Espanya i la paradoxa del barber

Amb la subtilesa que el caracteritza, Toni Albà ha qualificat l’Àngels Barceló de “molt manipuladora o molt curteta”, per la seua reacció a la sentència del TC contra la sobirania de les Corts. Des del punt estrictament lògic, hi ha tres proposicions que resumeixen, en boca de la periodista, el parer d’un cert progressisme espanyol: 1) “El constitucional consuma su ataque a la democracia”, 2)“Los jueces conservadores se han colocado  fuera de la ley”, i 3)“Es un hecho sin precedentes”. Les dues primeres són vertaderes, mentre que la tercera és falsa, perquè hi ha un precedent que té un nom que el sap tothom: el Parlament de Catalunya, que també va veure prohibits els debats per ordre del mateix tribunal en tres ocasions, entre els anys 2017 i 2019.

Sense deixar el terreny de la lògica, hem de dir que fer callar un parlament  és una contradictio in terminis flagrant que posaria els pèls de punta als filòsofs del llenguatge, des d’Aristòtil fins a Ferrater Mora. Va ser Gottlob Frege el primer pensador modern que va intentar lligar curt el llenguatge, per tal que digués allò que ha de dir, sense embuts i sense paranys. De fet, recuperava el projecte de l’Ars Magna de Ramon Llull i la mathesis universalis de Leibniz: la construcció d’un llenguatge universal apte per trobar i expressar la veritat.

Cap a finals del segle XIX, el filòsof alemany creava la nova lògica de predicats amb una aproximació a la matemàtica, mentre que a principis del segle passat, iniciava els primers passos d’una nova i sofisticada semàntica, en un esforç per explicar què significa significar que va cridar l’atenció del jove Bertrand Russell, un aristòcrata gal·lès que amb el temps encarnaria l’esquerra ètica més radical. L’any 1902, Russell s’adreçava a Frege i li plantejava la paradoxa del barber, que venia destruir les bases de la teoria de conjunts, tot just quan el segon volum de Fonaments de l’Aritmètica era a la impremta. “No hi res més trist per a un escriptor científic que veure com, en acabar el seu treball, una de les seues bases trontolla”, va escriure com a epíleg al llibre, una mostra de “gràcia i integritat” que Russell reconeixeria sempre.

Aquesta és una versió nostrada de la paradoxa de Russell: “Per ordre de l’emir, tots el homes han d’anar afaitats, perquè Al·là és gran i misericordiós i només li plauen les barbes del Profeta. Per tal de no col·lapsar les barberies, els barbers només afaitaran els qui no s’afaiten a si mateixos. El problema sorgeix a Al-Magerit, un llogarret enmig de les planúries polsegoses on només hi ha un barber que, angoixat, es pregunta: “ I a mi, qui m’afaitarà?”. Interrogat l’emir sobre la qüestió, no sap què ha de respondre, ja que si el barber s’afaita la seua cara, incomplirà l’ordre i hi haurà algú que s’afaita a si mateix. Però si no s’afaita, conculcarà la prescripció que tothom ha d’anar ben rasurat”.

Frege va acceptar estoicament el seu error perquè no era jutge del constitucional, que s’afaiten quan volen i es deixen barba si els dona la gana.

Frege va acceptar estoicament el seu error perquè no era jutge del constitucional, que s’afaiten quan volen i es deixen barba si els dona la gana. Després de deliberar més de deu hores, van rebutjar la frívola recusació de dos dels seus membres pel simple fet de tenir el mandat caducat. Lectors atents de Russell, els magistrats no han volgut incórrer en la contradicció lògica del barber i, gràcies als vots perfectament vàlids dels recusats que no s’han sentit al·ludits, han optat per mantenir la majoria dels membres franquistes, fins que, amb sis mesos de retard, sembla que hi haurà renovació, de forma que ara només hi el problema dels quatre anys de caducitat del Consejo Superior del Poder Judicial, que s’havia de renovar el 2018 i el més calent és a l’aigüera… de la barberia. Són els misteris de la ciència de la lògica, que tant van desconcertar el pobre Frege: El barber es pot afaitar? Els jutges caducifolis de fulla perenne poden votar contra la recusació pròpia i convertir-la en impròpia?.

Russell va tenir una vida llarga i exemplar: 98 anys d’estudi, reflexió i activisme contra la misèria moral dels estats. El 1966 va crear el Tribunal internacional sobre crims de guerra, més conegut com Tribunal Russell. Juntament amb Sartre, Cortázar, García Márquez o Peter Weiss va denunciar i jutjar les atrocitats dels nord-americans al Vietnam i, mes tard, el terrorisme d’estat de Pinochet i les altres dictadures llatinoamericanes d’Argentina, Brasil, Uruguai, Paraguai o Bolívia. El gener de 1983, el Tribunal es va reunir a Madrid però, contra tot pronòstic, no hi anava per jutjar un règim que, dos anys després del putsch de Tejero, havia decidit no depurar les forces armades i els cossos de seguretat plens d’emboscats del franquisme. El fantasma de Franco semblava exorcitzat amb la victòria del PSOE, però el felipisme només va blanquejar els sepulcres. Durant dècades, els feixistes s’havien passejat pels despatxos i pels carrers, i  ara els seus fills copaven els llocs claus de l’administració, la judicatura, les canongies i les empreses estratègiques, amb la complicitat  d’una premsa cada cop més groga, més fanàtica i més servil. Eren els amos i cada cop ho són més, ho volen tot i estan disposats a tot, perquè el franquisme els ha sortit de franc. I no, certament no era “un hecho sin precedentes”, però ja ho deia aquell poema atribuït a Bertold Brecht  i que, en realitat, és de Martin Niemöller, un pastor luterà que va poder sobreviure a Dachau: “Primer es van endur els jueus, però jo no era jueu i no vaig dir res…”.