El cant de les segadores

Carme Junyent ha reunit un cor de dones sàvies al volum col·lectiu Som moltes, som lingüistes, som dones i diem prou (Eumo Editorial). El llibre va arribar a les llibreries precedit per una polèmica efervescent a Twitter que li va donar embranzida. Ara bé, si el llibre és ara mateix el més venut de no-ficció en català és per mèrits propis, perquè és un llibre lluminós, divertit i divers, i no pas monolític com d’entrada us podria semblar. Entre les dones que ha reunit Junyent hi trobareu moltes lingüistes, autèntiques autoritats acadèmiques, però també altres dones que han patit els estralls del llenguatge no sexista en el seu àmbit professional, sigui la traducció, la comunicació, la correcció, l’educació o l’administració.

Al pròleg Junyent ja recull de manera succinta els arguments principals que es despleguen després al llarg de llibre contra el llenguatge inclusiu. Es podrien resumir en els següents punts: el desdoblament de gènere va en detriment de la fluïdesa i de la claredat; és carregós i fa opacs i discursivament incoherents els textos i sovint entorpeix la intel·ligibilitat; no ajuda a superar estereotips masclistes sinó que en crea de nous; fomenta el binarisme i acaba imposant una visió on ets home o ets dona i, si no, no hi ha espai per a tu; i principalment, no ajuda a fer un món més just sinó que emmascara la desigualtat entre homes i dones.

Ho diu molt bé Montserrat Camps Gaset (UB), denunciant el que en anglès s’anomena purple washing: “El desdoblament de gèneres gramaticals pot ser una arma de distracció en mans d’immobilistes. (…) Com a maniobra de distracció, centrar la discussió en el desdoblament en un text és una bona manera de donar peixet al públic amb una falsa victòria i de fer passar bou per bèstia grossa”.

A Som dones… s’explica des de molts angles per què no es pot confondre el gènere gramatical amb el sexe biològic. “En català el masculí és un gènere inclusiu. En canvi, el gènere gramatical femení és específic, no inclusiu i a més, visible i marcat”, diu Maria-Rosa Lloret (UB) i afegeix: “Les llengües no són sexistes. Els missatges que els parlants emetem i els usos que fem del llenguatge sí que poden ser-ho, per més que les disfressem -o no- amb marques supèrflues”. Ona Domènech (UOC), apunta que “només un 15-20% de les llengües del món tenen gènere gramatical, mentre que el sexisme està present en totes les societats”. Per tant, en paraules de Joana Rosselló (UB), “no hi ha correlació entre la quantitat de gènere gramatical en una llengua i el nivell de sexisme de la societat que la parla”.

Les aberracions no es limiten al desdoblament. Com indica Mercè Lorente Casafont (UPF), “un altre recurs abundant és l’ús de sintagmes amb el nucli persona (persona destinatària, persona afectada, persona contagiada) en comptes dels adjectius nominalitzats corresponents”.

Som dones… és un bon cop de falç contra els embarbussaments i la hipocresia del mal anomenat llenguatge inclusiu. Hi ha però un mal afegit a aquesta obsessió per les solucions neutres que distorsionen la llengua, i és la por que s’ha estès entre professionals de la llengua que treballen a l’administració i que no gosen contradir els dictats de la correcció política. Junyent explica que més d’una ha renunciat a col·laborar en el volum tot i estar d’acord amb la visió de Som dones… per por de patir represàlies. És un símptoma del que Junyent ha anomenat la revolució institucional, que tots sabem que no pot ser mai una autèntica revolució.  

No voldria acabar sense destacar alguns articles que m’han interessat i que il·lustren l’amplitud d’experiències que abraça el llibre. En primer lloc, el testimoni de la psicopedagoga i mestra Marta Vinardell-Maristany, que es defineix com a dona sorda, al natural i que ens parla del gènere gramatical en la llengua de signes; també he trobat singular i emocionant l’aportació de la poeta Maria Callís Cabrera, que sosté que el masculí genèric li ha permès d’escriure dissolent el gènere de les veus que parlen en el poema. I finalment el bloc d’articles ‘Més enllà del binarisme’. Aquí Renée Pera Ros (Xarxa Llull) alerta que “les persones no binàries no deixaran de reivindicar-se ni de buscar la manera d’expressar-se. Si no troben la manera de fer-ho en català, es passaran al castellà”. Míriam Martín Lloret també voldria que algunes autoritats de la llengua no fessin befa de la desinència en -i, que no és un esnobisme ni el caprici d’uns quants. Wendy Elvira-Garcia (UNED) vaticina que si el neomorfema que fan servir les persones no binàries té èxit no caldran mítings, ni llibres d’estil, perquè el català és una llengua natural, no planificada. And last but not least, recomano l’article ‘La teva incomoditat és la meva dignitat’ d’Eva J. Daussà, de la Universitat de Groningen, que ha estudiat el cervell multilingüe i reconeix com a lingüísticament vital que adaptem la morfologia per reflectir un canvi (que afortunadament pren força) en el reconeixement de les diverses identitats sexuals”. I aquí Daussà pensa en les persones trans i aposta per gramaticalitzar un canvi social: “La meva incomoditat (gramatical o d’hàbit) em sembla un preu molt minso comparat amb el que significa no (deixar) fer-ho”.

Si els detractors que han atacat públicament les posicions de Carme Junyent llegeixen de cap a cap Som dones…, s’adonaran que, lluny de causar violència, com se li ha recriminat a les xarxes i també en un debat publicat a Núvol (i aquí me’n disculpo), Junyent vol protegir justament els més vulnerables, la bona gent carregada de bones intencions, de la hipocresia dels poderosos.