El conflicte inevitable

La veritat és que ningú no ens evitarà el conflicte, un conflicte en què ens caldrà confrontar-nos, des del respecte, però també des de la dignitat, de manera pacífica, però assumint nivells alts de tensió, amb els qui en principi no comparteixen l’horitzó nacional que volem per a Catalunya, i fer-ho fins aconseguir, si no la seua comprensió i simpatia, sí almenys la seua inhibició.

Hem d’admetre que la manera de resoldre un problema la tria el poderós i que, en el nostre cas, perquè així ho volen l’estat i aquells entre els quals aquest estat i les seues intencions nacionalitzadores (que per als catalans són anacionalitzadores) generen consens, no hi ha més via que la del conflicte, que, fet i fet, és el motor de la història i la causa del canvi. Si ho fem, si ho comprenem i ho assumim, deixarem de plànyer-nos i ens adonarem que, com deia Muriel Casals, la depressió es passa treballant, i que és en la lluita on es troba la llibertat. En cas contrari, potser haurem de pensar que, més que no cecs, en el fons el que ens passa és que ens estimem més no mirar la realitat de cara i pagar el preu. En aquest cas, la nostra haurà estat una història mil·lenària que ja no durarà gaire més.

I alhora hem d’entendre que no ens en sortirem amb un escac i mat, sinó que ens caldrà jugar tota la partida. A la independència s’hi arriba com a resultat, no d’un seguit jugades astutes, recolzades en el contrafort de manifestacions i actes carregats de simbolisme, que culminen en un breu tour de force, sinó a través d’una afirmació nacional tossuda, constant, perseverant, resistent, desafiadora i desarmadora, tant de les pretensions etnocides de l’enemic, com dels mitjans amb què compta per assolir el seu objectiu de construir la seua nació sobre la nostra. En aquest procés, que no té més perspectiva que una jornada de conflicte rere una altra jornada de conflicte (de conflicte real, amb conseqüències reals, i no pas de conflicte virtual amb batusses online), es va refermant, completant i redefinint la nació. Només quan aquesta és prou sòlida, la independència s’esdevé, que no s’obté (perquè la independència no és una cosa que es pugui agafar, o fer, sinó un fet que ve donat quan un poble es constitueix en nació i no accepta que se’l governi, i molt menys encara que se l’intenti anorrear).

Quan un poble és prou conscient de si mateix com per rebutjar ser assimilat, combat a cada platja, a cada aeroport, als camps i carrers, a cada turó, amb creixent confiança i força creixent. Ho fa desobeint les lleis que li neguen la igualtat amb altres pobles, i que el subordinen a un veí que s’ha pres la insolent llibertat d’arrogar-se el dret a ser ell qui decideixi pels dos, i que empra aquesta prerrogativa arrabassada per a decidir que l’altre no té els mateixos drets que considera inalienables per a ell mateix.

Desobeir, confrontar, desafiar. Arreu on la injustícia es manifesti sota la forma que sigui. Com deia el mestre Joan Solà, cal que plantem cara, no de manera reactiva i improvisada, sinó amb estratègia ben definida i planificada, en defensa de l’estatut de la llengua catalana i dels nostres drets lingüístics, i en defensa d’una escola catalana i per un espai comunicatiu per als Països Catalans, que deixem sense efecte les mesures que s’adopten amb la finalitat de limitar i condicionar el desenvolupament ple de la nostra cultura nacional, que combatem la repressió política i la desigualtat en el tracte legal, que compensem la interdicció de la nostra projecció internacional, i que dificultem que puguin disposar dels nostres recursos de manera discrecional. I tot això fer-ho, no en base a denúncies sentides o a actes simbòlics d’intencionalitat genèrica, sinó apuntant contra mesures concretes que resultin inacceptables, fent-les inviables, fins que comprenguin que no poden disposar de nosaltres sense comptar amb nosaltres, que som un subjecte històric que no admet ser reduït a objecte de la història d’un altre.

Cal no reconèixer l’autoritat de l’usurpador de la sobirania, dificultar-li la seua acció de govern, bloquejar el seu estat a casa nostra, no deixar-se trepitjar mai i per ningú, confrontar amb el seu veritable rostre, repressiu, aquell qui ens diu que no s’entén sense nosaltres però que no pensa deixar-nos ser nosaltres, i fer-ho fins que ja no pugui enganyar-se més a ell mateix. Cal transformar la nostra angoixa en lluita i resistència, i la seua arrogància en angoixa i dolor. Fer que la incertesa canviï de bàndol, fer que els peticions de diàleg vinguin del fort quan experimenti la fragilitat de la seua fortalesa.

Res d’això no està per sobre de les nostres possibilitats. Recordem que, de desobeir, sí que en sabem. Justament d’això va anar el Primer d’Octubre: de desobeir. El problema va ser que llavors no teníem un objectiu concret a assolir, sinó que la nostra pretensió era guanyar d’una vegada per totes: culminar un procés que no havia tingut ni un sol èxit parcial previ. Volíem la copa sense haver entrenat ni un sol dia. Volíem passar de zero a cent sense preparació (i no em refereixo a les cèlebres estructures d’estat, sinó a no haver ni tan sols assajat cap torcebraç previ) i, a més, sense costos significatius. En definitiva, volíem endur-nos la mà sense haver reunit les cartes necessàries. Anàvem de catxa, tot esperant que els astres s’arrengleressin. Però en veure que igualaven el joc, de seguida vam saber que havíem perdut. No teníem cartes a mostrar i tot van ser corredisses.

Tot i que, si hem de fer cas del que alguns han apuntat, potser sí que hi va haver, almenys en la ment d’alguns, un objectiu concret aquell octubre: que l’estat es veiés forçat a acceptar finalment la realització d’un referèndum a través del quan poder exercir de manera efectiva i definitiva el nostre dret a l’autodeterminació. Si realment aquest era el pensament, caldria admetre que el càlcul dels qui lideraven el moviment ja no semblaria tan desassenyat, perquè, en aquest cas, estaríem davant d’una fita definida que, d’assolir-se, en hagués fet avançar, aleshores sí, en el camí de la nostra llibertat. I tanmateix, l’intent s’hagués bastit igualment sobre el buit, sobre la confiança que Déu proveiria i sense assegurar el nostres passos per tal de conjurant el perill d’una reculada que, un país en la situació del nostre, no es pot permetre. No se li pot retreure a ningú perdre davant de l’envit d’un contrari més fort, però és llastimós perdre un envit emprès per un mateix sense haver calculat les pròpies forces, les possibilitats i les conseqüències del moviment.

El subscriptors de Núvol us podeu descarregar l’edició íntegra de l’assaig Devolució a la Biblioteca del Núvol. Si no sou subscriptors us en podeu fer aquí.