El paradigma binari

Fa una setmana, una jutge, a instància d’una associació d’advocats cristians, va ordenar retirar 32 llibres de temàtica LGTBI de centres educatius de Castelló perquè, segons l’associació, les publicacions vulneren la llibertat ideològica i religiosa dels alumnes. Aquest cap de setmana, centenars d’autoanomenades feministes van manifestar-se a Madrid contra, entre altres punts, la ley trans promoguda per Irene Montero. Entre els cartells que s’exhibien a la concentració de la Puerta del Sol n’hi havia d’especialment feridors contra les persones trans i no binàries, un grup demogràfic malauradament acostumat a patir tota mena de violència.

Les sonores reticències del sector més conservador de la societat contra tot el que pretengui qüestionar el model de la família normativa com a única opció vital són, per desgràcia, habituals. En els darrers mesos s’ha exercit vandalisme contra seus d’associacions LGTBI o murals trans-inclusius, per exemple. Ara bé, la coincidència de totes dues notícies en un breu lapse de temps ens hauria de fer plantejar una sèrie de preguntes sobre les opressions que trobem a la base mateixa de la nostra societat.

Per què hi ha qui pensa que l’obtenció de drets per part d’un grup de persones pot repercutir en contra dels drets d’altres persones? Ho veiem sovint en contextos diversos: a Florida, per exemple, nombroses famílies de persones migrades de primera, segona, o tercera generació, voten pel partit Republicà i les seves polítiques contra la immigració. Per què hi ha persones que han patit racisme i que, havent viscut l’estigma de la discriminació, exerceixen violència masclista o LGTBIfòbica contra altres persones vulnerables? Per què hi ha gais masclistes i racistes? Per què hi ha lesbianes transfòbiques?

Aquesta cadena d’opressions acostuma a afectar més a persones que històricament han sofert més violència. Parlo, en aquest cas, de les persones trans i no binàries. Ens trobem en un moment important, en el qual molts estem intentant eixamplar la constreta comprensió del gènere de la nostra societat per tal que més persones puguin sentir-se incloses en el projecte comú que és viure en un sistema. Em preocupen, tot i que no em sorprenen, les reaccions dels sectors més conservadors cada cop que es vol donar visibilitat i drets a col·lectius vulnerables. Ja ho havíem vist abans. Recordeu les manifestacions de l’Església i els altres sectors conservadors de la societat bramant contra el matrimoni igualitari, amb l’argument que allò acabaria destruint la família?

Però de la mateixa manera que el matrimoni igualitari no va carregar-se la família tradicional (de fet, ha estat al contrari), la consideració d’identitats de gènere trans i no binàries no esborren els homes i les dones cis, que continuen essent una aclaparadora majoria demogràfica.

I no, la ley trans tampoc farà que, de sobte, tothom comenci a canviar-se de gènere a la babalà. Qui diu això no s’ha aturat a pensar en tot el patiment que hi ha darrere d’aquests canvis: assumir-se amb un gènere diferent implica una burocràcia interminable, haver de donar explicacions a tothom i de manera constant (a les botigues del barri, a la feina, a l’escola, a amics i familiars)… i a patir les burles i els insults de totes aquelles persones que encara pensen que la gent trans i no binària són, en realitat, malalts o enemics del sistema. De debò que hi ha qui pot arribar a pensar que ara hi haurà un allau d’homenots disposats a passar alegrement per aquest viacrucis només per entrar a un lavabo de noies a mirar calcetes?

Em costa d’entendre com, per tal d’evitar que un grup de persones vulnerables puguin gaudir d’un mínim reconeixement legal, hi hagi persones disposades a defensar a capa i espasa un sistema pensat per oprimir-les. Sota el precepte imprecís del que determinem com a “natural”, hem construït un sistema de valors morals destinat a enaltir l’home (cishetero), relegar la dona a la servitud, i condemnar tots aquells qui qüestionin aquest paradigma, sigui a través de la patologització o de la criminalització. Aquest mateix sistema és el que ha generat, al llarg dels segles, una sèrie de “rols de gènere” vinculats als sexes majoritaris, per tal de preservar un ordre que beneficiava a un grup determinat. És cert que tenim aquestes estructures ben arrelades dins nostre, que això fa que les veiem com a única via possible, però aquest sistema no té res de natural.

Ens han educat per entendre el món de manera binària, a través de dualitats que s’oposen. Des de petits ens empassem pel·lícules que ens parlen dels “bons” contra els “dolents”, que ens identifiquem amb un equip de futbol, o amb una bandera… i ens acabem creient que la vida és això, un discurs simplista que s’articula a través de dos elements contraris. És un paradigma còmode i tranquil·litzador en la seva visió reduccionista, perquè confirma allò que ens han inculcat. Però el món en què vivim és un lloc molt més complex.

La nostra societat binària es basteix sobre aquesta premissa: un “nosaltres” consistent i unificat, definit no només pel que som, sinó també pel que no som. A l’altra banda de la frontera del “nosaltres” hi trobem “els altres”: els desconeguts, els sospitosos, els que són diferents de “nosaltres”. És un sistema excloent sobre el qual es basteixen les polítiques identitàries, els nacionalismes, i també el masclisme, la xenofòbia i la LGTBIfòbia. En aquest sistema, “nosaltres” representa l’ordre, l’equilibri. Fora d’aquest “nosaltres” hi ha el caos, l’anarquia, l’enemic, l’esfondrament de tots els valors. És exactament això el que ens venen els sectors ultraconservadors quan, per exemple, parlen de la “ideologia de gènere” (un concepte ridícul que s’han inventat) com una mena de dogma malèfic que pretén destruir les dones i els homes i implantar una mena d’anarquia on tot s’hi valgui: un totum revolutum poblat per éssers indefinits que s’infiltren als lavabos (erigits com a temples de l’ordre natural-biològic) per abusar de les “nostres” criatures innocents, que els adoctrinen a través dels “seus” llibres (reforçant el caràcter patològic, infecciós, amb què han volgut investir històricament a les persones LGTBI). Un caos perillós on tot s’hi val, fins i tot la pedofília o el bestialisme. Embolica que fa fort.

El que em fot és que hi hagi tanta gent que s’empassi aquest discurs maniqueu sense aturar-se a reflexionar.

D’acord, aprendre a pensar més enllà d’aquest paradigma binari “nosaltres – els altres” no és fàcil, perquè implica, d’una banda, posar en dubte bona part de la nostra educació intel·lectual i emocional. I, de l’altra banda, implica fer autocrítica i acceptar que, en la nostra acceptació del paradigma, hem pogut exercir violència cap a altres persones. Però penso que és un esforç que val la pena fer: per solidaritat, per dignitat, per empatia.

Això és el que proposem els que pensem des dels estudis de gènere i sexualitat, i les teories queer: qüestionar-nos, fer-nos preguntes que no ens hem atrevit a fer, o que fins i tot no pensàvem que ens podíem fer. Atrevir-nos a prendre la pastilla vermella i despertar, seguint la metàfora que ens proposen les germanes Wachowski a Matrix: una pel·lícula que molts vam llegir, al cap dels anys, des d’aquesta perspectiva queer, especialment tenint en compte que les dues directores s’identifiquen ara com a dones trans. Es tracta d’una multiplicitat de sistemes de pensament diversos i sofisticats, en els quals participen pensadors de diverses disciplines.

Al contrari del que afirmen (sense cap base) els cercles ultraconservadors, els estudis de gènere i sexualitat i les teories queer no neguen l’existència del sexe, sinó que el posen en context, dins d’un sistema erigit a través de jerarquies i opressions, sancionat gràcies a categories investides d’autoritat, com ara la religió, la llei, o la medicina. El masclisme s’ha preservat a través de la història gràcies a la patologització del subjecte-dona (com a ésser qualificat d’inestable o histèric, per exemple, cosa que justificava que no pogués votar o accedir a una educació determinada); el racisme s’ha fonamentat a través d’estudis suposadament científics que determinaven que un grup de gent era inferior a un altre segons el fenotip al qual pertanyien, i per tant no mereixia els mateixos drets; l’homofòbia es va institucionalitzar determinant que sentir-se atret per persones del mateix sexe era una malaltia (sancionada medicament) o un vici (sancionat jurídicament).

Al llarg de la història de la humanitat, els drets han arribat desafiant aquests preceptes, posant en dubte aquestes categories i despullant-les del seu suposat caràcter “natural”. I ara que som en un d’aquells moments, és normal que hi trobem resistències.

És per això que vull apel·lar a la nostra responsabilitat com a ciutadans, i a la nostra solidaritat com a persones. Més enllà d’eslògans simplistes, m’agradaria que ens aturéssim a pensar en la complexitat de tot plegat, que féssim un exercici de generositat i que ens plantegéssim que l’existència jurídica d’altres persones no ens esborra a nosaltres. Perquè cada cop que fem tuits incendiaris, cada cop o ens burlem de gent que mira de trobar-se en altres pronoms (o altres morfemes), estem infligint un patiment a persones vulnerables. Cada cop que reivindiquem un “nosaltres” en oposició a uns “altres”, cada cop que els volem privar d’accedir a uns drets que haurien de ser universals, estem fent d’aquest món un lloc pitjor, construït sobre una sèrie d’opressions que, al final, se’ns poden girar a la contra.