Els nois de la Nickel

Colson Whitehead es va passar sis setmanes mig estabornit al sofà jugant a videojocs després d’escriure Els nois de la Nickel (Periscopi). La darrera etapa de redacció d’aquesta novel·la tan dolorosament actual, que li ha valgut el seu segon Pulizer, va tan dura que va quedar en un estat de prostració.

Els nois de la Nickel, molt ben traduïda per Laia Font Mateu, ens explica la història de dos amics adolescents, l’Elwood i el Turner, tots dos negres, que es troben en un reformatori de Florida, la Nickel, una escola inspirada en una institució històrica real, l’Arthur G. Dozier School for Boys, que va estar operativa durant més de cent anys fins que la van clausurar l’any 2011. Durant dècades en aquest centre correccional s’hi va explotar i maltractar nens orfes o esgarriats, joves detinguts com a delinqüents o sense llar. Molts nois hi van deixar la pell, sigui perquè intentaven escapar-se d’aquell horror de treballs forçats i crueltat, sigui perquè van morir torturats o assassinats a trets quan intentaven escapar.

No va ser fins fa pocs anys que es va descobrir un cementiri amb les restes de molts nens que s’havien donat per desapareguts i que els responsables de l’escola havien denunciat com a fugitius. D’entrada Els nois de la Nickel ens situa en aquest horror, però ho fa a partir de la història de l’Elwood, un noi orfe que viu amb la seva àvia, lector de Martin Luther King i amb aspiracions universitàries. Un mal dia fent autoestop l’Elwood té la mala sort de pujar en un cotxe robat conduït per un delinqüent i sense voler és detingut per còmplice. Ni l’àvia ni l’advocat que els estafarà aconseguiran treure’l de la Nickel.

Hi havia quatre maneres de sortir de la Nickel. Primera, complies la condemna. La sentència oscil·lava entre sis mesos i dos anys. Segona. Hi podia intervenir el tribuna, un fet màgic. Tercera. Et mories, ‘per causes naturals’. I quarta, finalment, podies córrer, fugir i a veure què passava. “Escapar-se era una bogeria i era una bogeria no escapar-se”, diu Whitehead amb una frase inapel·lable.

Mentre es documentava per escriure la novel·la, Whitehead va poder parlar amb supervivents de la Nickel, que encara tenen gravada l’experiència com si fos ahir. Hi ha associacions de supervivents de la Dozier School que mantenen fòrums a Internet. Els records dels testimonis que Whitehead va poder escoltar eren tan brutals que a la novel·la va haver de rebaixar el grau de crueltat i violència perquè no hauria funcionat en una obra de ficció. “Hauria semblat que m’ho inventava”, ens deia Whitehead fa uns dies via zoom. L’autor afroamericà evita en tot moment carregar les tintes amb fets històrics: “El periodista exposa, l’historiador preserva i el novel·lista inventa”, diu.  

L’acció de la novel·la se situa l’any 1963 en un món encara marcat per les lleis racistes de Jim Crow, que van ser concebudes per tenir sota control la població negra. Els nois de la Nickel s’inscriu de ple en la tradició de la novel·la nord-americana que ha abordat el conflicte racial, des de Huckleberry Finn i La cabana de l’oncle Tom fins a L’home invisible de Ralph Ellison.

La invisibilitat és justament un dels grans temes de la novel·la. Elwood viu escindit entre la necessitat de ser invisible i la voluntat de rehabilitar-se, una aspiració que comporta la visibilització del seu bon comportament. Elwood és un idealista, ha llegit les bondadoses paraules que va escriure Luther King des de la presó: “Tanqueu-nos a la presó que encara us estimarem. Bombardegeu casa nostra i amenaceu els nostres fills, que, per difícil que sigui, encara us estimarem. (…) Però tingueu per segur que us vencerem amb la nostra capacitat de patiment, i un dia guanyarem la nostra llibertat”. I al mateix temps, hi ha moments que se sent indigne de la crida de King: “Es feia creure que havia vençut. Que havia estat més espavilat que la Nickel perquè anava fent i no es ficava en problemes. En realitat l’havien destrossat. Era com un d’aquells negres de qui parlava el doctor King a la carta des de la presó, tan complaents i ensopits després d’anys d’opressió, que s’hi havien adaptat i havien après a dormir-hi com si fos l’únic llit que tinguessin”.

Al reformatori l’Elwood fa amistat amb un altre noi negre, el Turner, d’un tarannà més pragmàtic, que contrasta amb el seu idealisme. Turner ha après a la Nickel que facis el que facis no tens escapatòria, el càstig està assegurat i la possibilitat de supervivència, si ets negre, improbable. Whitehead mostra de manera punyent la impossibilitat d’obtenir perdó o redempció en un món en què els negres són maltractats tan si es rebel·len com si no. Un lloc completament salvatge on la llibertat és impossible perquè no hi ha un codi per discernir els actes bons dels dolents, i on qualsevol intent d’alterar el sentit pervers de justícia del centre penitenciari està condemnat al fracàs.