Alliberada. Una història d’increïble superació

Un llibre esfereïdor, aquest que escriuen a quatre mans Rosa Negre, l’autora, i l’Ada, una noia catalana de família gambiana d’ètnia fula. Nascuda a Catalunya, però criada a casa de l’àvia a Gàmbia fins als set anys, torna a Catalunya. La seva vida fins al moment actual constitueix la narració del seu calvari. Però Alliberada (Univers) també és una història d’increïble superació. Rosa Negre, mossa d’esquadra que coneix l’Ada en el moment extrem en què ella decideix fugir de casa i recórrer a una comissaria dels Mossos, ens relata, juntament amb la protagonista, un llarg camí de patiments superlatius (físics i psicològics).

L’Ada, nascuda a Catalunya el 1990, és la filla gran d’una mare gambiana, segona esposa als catorze anys d’un gambià, casat i pare de fills amb una altra dona al seu país d’origen. La noia és enviada a Gàmbia on hi passa set anys d’infància feliç al costat de l’àvia. Amb la seva tornada al lloc de naixement comença per a ella una tortura que la persegueix amb obsessiva insistència. La seva mare, que amb el temps tindrà tres filles més, és una dona amargada, possessiva i controladora, que descarrega sobre l’Ada les seves frustracions i la sotmet a un tracte d’esclavatge, servitud i humiliacions, en privat i en públic. La noia és víctima de pallisses, cremades i tota mena de violència física i psicològica per part de la seva progenitora. La mare aconsegueix aïllar la filla gran de l’escalf que li haguessin pogut donar les seves germanes, controla la seva vida i els seus diners fent-la treballar a casa i a fora. Aquesta situació s’agreuja encara més pel fet que el pare s’absenta llargues temporades del domicili català per les estades que fa a Gàmbia al costat de la seva primera família, i pel control que també exerceix, per extensió, la colònia gambiana d’ètnia fula a Catalunya, que manté les seves tradicions d’origen. Així, la noia és sotmesa a l’ablació del clítoris i dels llavis vaginals menors amb les infeccions que això comportarà, és promesa en dues ocasions a dos desconeguts, dos homes molt més grans que ella amb els quals successivament la fan casar, la primera vegada amb setze anys, la segona amb vint-i-quatre, que la violen després de sendes cerimònies de casament al país africà. Aviat arriben la desesperació i els intents de suïcidi. Pacient freqüent de les urgències dels Centres d’Assistència Primària i ingressada a diversos hospitals, ella no desperta les alarmes dels diferents professionals, tampoc dels mestres, malgrat els blaus i les cicatrius que el seu cos presenta. No gosa denunciar la seva situació per por a perjudicar la mare i agreujar més encara la violència que en rep.

El sotmetiment és absolut. No serà fins als dotze anys quan l’Ada, plena de dubtes i aterrida, s’escapa de casa a la nit i es presenta a la comissaria dels Mossos, on no gosa entrar fins que la seva presència crida l’atenció d’un agent. És llavors quan, amb dotze anys, arribarà al Centre de Protecció de Menors. Tanmateix, tornarà amb la família tres anys més tard, on reviurà la violència, ara incrementada per un dels inquilins de la casa familiar, que la viola repetidament.

Però l’Ada té somnis i és tenaç, no es conforma ni es rendeix. Lluitadora de mena, busca la seva manera d’estudiar i estalviar d’amagat. Vol ser infermera i aquest propòsit li dona força. Els impediments, el control i les persecucions segueixen, però mai tirarà la tovallola. Malgrat tot, les profundes ferides físiques i psicològiques la seguiran acompanyant.

És la Rosa, mossa d’esquadra, qui ens narra aquesta vida, juntament amb la veu de l’Ada, a qui ha demanat àudios de veu explicant-li retalls del seu sofriment. S’alternen, doncs, les dues veus: la de Rosa, que escriu com a narradora omniscient en tercera persona i en present, i la de l’Ada, que ho fa en primera persona i alternant passat i present, en funció de com percep ella encara el que ens conta. L’ús del present fa més conscients als lectors de l’actualitat d’aquesta història, que, desgraciadament, és una de moltes, tal com repeteix la Rosa en diversos moments.

El llibre, que es pot llegir com una novel·la –però hem de prendre consciència que no ho és–, es completa amb un epíleg escrit per la Rosa i amb dos postfacis, el primer d’Àdam Oliver, psicòleg de l’entitat Valentes i Acompanyades, i el segon de Carme Vinyoles Casas, periodista i secretària de la mateixa associació. Tots dos fan insistent referència a la importància de l’acompanyament de les persones que es troben en casos similars al de l’Ada i de la necessitat de la teràpia psicològica per recobrar l’equilibri emocional. 

La raó principal que ha empès Rosa Negre a escriure el llibre és la voluntat de subratllar el fet que un cas tan greu hagi passat desapercebut als serveis d’educació, policials, socials i mèdics del nostre país. Per evitar que això torni a passar, la Rosa i l’Ada han volgut fer pública i difondre aquesta vida d’extrem maltractament. Les alarmes no van saltar malgrat que els signes eren múltiples, diferenciats i molt evidents. Aquest testimoni vol evitar-ne la repetició. Alliberada és un llibre molt recomanable als professionals de tots els sectors que poden contribuir sensiblement a posar-hi remei.