El dia que Boris Groys va escriure sobre Perejaume

Fa poc vaig descobrir que dos dels meus escriptors preferits havien treballat junts, i jo no ho sabia. No dic “preferits” a la lleugera: són dos individus dels quals, des del moment que vaig conèixer per separat, he procedit a buscar, adquirir i llegir tota l’obra amb una febrada metòdica. La ironia és que després d’anys estudiant-los mai em va passar pel cap relacionar-los, perquè em semblava que hi havia una distància immensa en els orígens, l’estil i les capelletes que solen reivindicar l’un o l’altre. L’epifania va tenir lloc a Fundació Foto Colectània: Perejaume feia una conferència en el marc de l’exposició Els camins de l’abstracció, en la qual assajava una teoria de l’abstracció artística amb el fons de Foto Colectània per il·lustrar-la. I aleshores, cap al final de la xerrada, Perejaume va parlar d’una obra seva, El pessebrisme del Quadrat negre, una instal·lació feta per primer cop el 1993 que consisteix en una fotografia del Quadrat negre de Malèvitx a la paret, i a terra una escampada de planxes de ferro que reprodueixen el clivellat que el desgast del temps ha anat gratant en la pintura. En acabar li vaig voler comentar que aquella obra m’havia semblat boníssima, i que m’havia fet pensar en les teories del filòsof i crític d’art rus Boris Groys. “Ah, en Boris Groys va escriure un text per un catàleg d’una exposició que vaig fer al MACBA i parlava d’aquesta peça”.

És normal que el MACBA servís de casa per a dos orígens tan llunyans, perquè Perejaume i Boris Groys són dos dels millors pensadors de la condició contemporània, que és el tema del museu. El que m’havia fet difícil connectar-los té a veure amb l’estil i l’univers de referents: Groys escriu planer, prefereix la ironia freda, i manega grans noms internacionals de la filosofia, mentre que Perejaume escriu poètic, tira més cap al romanticisme, i reivindica referents molt més locals. Evidentment, llegint-los junts t’adones de fins a quin punt Groys també té un anhel de reconciliació romàntica i escombra cap a la seva casa russa, i que a Perejaume només l’entens quan li veus la vocació d’ironitzar amb les contradiccions del circuit internacional de l’art contemporani, que coneix perfectament i és on vol intervenir amb la seva obra.

Com tots els grans, Groys i Perejaume es pregunten si és possible cosir les ferides de la modernitat i arribar a una unitat màgica i moderna alhora, sigui en la política, el pensament, l’art o el llenguatge. A dia d’avui una d’aquestes esquizofrènies irresoltes es pot veure en la dialèctica entre globalització i localisme, i El pessebrisme del Quadrat negre també va d’això. En Groys, el quadre de Malèvitx expressa l’aspiració de l’art modern de destruir fins al final totes les convencions que ens lliguen a la tradició perquè puguem trencar les cadenes de la nostàlgia i llençar-nos a fer realitat la utopia. En canvi, per a Perejaume el reduccionisme del quadrat negre reflecteix l’error del món de l’art contemporani, que vol vendre la possibilitat d’una mirada universal per a un suposat espectador/col·leccionista/turista cosmopolita, i que per fer-ho ha de recórrer a operacions artificials d’emmarcament, petits pessebres que fingeixen que el món sencer cap penjat d’una paret o a sobre una peanya. Canviant l’escala dels clivellats del quadre original i fent-los caure ben pesants i ferrosos a terra, Perejaume fa visible l’operació que l’art contemporani amaga d’ell mateix i escenifica una venjança de la natura i la localitat, que escapen de la il·lusió totalitzadora del quadre i la mirada desarrelada.

Aquesta dansa entre universal i particular, entre abstracció i concreció, continua des d’aquells anys noranta fins a les dues obres més recents dels dos autors, acabades d’arribar a les llibreries. A El sol i les fogueres (Tushita), Perejaume assaja amb la idea del punt, i dibuixa uns punts tan negres com el quadrat de Malèvitx, però amb les vores tan irregulars com els seus clivellats. La idea és que el sentit no es troba fent camí cap a l’abstracció global que tot ho iguala i tot ho compra i ven, sinó insistint en un punt concret del món, en el teu tros terra. Feinejant com un pagès de l’art, Perejaume vol tornar a fertilitzar les paraules, les imatges, i fins i tot la vida. A filosofia de la cura (Arcàdia), Groys planteja la mateixa oposició en clau de cura vs. cura d’un mateix. La cura és la pulsió centralitzadora de les institucions, de l’Estat, dels museus, que ens volen catalogar i mantenir ben ordenats per preservar-nos de la malaltia i la mort, mentre que la cura d’un mateix és el desig d’alliberar-se quan el sistema de cures es torna una presó. Per a Groys la lluita entre les dues forces és eterna i no es pot resoldre mai, però, contra Perejaume, el filòsof diria que ara mateix cal passar per una revolució tan reduccionista i universalista com la que somiaven les avantguardes russes, que acabi amb les contradiccions del capitalisme i faci realitat el vell somni de La Internacional. La gràcia de llegir-los junts és veure una mateixa brillantor a l’hora de percebre el sentit dels temps, i també una convicció compartida que la resposta als nostres mals ens aguaita a l’altre costat del que és obvi, esperant a ser pintada o dita de la manera precisa.