure enmig de la por i l’esperança, però aquesta era la situació aleshores i, en part, és la situació que encara viu avui una part de la població.

…

Al llibre cito un article de The New York Times, escrit als anys vuitanta, que deia: “Alguna cosa ha anat malament a Àfrica. Tothom qui estima el continent es pregunta què és, però posem la nostra esperança en Sud-àfrica”. De tots els 52 països del continent, Sud-àfrica havia de ser l’exemple a seguir. La comunitat internacional va generar una pressió importantíssima per tal que fos una història d’èxit, però el que es volia i els factors amb els quals es comptava feia incompatible un projecte de llarg abast. Per ser exitosa la transició havia d’incloure una millora en la qualitat de vida de tots els sud-africans. Tenir una bona feina era per la Dipuo, la principal protagonista del llibre, un dels principals elements que vindrien associats a l’alliberament del jou racial. Creia que la seva lluita acabaria amb els conflictes polítics i que també milloraria enormement la seva situació econòmica i vital. Alhora considerava que cap persona blanca sentiria que se li estaven arravatant els diners, que la seva vida perillava, etc. Com se suposa que es pot canviar un país, però mantenir-lo exactament igual? Era impossible que això funcionés.

L’apartheid era una violència de classe, un sistema aristocràtic amb una pàtina de racisme que només estava pensat per donar una bona vida al 15% de la població, la societat bòer.

Perquè l’apartheid no era només un sistema que es basava en la diferenciació racial, també hi portava inserit un component de classe, una cosmovisió que ho impregnava tot, oi?

Exacte, hi ha gent que argumenta que l’apartheid era, realment, una violència de classe, un sistema aristocràtic amb una pàtina de racisme. Gent de dintre del país em va admetre que tot i haver fet molt per l’abolició del racisme, no s’havia fet prou per desballestar la diferència de classe. L’apartheid només estava pensat per donar una bona vida al 15% de la població, la societat bòer. Tot això a expenses de la resta, perquè els sud-africans blancs no veien els sud-africans negres com a compatriotes, sinó com a treballadors i obrers immigrants que eren “convidats” al seu país sempre que servissin a la societat afrikàner, es portessin bé i milloressin la qualitat de la vida de la societat blanca. En certa manera, les diferències de classe ens són més familiars. Molta gent veu Sud-àfrica com un país molt estrany, des d’una perspectiva negativa, però és ben similar a altres països occidentals.

Com es va poder consolidar la cosmovisió d’un projecte governat per una minoria racial, fins i tot després que patís una demolició programada?

Crec que la resposta la trobem, primerament, en el passat. A l’inici del segle XX, els avenços tecnològics van permetre als agricultors negres superar tècnicament als grangers blancs. El govern sud-africà d’aleshores va encetar lleis que restringien la població negra d’obtenir cap parcel·la de terra. Aquest imaginari ha perdurat cent anys més tard. Avui encara preval la idea que, tot i ser “moralment dolenta”, la gent blanca és més capaç, més honesta i més eficient, que la població negra. Es tracta d’una visió que comparteixen alguns veïns negres que tinc a Johannesburg, els quals et recomanen abans un electricista blanc sense saber res d’ell. Només sabent el cognom ja creuen que serà més honrat amb els preus, més ràpid en fer la feina… És una fal·làcia. He estat víctima més vegades de la criminalitat sud-africana perpetrada per persones blanques que no pas de les negres. Quan ho explico a altres sud-africans negres no se’n saben avenir.

Quines conseqüències psicològiques comporten per la Dipuo, en Christo i la Malaika, aquestes herències racials?

El cas d’en Christo potser és el més revelador. Va ser un dels últims homes en ser reclutat pel règim blanc. El vaig incloure perquè feia explícit un fet que, considero, moltes altres persones blanques també senten: em va dir que creia que tenia les mans tacades de sang. El seu cas és paradigmàtic perquè, tot i haver matat en nom del règim de l’apartheid, també sentia que alguna cosa no anava bé. Quan l’exèrcit va ser desmantellat, en Christo va entrar a la universitat després de ser amnistiat per la Comissió Sud-africana de la Veritat i la Reconciliació. Se’l va perdonar, però això el va fer ser més agressiu. En Christo no podia entendre que la gent negra no busqués la venjança. Gairebé semblava que volia que el castiguessin quan provocava als estudiants negres del campus on va estudiar. D’aquesta manera no s’havia de penedir tant d’haver matat en nom del règim blanc, perquè rebia una resposta d’acord amb els crims que havia comès. Bàsicament, no podia concebre que l’oprimit no s’alcés en armes contra l’opressor, per això sempre buscava el conflicte amb els estudiants negres, volia que l’odiessin, per justificar-se. Es tracta d’una actitud que es reprodueix en altres societats, on s’han mantingut ciutadans de segona i es té l’assumpció que, si s’alliberen del seu jou, aniran a matar a qui tenia el poder.

Crec que alguns mecanismes de Trump s’haurien pogut desxifrar abans si s’hagués parat atenció a Sud-àfrica.

Amb “altres societats” et refereixes, per exemple, a l’estatunidenca?

Definitivament, hi ha enllaços ben explícits que poder no ens són tan coneguts. Els líders del partit polític sud-africà que acabaria orquestrant l’apartheid van viatjar al sud dels Estats Units, allà als voltants dels anys cinquanta, per trobar “inspiració”. Els bòers van aprendre algunes consideracions americanes respecte com orquestrar l’opressió. Els sud-africans negres van inspirar-se en Martin Luther King Jr., Malcolm X i d’altres pensadors nord-americans. Hi ha una forta relació entre Sud-àfrica i els Estats Units, potser més gran que amb la resta de països del continent africà. També penso que, per una banda, als Estats Units encara s’entén que si les comunitats històricament marginalitzades prenguessin el control sobre les institucions, es reproduirien els abusos de poder que van patir. Per altra banda, als Estats Units s’ha regurgitat un fenomen que ja vaig viure a Sud-àfrica, l’auge de l’extrema dreta. Alguns amics em diuen que vaig predir la victòria de Donald Trump. Jo no ho recordo, però si va ser així, els dic, és perquè he viscut a Sud-àfrica i he vist com de fàcil és que la gent se senti víctima del sistema, encara que es tracti de persones que prosperen amb les desigualtats. Crec que alguns mecanismes de Trump s’haurien pogut desxifrar abans si s’hagués parat atenció a Sud-àfrica.

Sud-àfrica s’està convertint en un país amb ansietat, perquè no té precedents on recolzar-se. Així i tot, està fent front a molts problemes que occident no ha començat ni a valorar. I ho estan fent heroicament.

És molt interessant el que apuntes, de fet al llibre transmets la sensació que Sud-àfrica es converteix en un camp de proves per la resta de països que han encetat processos de revisió de les seves societats.

Sí, crec que moltes coses que a països occidentals passen de forma més esporàdica, a Sud-àfrica succeeixen de manera més emfàtica. Per exemple, a Sud-àfrica està succeint que gent gran, històricament d’esquerres, està virant cap a la dreta. No sé si això passa aquí, però a Sud-àfrica s’està convertint en una constant. Breyten Breytenbach, un poeta sud-africà, que va ser engarjolat durant set anys a l’era de l’apartheid per ajudar a la resistència negra, ara advoca perquè Ciutat del Cap es converteixi en un estat independent on es reinstauri la supremacia racial. Em pregunto què va fer canviar persones com Breytenbach. Jo crec que això es deu al fet que, quan la majoria de la societat no era d’esquerres, persones com ell es podien posicionar a l’avantguarda del canvi. També passava que els sud-africans negres el veien com un aliat, una veu en favor dels seus interessos dintre dels engranatges del poder blanc. A Els Hereus explico el cas d’un polític d’esquerres blanc que, tan bon punt finalitza l’apartheid, deixa de ser consultat perquè la lluita havia “finalitzat”. Tinc la sensació que això també està passant als Estats Units.

Algunes herències racials de l’apartheid —com ara la consideració que l’amor és una exclusivitat de la gent blanca perquè la gent negra s’havia de dedicar a l’activisme—, encara impregnen la societat sud-africana?

Encara hi ha traces de l’apartheid a Sud-àfrica. Per exemple, amb el fet que encara hi ha gent negra que aspira a tenir l’estil de vida que els blancs feien veure que ostentaven. Durant l’apartheid, els blancs tenien el control dels canals de televisió, copsaven les graelles informatives, la contractació d’actors pels serials, la creació de programes… els referents de la societat sud-africana eren persones blanques. També feien la major part de la música i la literatura, perquè si eres un activista del Congrés Nacional Africà, socialment s’assumia que havies d’estar lluitant per l’alliberació racial. Això va significar que la seva visió de viure correctament, l’ideal de tenir molts diners, els valors que configuraven la cosmovisió de les persones blanques, impregnés la cultura, fins i tot aquella que considerem que no és política, com les telenovel·les. Hi ha un cas que explico d’una dona que, de tant veure aquests programes, la seva màxima aspiració era casar-se amb un home blanc, perquè creia que els homes blancs eren molt amorosos. Una telenovel·la no deixava de ser una representació endolcida de la vida dels blancs. Petites subtileses com aquestes són molt perilloses, primerament perquè s’emanava una idea de la vida blanca que no era verídica, i segon perquè s’estaven coartant els canals de representació que la gent negra tenia.

Si mires enrere i després del teu viatge a les entranyes del postapartheid, com descriuries la societat sud-africana moderna?

Enguany, Sud-àfrica està entrant en una fase de la seva història que pràcticament cap altre país d’occident ha experimentat. Sud-àfrica ha de repensar la seva història, fins i tot la seva relació amb el clima, el seu ús de l’energia, què fa feliç a la població, o fins i tot d’on prové la riquesa. En certa manera, Sud-àfrica s’està convertint en un país amb ansietat, perquè no té precedents on recolzar-se. Així i tot, la societat sud-africana està fent front a molts problemes que occident no ha començat ni a valorar. I ho està fent heroicament.