Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Aristides Maillol i la desaparició del cigne

L'escultor Maillol va ser un model a seguir per a la pràctica noucentista

Diu la mitologia grega que una vegada Zeus es va transformar en un cigne, va baixar de l’Olimp i va seduir (o violar, així ho definia Ovidi en Les Metamorfosis) la reina Leda, en la mateixa nit en què ella va tenir relacions amb el seu espòs, el rei Tindàreu. Aquest motiu ha aparegut en la història de l’art pintat per Miquel Àngel o Leonardo Da Vinci, però qui també hi va parar atenció és l’escultor Aristides Maillol (Banyuls-sur-Mer, 1861-1944). L’any 1900, Maillol va esculpir Léda sense el cigne, fixant-se només en el cos i en el gest de la dona, asseguda i sola. Aquesta és una de les obres que veiem a l’exposició Maillol Horvat de la Fundació Vila Casas, que reuneix obres de l’escultor i fotografies de Frank Horvat.

Però és un error fer un article sobre Maillol i començar parlant de mitologia: pot dur al lector a consideracions errònies. Àlex Susanna, historiador de l’art i comissari de la mostra Maillol Horvat, insisteix justament a desvincular l’artista de qualsevol referència temàtica: “Maillol s’allibera de la mitologia i de la literatura, les seves obres no ens volen dir res; substitueix qualsevol idea de temes per la recerca de formes pures”. De fet, l’artista definia els escultors com persones que senzillament estan enamorades de les formes. És per això que l’any 1905, el crític d’art André Gide va descriure les obres de Maillol com a “escultures silencioses”, en les quals ressalten els cossos i els gestos, i que malgrat puguin semblar-ho, no s’han d’entendre com a peces neoclàssiques sinó al revés: volen ser modernes i s’estudien com a precursores de l’abstracció. “L’obra de Maillol no acaba res, sinó que comença alguna cosa: mira cap al futur”, diu Susanna.

A l’exposició de la Fundació Vila Casas aquestes obres no les veiem soles, sinó acompanyades de fotografies del respectat nonagenari Frank Horvat (Abazzia, 1928). És així com la impressió de les 18 terracotes i guixos que s’exposen als Espais Volart s’amplifica, perquè cada escultura està envoltada de les respectives fotografies de Horvat, que el 2005 va fer un exercici d’interpretació d’aquestes peces i va conviure amb elles entre un i dos mesos mentre les fotografiava. Segons Àlex Susanna, l’artista visual “extreu tota la potencialitat de l’obra de Maillol”, perquè l’ensenya des de totes les perspectives possibles i demostra que cap angle és millor que cap altre. Aquestes terracotes i guixos són d’anys diferents: algunes daten dels orígens de Maillol en l’escultura, cap a l’any 1900, i d’altres de la dècada del 1930, “l’últim gran cicle creatiu de l’artista, provocat per l’aparició d’una jove model de 15 anys”.

De fet, Maillol va viure uns inicis duríssims i erràtics en el món de l’art. Primer es va dedicar a la pintura i després al tapís, però a causa d’un greu problema ocular va veure’s abocat a “reinventar-se als seus prop de quaranta anys com a escultor”. I és justament en aquest camp en què l’artista aconsegueix l’èxit, tant de la crítica com fins i tot de vendes. Entre els seus primers clients hi trobem Octave Mirbeau o el mateix Rodin. Segons Àlex Susanna, “quan Maillol es reinventa com a escultor s’adona immediatament de les immenses possibilitats del seu nou llenguatge i s’hi aplica amb tanta passió i lucidesa com sap”. L’any 1900 és, doncs, un moment de “plena efervescència descobridora del seu nou art”, i és també el moment en què esculpeix Léda, que segons el comissari és un bon exemple de la intenció que Maillol comença a treballar en la seva obra, la de les formes pures i allunyades de rerefons temàtics: per això exclou el cigne i pinta només la reina Leda.

Per això, i perquè Leda és una dona, i tota l’obra de Maillol gira fefaentment al voltant del cos femení normatiu. Aquest és el tema per excel·lència de l’artista: ni mitologia ni literatura ni cignes ni res més enllà; dones. Com explica Àlex Susanna, “l’únic que va interessar, fascinar i enquimerar Maillol durant tota la seva llarga trajectòria va ser la dona. La dona com a paisatge, el cos com a arquitectura. La dona com una inexhaurible reserva de formes […] La dona –per ser més exactes, el seu cos– com a única obsessió”. És així com els nus femenins conformen la mostra de la Fundació Vila Casas, oferint unes perspectives que ja van fascinar als catalans anys enrere, perquè Maillol va ser un model a seguir per a la pràctica noucentista. Qui vulgui analitzar aquest artista des d’una mirada actual, té temps per fer-ho fins al 15 de desembre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació