El poder simbòlic de les imatges avui: entre el fashion retail i el setge a Gaza

Quan esgotem el potencial simbòlic de les imatges mitjançant la seva reproducció exponencial ens mantenim en un present que ens remet a l’etern retorn del no vist. Una experiència del temps que, com la selfie que reprodueix aquell somriure de màscara assajada una vegada rere l’altra, torna el present hipnòtic i esclavitzador. L’historiador François Hartog ha plantejat que al segle XXI vivim en un present replegat en si, una actitud vital que va començar a desenvolupar-se al segle XX amb el culte a l’acceleració propi de les revolucions tecnològiques del capitalisme. Una condició que ens obliga a reflexionar sobre el temps en una realitat subjugada mitjançant la propaganda totalitària a la primera meitat del segle XX i el fashion retail al segle XXI. Una manipulació que ens atrapa en un hedonisme atemporal que ens fa insensibles a les diferències i converteix en efímeres les friccions polítiques del món contemporani. Per això hem d’aprendre a reconèixer els vincles entre el poder i el llenguatge visual que enforteixen els sistemes de dominació i que, en un món marcat per l’amenaça imminent d’una guerra total, situen símbols de mort i destrucció en l’àmbit del mercat, caracteritzat per la immaterialitat dels seus objectes.

Les imatges de Collection 04_The Jacket, la campanya publicitària de Zara Atelier, del grup espanyol Inditex, són representatives de la vinculació entre poder i llenguatge. Les imatges, llançades el dia 7 de desembre de 2023, van causar repudi immediat perquè mostraven certes semblances amb les imatges que ens arribaven des de Gaza quan va començar el setge d’Israel a l’octubre del mateix any. Una de les imatges de la campanya mostrava una model blanca i rossa, vestida de negre, carregant en una de les seves espatlles un maniquí, el qual estava embolicat en una tela blanca i en posició horitzontal. Els usuaris de les xarxes socials no van trigar a relacionar el maniquí que carregava la model amb un cos embolicat per un kafan, la tela de cotó blanca amb la qual els musulmans emboliquen els seus morts en els seus ritus funeraris. Un element que dia rere dia apareix en les imatges provinents de Palestina, com la conferència de premsa posterior a l’atac a l’hospital Al Ahli el dia 17 d’octubre de 2023, atribuït en aquell moment tant a Israel com a la Jihad Islàmica Palestina.  Els metges de l’hospital, rodejats per desenes de cadàvers, la majoria de nens, embolicats en kafanes blancs i ensangonats, denunciaven l’atac i clamaven per ajuda a la comunitat internacional, en una massacre que ha deixat a Gaza desenes de milers de persones assassinades fins a dia d’avui.

La moda ens encadena a una imatge predefinida de nosaltres mateixos sotmetent els nostres desitjos a la capacitat de consum immediat.

La moda ens encadena a una imatge predefinida de nosaltres mateixos sotmetent els nostres desitjos a la capacitat de consum immediat. Una homogeneïtzació que té un antecedent històric en la relació moda–propaganda de l’estètica necrofílica nazi. Com és sabut, els uniformes dels soldats de les Schutzstaffel, més conegudes com a SS, van ser acuradament dissenyats i produïts a les fàbriques d’Hugo Boss. Els líders nazis coneixien molt bé el poder captivador dels símbols, capaç de promoure una actitud d’adhesió ideològica mitjançant el culte a la bellesa i a la mort. L’historiador Eric Michaud descriu aquesta actitud com una condició que emmotllava les disposicions psicològiques i afectives de la població alemanya als ideals totalitaris. En un món que avui s’enfonsa en diferents fronts, una estètica que reprodueix i esgota el potencial reflexiu dels símbols de la devastació que passa a Palestina ens empeny a acceptar passivament un present que marxa triomfant cap a la seva destrucció. Per això és necessari tornar a plantejar la pregunta que el fotògraf Allan Sekula va fer als anys vuitanta: «Pot la representació fotogràfica tradicional, ja sigui simbolista o realista en la seva retòrica formal dominant, anar més enllà de la lògica autoritària de la forma de la mercaderia, de l’abstracció de l’intercanvi que aguaita la cultura del capitalisme?».

Podem respondre afirmativament a la pregunta de Sekula atès que des d’una perspectiva simbòlica les imatges són fonamentalment Alteritat i, per consegüent, tenen el poder de fer-nos conscients de la barbàrie contemporània. Pensem en #HairForFreedom, l’acció encapçalada per actrius que van tallar petits flocs dels seus cabells davant les càmeres dels seus dispositius. Un acte de denúncia contra l’assassinat de la Mahsa Amini, la jove iraniana que suposadament havia violat la norma d’usar correctament el hijab per a cobrir el seu cabell. Si bé aquell acte de denúncia va ser efectiu en la mesura que va difondre l’assassinat de l’Amini, també hem de preguntar-nos si la seva reproducció exponencial a les xarxes socials va poder estendre’s en el temps i concretar-se en acció política.

Les imatges que no deixen de commoure’ns cap a l’empatia ens confronten amb la nostra condició d’espectadors de la catàstrofe.

Les imatges que no deixen de commoure’ns cap a l’empatia ens confronten amb la nostra condició d’espectadors de la catàstrofe, com en la conferència de l’hospital Al Ahli, que ens va deixar la imatge d’en Ghassan Abu-Sittah, el cirurgià plàstic britànic-palestí que havia deixat a la seva família a Londres per a assistir els ferits a Gaza. L’Abu-Sittah denunciava els crims de guerra contra els palestins assenyalant que, si les potències occidentals continuaven amb la seva hipocresia, el genocidi simplement continuaria. La decisió dels metges de confrontar-nos amb la destrucció mitjançant l’exposició directa de desenes de cadàvers davant les càmares dels mitjans de premsa, ens recorda el gest de denúncia d’en Théodore Gericault a Le Radeau de la Méduse (1819). La pintura reprodueix el naufragi de 150 tripulants d’una missió colonialista enviada per la monarquia francesa al Senegal el 1816. Aquelles persones van estar en altamar per gairebé dues setmanes, sobrevivint tan sols 15 d’elles. A les seves reflexions sobre la metàfora del «naufragi amb espectador», el filòsof Hans Blumenberg relaciona la imatge del naufragi amb la conducció fallida del lloc en el qual habitem i la imatge de l’espectador del naufragi amb la impertorbabilitat de qui mira la catàstrofe de manera cosmètica. Però davant la destrucció real que ens aguaita dia a dia, quina és la nostra posició, la de l’entotsolament de la terra ferma o la del moviment de la mar que remou l’embarcació? Sense cap dubte, el moviment s’oposa a l’entotsolament d’aquelles imatges que resten poder als símbols, determinant aquell presentisme reductiu que ens fa insensibles a l’Altre. Com a espectadors digitals de la catàstrofe, llavors, com podem obrir-nos al món, amb les seves friccions i diferències, tenint en compte l’alienació que exerceixen els projectes colonialistes contemporanis mitjançant el poder simbòlic de les imatges? Aquest és el nostre major repte.

Podeu llegir la versió castellana aquí.