Cultura fragmentada

A l’acte d’inauguració de les jornades «Cultura: Versió 2050», impulsades per l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, Ferran Mascarell, vicepresident tercer de la Diputació i conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya sota els governs de Pasqual Maragall i Artur Mas, afirmava que l’objectiu de la trobada no era «fer previsions futuristes estèrils», sinó «posar les bases de les polítiques públiques que interactuaran amb les generacions futures, és a dir, les bases de la cultura de demà». Veient el llarg llistat de ponents que intervindran al Museu Marítim de Barcelona fins al divendres 17 de febrer –més d’una quarantena d’experts de diversos àmbits culturals– és evident que aquests dies, l’ecosistema cultural català té una cita d’autoanàlisi de primer nivell.

Dimarts 14 de febrer, les tres primeres taules de debat van servir per perfilar i posar en context allò que el mateix Mascarell va batejar com «l’era del dit o de l’algoritme», on l’auge d’Internet, les xarxes socials i els algoritmes han definit la cultura contemporània. La fragmentació i la mercantilització cultural van ser dos conceptes que, juntament amb la bretxa i l’alfabetització digital, van anar apareixent, recurrentment, al llarg de la jornada.

La cultura solucionadora de problemes

Ingrid Guardiola, directora del Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona, obria foc advertint que «no podem perdre les estructures i el teixit cultural que hem generat durant dècades». En el seu debat amb el consultor Xavier Marcet i l’empresari i enginyer informàtic Josep Maria Ganyet, Guardiola defensà el sentit col·lectiu i comunitari del fet cultural i assegurà que «ha desaparegut la classe mitjana cultural; avui, tot és experiencial a escala individual i, més que les comunitats, el que s’ha fragmentat són els públics». 

Per la seva banda, Ganyet assegurava que «les grans plataformes homogeneïtzen i compartimenten alhora» i que la gran revolució digital de les darreres dècades ha acabat «amb una economia on hi ha quatre o cinc guanyadors: les grans empreses estatunidenques com Google, Amazon o Meta». Tanmateix, Xavier Marcet convidava a la calma tot afirmant que, segons la seva opinió, en l’àmbit digital tots plegats «exagerem molt».

Per al consultor, el més difícil serà «trobar un equilibri» en el canvi que vindrà, però va assegurar que «no cal ser apocalíptics», tot parafrasejant la dicotomia formulada per Umberto Eco a l’assaig Apocalíptics i integrats (1964), que el mateix Ferran Mascarell ja havia mencionat a l’obertura de les jornades. Per a Marcet, el segle XXI serà «el segle de la complexitat, on la proporció entre problemes i dilemes es decantarà més cap als dilemes» i on la cultura «aportarà innovació i aprenentatge». Marcet assegurava a més que, en el futur, «la cultura serà la capacitat de desafiar l’algoritme» i que el gran repte consistirà en el fet que «la cultura no faci nosa al món empresarial, sinó que s’entengui com un vector de diferenciació i professionalització».

Guardiola insistia, «costa molt construir un marc cultural i costa molt poc que desaparegui», i avisava que no es pot reduir tot a «l’eficiència», sinó que cal centrar-se en els dilemes més que no pas en els problemes de solució ràpida i pragmàtica. En aquesta línia, Ganyet defensava la concepció de la cultura «com a solucionadora de problemes» i, fent un símil amb les intel·ligències artificials que s’entrenen i aprenen a partir de les dades que generem col·lectivament a la xarxa, assegurava que «la cultura és el nostre algoritme intern» al qual recorrem a l’hora d’enfrontar-nos als problemes i dilemes. Per a l’enginyer informàtic, «és bo que hi hagi molts d’aquests algoritmes», és a dir, valors culturals, «perquè no sabrem mai quan hi haurà una nova amenaça» –com la de la Covid-19, per exemple– «ni quin algoritme tindrà la millor solució».

Finalment, Ganyet també va avisar de l’aparició de la «digitarietat» o «digitalització precària» i dels perills de la concentració de poder en les empreses avançades del «capitalisme digital»; davant d’aquesta concentració, va reclamar un cert activisme –«hem de cremar contenidors digitals!»– i va celebrar que la cultura popular i tradicional s’impliqui en la digitalització dels seus arxius: «cal que els arxius populars siguin presents a l’entorn digital; sempre s’ha de ser present a l’entorn digital, encara que ens equivoquem».

Interpel·lats pel públic, els tres ponents van augurar que el segle XXI serà o bé «el segle dels enginyers i humanistes», o bé «el segle dels capellans», amb noves religions, creences i inquisicions. Guardiola, aventurava, a més, una possible fi dels grans lideratges individualistes i un cert auge dels lideratges compartits o col·lectius.

La directora del Bòlit també va reflexionar sobre la manca de joves entre els convidats de les jornades i sobre com implicar-los en l’àmbit cultural. En la seva opinió, la millor manera de fer-ho és integrant-los de manera intergeneracional, i no dubtava a titllar de «paternalista» i d’«apartheid cultural», l’obsessió de les polítiques culturals públiques orientades als més joves que, «en principi, beneficien una certa comunitat, però en general, l’acaben apartant i aïllant més».

La cultura com a negoci i la bretxa digital

A la segona taula de la jornada, l’empresari Tatxo Benet, el sociòleg Salvador Cardús i la presidenta del CoNCA, Vinyet Panyella, van abordar temes com els drets culturals, la necessitat d’una major alfabetització digital i cultural i la relació entre iniciativa pública i privada i l’àmbit associatiu. Panyella defensava la posició del CoNCA d’entendre la cultura «com un bé públic i preferent» i es planyia perquè «no existeix una visió cultural del país en la seva dimensió real». En aquest sentit, defensava una major «consciència d’ecosistema» i assegurava que iniciatives com les de la Mancomunitat Cultural, impulsada el 2019 i recentment ampliada, «poden tenir molt camí per recórrer».

Per la seva banda, Tatxo Benet, ferm defensor d’entendre «la cultura com un negoci», en el sentit d’entendre-la com «una elecció privada de l’individu», reclamava que «perquè el sector cultural sigui potent, l’ideal fora que el sector públic no hi hagués d’intervenir». I es lamentava que, entre tots, «sembla que hàgim decidit que qui ha de governar, decidir, ordenar i comandar la cultura només sigui el sector públic». L’empresari abjurava d’aquesta decisió i, tot comparant l’aparició de la tecnologia digital amb la revolució de la impremta, recordava que l’auge digital ha capgirat el paradigma de poder tot facilitant «una major democratització i accés a la cultura».

Tanmateix, Benet també advertia que «la democratització dels missatges ha fet que cada cop tinguem menys control sobre allò que és veritat i el que no», però també assegurava que «és molt fàcil desmentir les notícies i missatges falsos». Vinyet Panyella ho reblava afirmant que cal protegir-se del soroll de les xarxes socials i advertint que «malgrat la potencialitat de la digitalització, falten molts continguts», i va subratllar que «la problemàtica de la bretxa digital és cada cop més evident entre la ciutadania». Igualment, va denunciar els «dèficits de coneixement entre ciència i cultura»; una divisió hereva del segle XIX que, anteriorment, Josep Maria Ganyet també havia condemnat.

En aquest sentit, el sociòleg Salvador Cardús lamentava «el descrèdit actual de l’anomenada ‘cultura general’» i assegurava que hem perdut capacitat crítica i que, segurament, ens trobem immersos «en una de les societats més crèdules que ha existit mai». El sociòleg defensava la necessitat d’entendre la cultura «en termes relacionals i no pas de continguts». En la seva opinió, cal abordar-la des d’una «lògica paradoxal» més que no pas des de les dicotomies, perquè la cultura és un fenomen complex.

«Les fronteres culturals ja no són entre classes socials sinó que són, sobretot, generacionals i poblacionals», assegurava Cardús i, alhora, reclamava que, si es parla de drets culturals, cal veure quins «deures culturals» duen aparellats aquests drets. Cardús també va denunciar el «paper brutalment autoritari de la correcció política», tot assegurant que «estem en plena reculada de la llibertat d’expressió», i va lamentar que «la digitalització ha accentuat els desequilibris de poder darrere de la producció cultural», com a síntesi del debat que havien mantingut Tatxo Benet i Vinyet Panyella sobre els drets d’autor en l’entorn digital; un dels grans temes de futur a parer dels tres ponents.

L’algoritme que salvarà el català i el ressorgiment del periodisme 

La ponència de la tarda es va centrar, sobretot, en l’entorn digital i, segurament, és o van sorgir els exemples més concerts de tota la jornada. Sota el títol «Transformació en la generació, el consum i el gaudi en l’entorn digital» Albert Lloreta, impulsor de La Fera, Jordi Sellas, director de l’IDEAL, el Centre d’Arts Digitals de Barcelona, i Cristina Villà, directora d’Innovació, Recerca i Estratègia Digital de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) van abordar el present i futur del consum cultura digital i van coincidir a destacar la potencialitat de la llengua catalana com un tret diferencial i un avantatge competitiu dins del bast mercat de consum i producció digital.

Més enllà d’augurar la imminent desaparició de Netflix i la progressiva extinció dels suports mòbils per evolucionar cap a un model de consum immersiu de 360° i realitat virtual, Jordi Sellas va assegurar que l’única certesa que tenim és que en el futur « continuarem interessats a consumir històries que ens enganxin, per la familiaritat i la descoberta». I va posar Corea com a exemple de cultura d’un país no hegemònic que pot arribar a competir a escala global gràcies a una base cultura seriosa i uns trets distintius característics.

L’Albert Lloreta s’afegia a l’aportació de Sellas assegurant que «els projectes genuïnament catalans no han de servir (només) perquè més catalans consumeixin productes en català, sinó perquè la gent de fora dels territoris de parla catalana conegui, identifiqui i acabi consumint més projectes en català». Aquesta autenticitat també era reclamada per Cristina Villà quan afirmava que «només nosaltres podrem preservar el nostre tret diferencial, la nostra cultura».

En aquelles plataformes on no hi ha algoritme i els continguts s’ordenen per una lògica numèrica, el català té mala peça al teler.

Albert Lloreta

Villà va enumerar un seguit de punts que, segons la CCMA cal complir per ser competitiu en un entorn digital on tots els agents «competim per minuts d’atenció i entreteniment». Més enllà de la llengua, Villà va defensar la necessitat de lluitar contra l’estandardització global i mantenir-se fidel als continguts singulars i a la vocació de servei públic de la cultura. També va advocar per lluitar contra la creixent desinformació; l’aprofundiment dels valors democràtics; la bidireccionalitat envers els usuaris; la progressiva ludificació de les interfícies; la consolidació d’ecosistemes culturals fluids i porosos, i un major desenvolupament de la col·laboració publicoprivada.   

Per la seva banda, l’Albert Lloreta va voler distingir entre «la indústria de plataformes audiovisuals professionals» –com les de la CCMA o el mateix Netflix– i un ecosistema audiovisual «cosí» que és el de creadors de contingut en línia, que solen emprar plataformes de retransmissió en línia (streaming) com Twitch, YouTube o els canals de Discord.  En aquest segon sistema, Lloreta va assegurar que els usuaris «segueixen més a les persones, els mateixos creadors de continguts, que no pas una marca o productora que podria associar-s’hi».

En aquest nou sistema «s’eliminen intermediaris», segons Lloreta, i es creen «comunitats fortes», amb sentiment de pertinença, que esdevenen actives, «no només consumeixen contingut, també en generen». Per a Lloreta, aquesta comunitat pot esdevenir una «veritable palanca de canvi de cara als pròxims anys» per revertir algunes situacions de desigualtat i autoexplotació laboral que ara es produeixen en aquest sector. I aportava algunes dades: «dels 50 milions de creadors de contingut que es calcula que hi ha actualment al món, només uns 2 milions en viuen; aproximadament un 80% dels streamers retransmeten per a una audiència mitjana d’una o cap persona».  

Viurem una segona edat d’or del periodisme.

Jordi Sellas

Jordi Sellas va explicar que al món digital «només hi ha dues maneres de fer negoci»: publicitat o transacció directa –«o vens l’atenció de la gent, o vens un producte determinat de forma directa»– i que aquests dos models defineixen la creació cultural en l’àmbit digital i l’orientació del model de negoci dels creadors de contingut. Posteriorment, va definir el concepte de gatekeepers o «guardians de les portes» per referir-se a la situació d’oligopoli de plataformes que ja havia exposat Josep Maria Ganyet al matí: «al món Occidental hi ha un ecosistema fort format per quatre o cinc empreses multinacionals, totes amb seu a un estat molt concert (EUA) i amb una concepció molt concreta de què és la cultura».

Sellas lamentava que en aquest àmbit no hi hagi hagut mai una visió pròpia europea. Un lament compartit amb Lloreta que assegurava que ara, Europa, està actuant, però des d’una posició defensiva: «intentant posar límits als altaveus dels EUA i la Xina que influeixen en el consum cultural intern europeu».

Tanmateix, Lloreta assegurava que la relació de la llengua catalana amb els algoritmes de les plataformes és particular i desigual i varia segons cada plataforma: «a Spotify el català ha esdevingut un gènere on es barreja qualsevol estil musical; en canvi, a TikTok, l’algoritme ha ajudat a cohesionar i visibilitzar una comunitat potent de creadors i parlants». Sigui com sigui, Lloreta no va dubtar a afirmar que «tot i que l’algoritme va a favor del consum en català en moltes plataformes, en aquelles plataformes on no hi ha algoritme i els continguts s’ordenen per una lògica numèrica –és a dir, per nombre de visites, com a Twitch–  el català té mala peça al teler».

Lloreta també va advertir que l’economia de l’atenció de les plataformes està fent que cada cop hi hagi menys diversificació lingüística –es calcula que gairebé el 55% dels continguts en streaming són en anglès– i que «el que ara és una perill i una amenaça per llengües mitjanes com el català, el danès o el suec, d’aquí a uns anys serà una amenaça per idiomes com l’alemany o el francès». Lloreta defensa que «cal consolidar un espai digital en català» abans que això passi.   

Tots tres ponents van estar d’acord que en el futur caldran més prescriptors i una certa crítica professionalitzada perquè l’oferta és tan extensa i inabastable que els usuaris necessitaran orientació, sobretot en un món on cada cop «serà més difícil distingir el contingut fet per humans i aquell generat per una Intel·ligència Artificial o un bot», segons apuntava Lloreta.

Cristina Villà augurava que el vincle humà serà cada cop més important, «la gent crea vincles amb les persones no amb les marques» i Jordi Sellas va anunciar una possible «segona edat d’or del periodisme», on la credibilitat dels informants serà el més valuós i on «seguirem més els periodistes –a través de butlletins personalitzats, per exemple– que les marques o capçaleres»; per Sellas, «l’editor perdrà força jeràrquica, però esdevindrà una mena de curador de notícies; les marques i capçaleres potser no sobreviuran, però el periodista i el creador d’opinió, sí».