El flâneur passeja pel costat fosc

Hi ha dues maneres de veure el flâneur que passeja per la ciutat: per Edgar Allan Poe, l’home de la multitud és un pervers i un desgraciat, víctima del gran mal de la Modernitat que és no poder suportar la solitud. Passejar per la ciutat seria un remei tan útil per aquesta condició com intentar omplir un buit amb una pala. En canvi, per Walter Benjamin, el flâneur no es rendeix a la Modernitat, sinó que la resisteix: caminant entre la massa sense dissoldre-s’hi, el passavolant esquiva l’imperatiu de producció capitalista amb el seu papalloneig ociós. Per al flâneur voluntari, l’anonimat de la ciutat no és una trampa, sinó l’oportunitat per ser ell mateix.

El fil del flâneurisme en la cultura és prou llarg i daurat perquè una editorial catalana hi dediqui el seu catàleg. Flâneur, una editorial independent dirigida per Albert Aixalà i David Cuscó, en les seves paraules, “dos outsiders absoluts del món editorial”, ha bastit una selecció d’obres amb una coherència temàtica inusual. Especialitzada en la publicació de clàssics de la literatura europea en català, llegir els autors de Flaneur és fer un curs en les contradiccions de la Modernitat tal com s’expressen a les ciutats del vell continent. És igual si obres un Baudelaire o un Roth, un Walser o un Sebald: sempre hi trobaràs una consciència buscant la peça perduda del jo per carrers llambordinats.

Fotogrames, la nova col·lecció en petit format que l’editorial acaba de presentar, és la continuació de la mateixa anti-bildungsroman. La formen quatre textos breus: L’home de la multitud, d’Edgar Allan Poe, Kafka, de Walter Benjamin, Vida, obra i bogeria de Friedrich Hölderlin, de Wilhem Waiblinger, i Una temporada a l’infern, d’Arthur Rimbaud. Igual que als llibres grans de l’editorial, la presentació és elegantíssima i l’efecte de tenir els volums a les mans és de llibre-joia. Com en altres casos, el Rimbaud és una edició bilingüe, i el Poe ens ofereix l’original anglès, una traducció al català i, per postres, una en francès. Són llibres que emanen reverència amb la literatura.

Els quatre textos tenen estils i produeixen efectes molt diferents, malgrat que brollen d’una mateixa ferida. El conte de Poe és una delícia: la verticalitat narrativa i l’erotisme del gòtic fan que la història es llegeixi d’una tirada, i sabent-nos davant de la que és considerada com la primera expressió literària del flâneurisme, tenim una sensació de virginitat. El Kafka és feixuc, Benjamin intenta apamar l’obra kafkiana amb desenes d’idees brillants però obscures, que serveixen millor com un recull d’aforismes d’interpretació literària que com a tesi unitària. El poema de Rimbaud és una torrentada de mala sang, un clàssic inesgotable de la literatura obligatori per a qualsevol aspirant a poeta maleït. Finalment, Waiblinger és el més delicat, una biografia-carta-d’amor d’un poeta jove al poeta genial que ha embogit, plena d’observacions esmolades per rellegir Hölderlin amb ulls informats des de la tendresa.

La ferida que els uneix és la del punyal amb què la Modernitat estripa el vel religiós que protegia als homes de la intempèrie. En les referències cristianes de Poe, el judaisme de Benjamin amb Kafka, l’infern de Rimbaud, i els herois grecs de Hölderlin, hi trobem la nostàlgia d’una salvació impossible d’assolir en la terra eixorca de la ciutat actual. Per respondre a la piconadora moderna, els escriptors es llancen a la idea del mal, l’única coberta prou fosca per protegir la llibertat del subjecte de la llum implacable de la ciència i la raó. Poe converteix el mal en thriller, Rimbaud s’hi capbussa obscenament buscant el jo que és l’altre, Benjamin creu que el messies de la revolució el podrà redimir algun dia, i Hölderlin lamenta la pèrdua mentre prepara el llenguatge per si mai tornen els déus. Són quatre fotogrames de la ciutat moderna, que sempre fa certa por de passejar.