Arcadi Oliveres, un símbol de la justícia social

“Discrepar del poder oficial hauria de ser un acte natural si ens considerem persones crítiques”, sosté Arcadi Oliveres a Paraules d’Arcadi. I així ho ha fet fins al seu darrer alè, deixant-nos un ampli llegat que romandrà al cor i al pensament de tantes persones que van seguir-lo i escoltar-lo com un mestre.

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945 – Sant Cugat, 2021) va ser un reconegut activista i defensor dels moviments socials, professor d’economia a la Universitat Autònoma de Barcelona i expert en comerç internacional d’armes i finançament de la guerra. Tanmateix, els estudiants que poblaven les seves classes no es trobaven amb un docent qualsevol, sinó amb un referent anticapitalista, cooperativista i, sobretot, pacifista. Oliveres no va militar mai a cap partit polític, però sí que va prendre partit en la lluita contra el sistema que desequilibra la justícia social. 

L’economista barceloní va participar en incomptables actes reivindicatius. En la seva etapa d’estudiant a la Universitat de Barcelona, va incorporar-se al Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona i va participar en “la Caputxinada” l’any 1966. El jove Oliveres tenia molt clars els seus valors, relacionats amb la democràcia i el moviment catòlic progressista. Anys més tard va enrolar-se a Pax Christi, una organització pacifista de la qual acabaria sent copresident territorial; i també a l’Assemblea de Catalunya, on va marxar per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut i va condemnar assassinats franquistes com el de Salvador Puig Antich.

En el llibre Paraules d’Arcadi, editat per Mar Valldeoriola, deia que “apostar pel pacifisme és apostar per una manera de viure no-violenta i que fomenti els vincles, la comprensió, la tolerància i tants altres valors”. I no només ho deia, ja que Arcadi Oliveres era un home d’acció. Va oposar-se activament a l’ingrés de l’Estat espanyol a l’OTAN, va ser objector davant el servei militar i va presidir Justícia i Pau al llarg de tretze anys, una fundació cristiana que impulsa la cultura i el desarmament. El politòleg i periodista Jordi Armadans, director de Fundipau, ha dedicat unes paraules al seu predecessor el dia en què el càncer ha vençut la batalla: “Podria aplaudir-te (rabiosament i a dalt de la cadira) per la quantitat de vegades que has dit coses que calia dir però que ningú es plantejava, pensava, s’atrevia o creia necessari de dir”.

Dedicat en cos i ànima a la causa, Oliveres estudiava les estructures del capitalisme amb l’objectiu de desmuntar-lo i mostrar al món i als seus estudiants una forma alternativa de conviure. Una de les seves obsessions era fomentar l’educació, que segons ell era “el pilar que pot permetre accionar el canvi que modifiqui les maneres de viure, de relacionar-nos i les prioritats per salvar el planeta”. L’educació era l’eina per “salvar-nos i demostrar que no només som una espècie consumista i destructiva, sinó que el pensament ens pot dur a ser més solidaris i tenir més consciència col·lectiva”.

A Paraules d’Arcadi també aborda les causes de la pandèmia i les conseqüències que ha comportat en un món profundament individualista i meritocràtic. Quan la societat pateix una situació d’emergència sanitària s’eixamplen les escletxes del capitalisme, un “sistema pervers que mata vides i tot el planeta”. L’autor considerava que la crisi de la COVID-19 és un advertiment del planeta per tal de començar a canviar el model econòmic, però també un avís per abaixar el ritme. Malgrat que ens acomiadem d’Arcadi Oliveres, les seves reivindicacions no es diluiran amb facilitat. Potser val la pena aturar-se a pensar si realment és possible viure amb menys i sostreure’ns a l’engranatge capitalista.