Benvinguts al zoo de les paraules

Amb l’afany de combatre l’enxandallament del món, Vidal omple de vitamines el nostre lèxic. El filòleg explica que ha hagut de seleccionar 100 mots, cosa que no és del tot certa perquè en moltes entrades n’hi ha de propina. El criteri de la tria és subjectiu, mai plou al gust de tothom i Vidal ha fet la selecció tenint en compte la sonoritat, la imatge que evoquen, l’exotisme o per la curiositat de l’origen del mot. Entre les nominades que no han arribat a la final tenim espardenyada, murri, tarambana, repapiejar, pinxar i martingales; Vidal ens n’anota gairebé una quarantena per si ens animem a fer-ne la cerca nosaltres.

De la a a la zeta, Pau Vidal a vegades ens evoca records d’infantesa alhora que ens fa viatjar a l’origen etimològic del mot, com passa amb patufet, un doble diminutiu que ve de pet –naltros sempre tan escatològics –. Ens explicarà el recorregut d’aquest nom comú que va esdevenir un nom propi amb l’aparició del conte tradicional i va tornar a ser un nom comú disfressat de metonímia.

Vidal ens recorda aquella època en què el català no era de plàstic, ni anava a remolc del castellà i en català hi havia nombrosos noms per designar les professionals de la prostitució

Altres vegades, ens explica la paraula fent un recorregut pels Països Catalans: mentre que coent al Principat s’usa per dir que una cosa cou, a les illes és l’adjectiu per antonomàsia de la sobrassada picant i al País Valencià és sinònim de xaró; en aquest cas hi ha una frase feta prou viva: ‘ser més coent que un all’. I ja que parlem de gent xarona, i dels diferents significats que pot tenir una paraula arreu del domini, ens hem d’aturar a carrincló. Temps era temps, a Reus feia referència a un ‘curt de gambals’ i a Barcelona s’entenia com una cosa ‘extravagant’. De significats n’havia tingut molts però s’han anat perdent i avui carrincló, que podria ser candidat a mot per salvar, només té dos significats i feina rai per sentir-los. L’un és el que coneixem tots: ‘passat de moda’, ‘ridícul’; l’altre s’usa a ponent, és d’origen gitano i equival a ‘bohemi, arrauxat’. La Lleida carrinclona és l’amiga dels ambients castissos on hi ha sarau –us sona el garrotí? –  i ser carrincló és ser molt de Lleida.

Vidal ens recorda aquella època en què el català no era de plàstic, ni anava a remolc del castellà i en català hi havia nombrosos noms per designar les professionals de la prostitució. Avui, si a Netflix sentíssim marcota, bagassa, marcolfa i barjaula ens semblaria ridícul. Per això, en el zoo de Vidal hi ha l’entrada meuca perquè defensa l’elasticitat d’aquest mot que es pot usar en qualsevol registre, des del més baix fins a un entorn erudit. Jo hi voldria afegir que a Valls una meuca és també una bleda, una beneitota, sense cap lligam amb la prostitució. De fet, la meva àvia se’n feia un tip de dir-me ‘no siguis meuca!’.

I en aquest zoo verbal també hi ha lloc perquè reflexionem sobre la fal·lera de corregir. Amb indicció que vol dir ‘convocar a una junta conciliar’ o ‘cicle de 15 anys’, Vidal vol criticar l’actitud dels amants de corregir els altres perquè massa sovint fa més mal que bé.

Entre aquestes 100 paraules hi trobareu extravagàncies de la nostra llengua, curiositats i algunes reflexions. Vidal ens ofereix un complement vitamínic per reforçar el nostre vocabulari. Si vols ser capaç d’explicar què vol dir corcorcar, grataesquenes, tapacul o puell seràs benvingut al zoo de les paraules.