“Només el que es repeteix continua”

Divendres, mentre desitjava un bon cap de setmana als nois i noies que tinc a classe de Literatura Catalana després de començar a parlar-los de Maragall i del gust per la naturalesa que ell mateix confessa que va descobrir als 16 anys –just més o menys l’edat que ara tenen–, els vaig dir que jo també me n’anava a trepitjar terra i a veure bosc. No els vaig dir que des que tenia mesos i els pares m’asseien en alguna petita clariana amb quatre mandarines per jugar mentre ells buscaven bolets pel voltant, el bosc forma part de la meva vida.

I aquí estic, un matí de dissabte entaulada davant una finestra mirant el bosc i la pluja, com una repetició, “com una devoció”, diria fins i tot, manllevant les paraules escrites per Perejaume a la primera pàgina del llibre El sol i les fogueres, editat per Tushita Edicions fa no res. Sí, aquí estic amb un altre llibre de Perejaume a les mans, amb una portada sorrenca i pigmentada, un altre llibre que ens torna a fer sentir més arrelats al que ens envolta, més conscients del rastre que deixem quan caminem per arribar a lloc, “com un animal més”.

Perejaume agafa aquesta vegada com a rerefons el llibre que Kandinsky va publicar l’any 1926 sobre la línia i el punt sobre el pla, i teixeix un text sobre punts, “sobre confetti blau de punts”; sobre línies, i veu com el taller se li arbora; teixeix un volum també sobre ell mateix, sobre can Basuny, on treballa des de fa 20 anys, on gairebé cada dia hi fa foc i on de vegades el sol li dibuixa línies de llum a la paret. Perejaume ens fa mirar el seu pare carregant uns quants plançons de pollancres i ens confessa com li agraden les mores, dolces i negres com els punts. Parla sobre els dubtes que de vegades se li plantegen i transcriu els diàlegs que manté amb en Digues mentre voldria perdre’s i emboscar-se. I mentrestant, ens ensenya el Montnegre, ens traça amb paraules boscos i clarianes, i ens fa escoltar la fressa que arriba de l’autopista que passa per Sant Celoni amb el mar de lluny. Aquest autor que viu a Sant Pol i a qui de vegades els pigments li fan confondre el topònim amb “som pols”, ens reescriu algunes de les veus que l’emocionen, com les de Blai Bonet, Marçal, Bauçà, Ruyra, Corominas, Guerau de Liost o Duras, i ens fa tornar a contemplar els colors de Miró, Cézanne, o el retaule de Pau Costa. Perejaume escriu un llibre sobre arbres, de vegades els dibuixa, i els arbres l’acusen de mentider.

Perejaume va “regant les paraules” perquè sap que “llegir és escoltar amb els ulls”; va escrivint paràgrafs, els compta i fa del número resultant el títol de cada cant; i, de tant en tant, com si necessitéssim un moment de repòs o només de silenci, ens fa aturar en una pàgina en blanc amb un gran punt tintat de tinta negra al centre per evidenciar-nos que “la majoria de paràgrafs deambulen al voltant d’un punt.”

Hi ha un moment que llegim: “Escric per repetició, com els arbres.” Més avall: “He escrit això tantes vegades.” I nosaltres, àvids, el seguim llegint, també com una repetició, perquè Perejaume, com ell mateix diu que fa Verdaguer, fa punta al bosc, als arbres, als torrents i als rierols d’escriure.