Antonio Baños: “Per primer cop el barceloní viu amb provisionalitat”

No cal presentar Antonio Baños Boncompain, periodista que ha col·laborat i col·labora a tota mena de capçaleres, des de la crítica musical fins a la tertúlia política, i icònic cap de llista de la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015. Baños va néixer, créixer i encara viu a Barcelona. Sempre s’ha mogut entre Sant Andreu i Nou Barris, i em cita a un bar de plaça Orfila, on m’avisa que els restaurants de menú migdia on solia dinar amb la mare han desaparegut tots. Parla d’això perquè ha publicat Barcelona no té solució (Viena), un llibre per reflexionar sobre el passat, el present i el futur de la ciutat.

Amb els resultats electorals, Barcelona té més solució o menys que abans?

Sigui Trias, sigui Collboni, Barcelona té tots els números per a la catàstrofe. Barcelonins, no us refieu de cap política institucional. Ens trobem en una situació semblant a la de les associacions de veïns dels seixanta i els setanta: o comencem a segrestar autobusos i plantar-nos al ple municipal a interrompre coses, o tot anirà pel pedregar. I hauria passat el mateix si haguessin sortit Colau o Maragall: és l’hidra maragallista dels quatre caps. La foto de La Vanguardia n’és el paradigma. Es passen quinze dies discutint de models de ciutat i al final tots es fan la foto amb la Copa Amèrica.

Noto una esperança en el “com pitjor, millor”.

L’esperança és antibarcelonina. El cofoisme barceloní dels darrers anys és una impostació. Barcelona no és una ciutat per tenir esperança; és una ciutat per lluitar. I mai perds ni mai guanyes del tot. Jo estic convençut que mai la guanyaran del tot. Sempre hi ha un 99 % de Barcelona conquerida, aplanada, pacificada. Fins que un dia esclata el foc: des de les bullangues de 1835 a Urquinaona. 

Quin és el malestar que ho farà esclatar tot?

Després de dos mil anys, per primer cop el barceloní viu amb provisionalitat. Un barceloní no sap si podrà morir o criar els fills a Barcelona. Això no havia passat mai fora del període de guerres. Ara no saps si, d’aquí tres o quatre anys, t’apujaran el lloguer, t’abaixaran el sou, el teu fill no trobarà plaça a l’escola. I això és molt angoixant. Una ciutat és on es fa vida, no on t’estàs, sinó on fas i projectes la teva vida. Tots tenim amics que no paren de marxar de manera inopinada. Per primer cop hi ha més nens nascuts fora de Barcelona vivint a la ciutat, que no pas nascuts a Barcelona. I això no té res a veure amb la identitat: tu ets igual de barceloní si et dius Ahmed o Jordi. Però només la gent que neix en una ciutat i hi passa la infantesa és capaç de retenir la memòria d’una ciutat i de transmetre-la. Parlo d’una memòria espacial, personal, simbòlica i històrica. Si la majoria dels nanos venen sense haver nascut aquí, no fan vida aquí, i s’hi estan uns anys i marxen, bé perquè són massa rics, bé perquè són massa pobres; es perd la continuïtat del que significa la ciutat. Això és la mort discursiva de la ciutat, que és la mort de la ciutat. Tots els barcelonins sabem que de petit has d’anar a les Golondrines. Si hi ha dues generacions que no hi van, això es perd. La barceloninitat es pot perdre perquè ningú visqui a la ciutat, o perquè ningú sàpiga ja què vol dir ser barceloní.

Si destrosses la idea d’àrea metropolitana, destrosses la idea de Tabàrnia. I aleshores ja només et queda Catalunya i les catalanitats possibles que es puguin crear. Menys Barcelona serà millor Catalunya.

Al llibre proposes “Menys Barcelona”.

Si m’hagués presentat, el meu lema hauria estat “Baños: ordre”. L’any 1936 hi ha una disputa entre el front popular i el front de dretes i, en una pancarta, els d’esquerres diuen “L’ordre som nosaltres”. Jo crec que el desordre és el mercat i la ciutat capitalista. L’ordre és que ningú n’hagi de marxar, que els rics i els pobres estiguin més equilibrats. L’esquerra independentista hauria de dir que nosaltres som els que posem ordre. La pugna entre els socialistes i els convergents ha creat una dualitat falsa entre la Catalunya de l’àrea metropolitana espanyola, cosmopolita, global, etc. vs. la Catalunya del territori barretinaire, provinciana, etc. Per la banda nacional, dir “Menys Barcelona” és el mateix que deia Nicolau Maria Rubió i Tudurí durant la Mancomunitat, la idea del país ciutat. Que tu puguis viure a qualsevol lloc del Principat amb els mateixos serveis i possibilitats que a Barcelona. Catalunya té la població de Chicago i la mida d’Albània. Som una ciutat gran o un país petit? Ens movem en aquesta dialèctica. I a mi em sembla clar que, com menys concentrats estiguem, millor viurem. Exaltar la idea de l’Hospitalet o de Sant Adrià, on hi ha dues-centes mil persones sense zones verdes que viuen en pisos massificats per qüestions d’identitarisme metropolità, és una parida. Menys àrea metropolitana, i que tothom pugui viure per tot el país en ciutats mitjanes, ben connectades, com al Randstad, la conurbació de la conca del Ruhr entre els Països Baixos, Bèlgica i Alemanya. Si destrosses la idea d’àrea metropolitana, destrosses la idea de Tabàrnia. I aleshores ja només et queda Catalunya i les catalanitats possibles que es puguin crear. Menys Barcelona serà millor Catalunya, i millor Barcelona, perquè Barcelona ja és massa densa i no hem de créixer més.

Miquel Puig defensa una idea de Gabriel Alomar segons la qual cal substituir la idea de “poble-ciutat-nació” per la de “poble-nació-ciutat”, que el que salva la catalanitat és tenir una gran ciutat en què el país concentra totes les seves forces.

Tot depèn de la sobirania. Si ets capaç de recaptar impostos i fer lleis, la mida és igual, i pots tenir ciutats grans o petites, ciutats estrella o invisibles. A l’ONU, Luxemburg té una cadira al costat de la Xina. Si Barcelona fa cinquanta olimpíades, però continua sent una província d’Espanya, no guanyes res. Perquè és una ciutat sense port i aeroport; tot depèn de Madrid. 

Al llibre critiques molt certa esquerra, però en campanya no s’ha vist el que tu defenses.

Jo vinc del socialisme llibertari i soc, bàsicament, antiprogre. El progressisme és una desviació petitburgesa de l’esquerra, com es diria als anys seixanta. El problema és la falta de consciència que l’esquerra no és una ideologia, sinó una tradició. Si no coneixes les tradicions de les esquerres, estàs fent lifestyle. La progressia no és ideologia; és lifestyle. Ser progre és anar a una sèrie de restaurants, vestir una certa roba, tenir uns amics. La progressia a Barcelona ara son els Comuns, però no deixa de ser una excrescència del PSC, del que va ser la gauche divine. Bobos (bohemian bourgeois) contractats per l’administració pública, les acadèmies i els mitjans, que generen un relat confortable i inofensiu. 

Si Barcelona fa cinquanta olimpíades, però continua sent una província d’Espanya, no guanyes res. Perquè és una ciutat sense port i aeroport; tot depèn de Madrid. 

Tu, que has militat des de dins, has vist aquest canvi?

A la CUP hi havia molta cultura política i no oblidem que la CUP és municipalista: cada nucli de la CUP sabia perfectament d’on venien les seves lluites. Una altra cosa és la gent progressista que vota, i que ara ho fa bàsicament per qüestions estètiques o de mala consciència. Cap dels espais nascuts del 15M ha creat un espai de deliberació horitzontal. Els círculos de Podemos han desaparegut. L’únic espai de deliberació horitzontal que s’ha creat els últims anys a Catalunya han estat els CDR, i jo crec que els van declarar organització terrorista tant per independentistes com per horitzontals. 

La campanya de la CUP a Barcelona no ha estat progre?

Al principi una mica, sí. El colonialisme cultural ianqui imposa l’agenda de temes que els interessen a ells. Cada país té els seus temes. A Estònia, la negritud no és un tema tan important com la russificació. Impostar temes surt malament. Tots els temes es poden discutir en debats en espais acadèmics i culturals. Però, quan els confrontes amb la realitat, si no interessa el que estàs dient, es nota molt que no interessa. La CUP va començar així, i després va millorar molt. Aquesta campanya a Barcelona hauria hagut d’anar d’habitatge i de democràcia. De qui decideix què a Barcelona. Dels lobbies empeltats amb el parc publicoprivat, que no saps mai si les decisions les ha pres l’Ajuntament, Barcelona Global o una immobiliària. I altres temes de futur de la ciutat com ara la catalanitat de la ciutat i la independència, que van entrar a correcuita al final de la campanya, i haurien pogut aparèixer abans. Que quedi clar que no soc ningú a la CUP; ho dic com a observador aficionat.  

La Rosa de Foc s’ha convertit en una mena de mite, que al teu llibre surt recurrentment. L’esquerra no fetitxitza una pulsió que no ha acabat mai de guanyar i fundar un nou ordre?

Guanyar o no guanyar és una grolleria esportista. La vida no és un esport. No has de deixar de fer les coses perquè creguis que no guanyaràs. I és cert que la Rosa de Foc s’ha convertit en un mite. Barcelona crema cada cert temps, però cada cop crema menys. I el llindar del que es considera protesta legítima per part de les forces de l’ordre ha baixat moltíssim. Abans cremar trenta convents era una revolta legítima, i ara cremar dos contenidors és un desori. L’esquerra postmoderna ha contribuït a abaixar aquest llindar en parlar de qualsevol cosa com una violència. Si tot és violència, cremar un contenidor és violència extrema. Però la violència cal pensar-la en quin grau i contra qui. Als anys setanta ningú hauria qüestionat que cremar la seu d’un banc és una forma de lluita legítima. Res d’això vol dir que calgui cremar coses sempre. Però una organització antagonista ha de tenir en compte que no tot és resiliència i empatia, també hi ha conflicte i antagonisme. No sé si hem arribat a un punt de hippisme que ens obligarà a replantejar com ho organitzem tot de manera diferent. 

L’única possibilitat per a Barcelona és ser la capital de Catalunya. Ser una ciutat global és una ruïna.

L’especificitat d’aquest impuls s’explica en clau nacional?

Dividir entre l’eix social i l’eix nacional sempre m’ha grinyolat molt. A Madrid també hi ha eix nacional i social, i a tot arreu. Els clixés estigmatitzen el fet nacional a Catalunya només pel fet de ser català. El que hi ha és un eix contra l’statu quo, l’statu quo és el Reino de España, i contra això hi ha una lluita republicana i catalana, que és social i nacional al mateix temps. Després, hi haurà expressions liberals, socialdemòcrates, anticapitalistes, etcètera. Però seria com negar la lluita per la independència irlandesa perquè hi havia dretes i esquerres. A més, l’única possibilitat per a Barcelona és ser la capital de Catalunya. Ser una ciutat global és una ruïna. Ho és ara mateix. Ser una ciutat global no vol dir que totes facin el mateix. El globalisme funciona pel que es coneix com a global pipelines. Entre Londres, París i Nova York hi ha un canal financer. Entre Malta, Dubrovnik i Barcelona, un canal turístic. Barcelona ha caigut en el canal de les ciutats globals recreatives. Ser un balneari global no ens porta cap benefici.

Porcioles imagina la Barcelona que tenim ara. La Barcelona en què vivim no és maragallista, és porciolista. Fot ràbia? Doncs haver-te’n inventat una altra, motherfucker.

El gran heroi del llibre és Porcioles, que dius que es va inventar el model que Maragall simplement continua.

La ruptura democràtica mai ha existit, ni a Espanya, ni a Barcelona. Pasqual Maragall, fill del patriciat barceloní, estudia a Nova York, i entra a treballar a l’Ajuntament com a assessor de planificació econòmica a finals dels seixanta, quan a la Seat es mataven obrers i els germans Creix torturaven a la comissaria de la Via Laietana. No dic que aprovés el que s’hi feia, però no estem parlant d’un exiliat. I l’any 1983 Porcioles rep la Medalla d’Or de la ciutat i elogis tant de Pujol com de Maragall. Com que era fill d’Amer, rep el títol de fill d’honor de la ciutat de mans del tiet de Carles Puigdemont. Un franquista de cap a peus que havia arribat a ser la desena fortuna d’Espanya fent de notari dels pelotazos de la ciutat mor en un ambient de lloança democràtica absoluta. Dit això, Porcioles imagina la Barcelona que tenim ara. La Barcelona en què vivim no és maragallista, és porciolista. Fot ràbia? Doncs haver-te’n inventat una altra, motherfucker. Porcioles oferia un model que apel·lava a l’alta burgesia i al petit botiguer i que convertia Barcelona en ciutat de fires i congressos i dotava de catalanitat light la ciutat (sempre deia que Catalunya era cap i casal de Catalunya, però mai deia si Catalunya era nació o què era). Si ningú en setanta anys ha proposat un model alternatiu a Porcioles, ha guanyat Porcioles. 

Tothom es va adonant que el turisme no duu enlloc, però al llibre carregues contra l’esperança blanca que hauria de substituir-lo, “l’economia de la innovació”.

L’èxit de Maragall és la transició de ciutat industrial a postindustrial, i és un èxit perquè ciutats com Marsella no se’n van sortir. Es va prendre el model de Baltimore, el fun model, i una ciutat industrial decadent es va convertir en una ciutat de serveis. Però han passat trenta anys. El fun model porta a la venecització de la ciutat. Els models s’han de saber agafar a temps i s’han de saber deixar a temps. El que és suïcida és enganxar-se al model olímpic fins que ens enfonsem tots. Quin seria el model alternatiu? Jo diria que hi ha una cosa espiritual (no en el sentit religiós) a la ciutat, que és que tothom entén que a Barcelona s’hi viu per fer alguna cosa. Barcelona no és una ciutat recreativa, ni burocràtica, ni imperial; és una ciutat feinera. Un barceloní està tranquil quan sap que la ciutat produeix. El neguit actual ve de sentir-nos com els que comproven el tiquet en un parc recreatiu. Reindustrialitzar? És evident que ara no portarem alts forns a Barcelona. Però podem portar indústries que facin patents. Els experts ja diran quines. Però el neguit es calmarà el dia que Barcelona torni a fer coses.

I coses com el que volen fer a les Tres Xemeneies no et sembla prometedor, per exemple?

No és què es diu, sinó qui ho diu i qui en té la propietat. Si els que diuen que volen promoure certes indústries són gent diversificada, de baix a dalt, amb un mercat i una certa competència, és diferent de si ho diu un monopoli o un oligopoli. El que volen fer a les Tres Xemeneies és un hub audiovisual que ocuparà un 5 % de l’espai, acompanyat d’una cosa nefasta, sota l’etiqueta gastro. I tot el que sigui gastro és l’avantsala de l’infern: capitalista i de dretes. La creació simbòlica està bé, però jo parlo d’investigació o de creació matèrica. Hi ha moltes reindustrialitzacions possibles, que no cal que siguin des de dalt. Reindustrialització, sí, però sempre cal mirar amb qui.

Quina ciutat t’agradaria com a exemple? Una ciutat més invisible?

Jo no he sortit mai de Barcelona. No soc indígena, soc endèmic. Si em trasplantes a qualsevol altre lloc, em moro. La idea que una ciutat ha de ser en un rànquing és absolutament perversa. Barcelona no és una marca, ni una empresa. Si Barcelona és una empresa, la governaran els empresaris. Si Barcelona és una marca, la governaran els publicistes. Barcelona ha de ser una ciutat, perquè la governin els ciutadans. Aquestes lògiques verbals semblen molt naïfs si les tens al cap, però si no les tens, el teu pensament s’extravia. 

Dius que Barcelona hauria de connectar més amb Parets del Vallès o amb Ripoll que amb Singapur.

Jo no dic res de nou, només faig una repetició orgullosa del que es porta dient des de 1914, des de la Mancomunitat. De fet, des de molt abans. Ja al segle XIV es parla de Catalunya com a dodecapolis: dotze ciutats connectades en què Barcelona no és més que la primus inter pares. La idea que Barcelona té més a veure amb Singapur que amb Parets del Vallès és la que ens ha venut el PSC, i és estrany, perquè jo recordo manifestar-me al costat d’Ada Colau contra el globalisme, i ara és una globalista entusiasta. Cap ciutat és global. Totes les ciutats son locals. Una idea o un mercat poden ser globals, però les ciutats són on són. La ciutat sempre depèn de la seva geografia, i sobretot de la seva geografia política. Londres és la ciutat que és perquè és la capital d’un imperi. La idea que necessitem un hub aeroportuari perquè cal que un senyor de Singapur vingui aquí a dur talent és ridícula, encara que te la digui un catedràtic d’economia. Primer: si el senyor de Singapur vol portar talent a Barcelona, serà a canvi d’alguna cosa. Segon: quin tipus de talent porta, el senyor de Singapur? Tercer: algú que té la voluntat de dur talent a Barcelona des de Singapur no pot estar dues hores fent un transbordament a París? Ara resulta que si no evitem un transbordament de dues hores el senyor de Singapur no vindrà i, si el senyor de Singapur no ve, una ciutat de dos mil anys s’enfonsa. 

La idea que tanca el llibre és que el millor per als veïns de Barcelona seria organitzar-se com a sindicalistes.

Això em va venir de la biografia política del Noi del Sucre, un llibre meravellós del Xavier Díez. Hi ha un paràgraf que explica per què l’anarcosindicalisme és la millor opció política. Diu que totes les relacions d’una persona es dirimeixen a la feina. Perquè les relacions que no són laborals són personals. I que el personal és polític és una parida. És mentida. És una frase graciosa dels anys setanta que s’ha fet dogma. El personal no pot ser polític. Dit això, si tot el que no és personal es dirimeix a la feina, tot el que no és personal s’ha d’organitzar com un sindicat, que és la forma d’organització natural de la classe obrera. Si la ciutat és una empresa, jo soc treballador de l’empresa. Encara que la feina sigui ser figurant de selfies. I si jo treballo per a una empresa, per a una marca, la meva relació natural ha de ser la sindical. Si ens diuen que la ciutat és una empresa i que a sobre és tan complexa que només la poden organitzar uns suposats experts, la nostra resposta ha de ser deixar d’organitzar-nos com a veïns, i organitzar-nos com un sindicat. I espontàniament ha aparegut una cosa que es diu “sindicat de llogaters”. La gent d’un bloc de pisos que deixa de relacionar-se com a veïns i passa a fer-ho com a treballadors d’una màquina, el bloc de pisos, que crea plusvàlua. El veí del tercer respecte del bloc de pisos és com el treballador del teler respecte de la fàbrica. Les associacions de veïns dels anys setanta reclamaven millors serveis; les d’ara demanen que no els expulsin. L’associació del Gòtic es diu Resistim al Gòtic, un lloc habitat fa dos mil anys. Que un paio del Gòtic que podria traçar la seva genealogia fins als gots hagi de militar en un grup que es diu Resistim al Gòtic és tremendo. Això ja no és una associació de veïns que demana millor enllumenat, sinó sindical, en lluita contra el poder dominant.