Aquesta dura, seca, oblidada terra

Fa temps, en un afer literari que ara no ve a tomb, l’Anna Punsoda (Concabella, 1985) em va parlar d’un llibre que estava preparant. Per les presses del moment, tot em va semblar molt confús, però em va insistir que m’agradaria. S’intuïa un valor profundament humà en el que explicava. I precisament la humanitat, juntament amb la pertinença, l’arrelament i la reivindicació, són la base de La terra dura. Retorn al cor de Catalunya (Pòrtic Edicions).

L’Anna Punsoda tenia la vida muntada a Barcelona, el paradís dels expats, l’especulació immobiliària, l’absència de català i tota tendència globalitzadora. Vivia en aquest cúmul de despersonalització amb els fills tancats entre parets, una mica com la Natàlia rodorediana en el seu pitjor moment. La imatge és feridora. «Necessitava apropar-me a alguna cosa que s’aguantés», escriu Punsoda. Què s’aguantava, encara? Casa. Va veure clar que era el moment de tornar a la terra dura, la dels seus orígens, l’estepa d’interior: els Plans de Sió, a la Segarra. Va ser així com Anna Punsoda, Ignasi Moreta —amb qui comparteix la vida i el projecte de Fragmenta Editorial— i fills van instal·lar-se a les Pallargues, en una casa antiga i, per segons qui, lletja.

Diuen que a casa vella, tot són goteres. En el sentit més literal, és allò que, en una casa viscuda, piques en una paret i surt una esquerda a l’altra punta. Una espècie d’efecte papallona, però a petita escala. La casa de les Pallargues necessitava tornar a estar feta per a la vida. Com a lectors, acompanyem Punsoda en la construcció de la seva nova vida i en la recuperació dels records passats, una combinació ben lligada amb reflexions profundes —sobre amors caducs o la connexió entre paisatge i esperit— i un humor ben mesurat. L’autora encerta en el plantejament del conjunt: un dietari escrit durant trenta-un dies.

Punsoda ha sabut triar bé els perfils culturals per acompanyar-nos en aquesta ruta segarrenca, que no busca idealitzar la ruralitat ni lamentar la nostra condició de terra de ningú

Josep Vallverdú, a Proses de Ponent (1970), parla de l’aculturització dels lleidatans i diu: «El cos social dels països occidentals del Principat ha estat mancat d’apetències intel·lectuals, artístiques, fins als nostres dies, perquè aquelles apetències són sempre fruit d’un mínim d’estabilitat social i econòmica. El pagès no ha fet estudiar els fills, en terres lleidatanes, fins fa quatre dies». Queda clar que la seva mirada, certa i lúcida, es dirigeix més cap a l’oest de Catalunya. Però en aquest cas la Segarra, l’eterna terra de ningú, també hi entraria. A La terra dura es constata aquesta idea que els segarrencs sempre han hagut de perseguir la pau econòmica, sense estirar més el braç que la màniga, perquè qui sap com anirà la collita l’any que ve. Punsoda ens diu: «Si coneixeu algú repentinat que es vanta d’una bona collita o d’una proesa local segur, seguríssim, que no és de la Segarra. Segur que és de Tàrrega, de Mollerussa o de qualsevol capital de comarca enriquida pel canal». Ai, el Segarra-Garrigues! Aquella gran promesa per millorar la producció ha resultat ser una gran nafra al paisatge per portar aigua cap a la Cooperativa Agrària de Guissona —amb essa sorda, sigui dit de passada—, és a dir, la bonÀrea.

«És com una maledicció: quan trobes una estampa bonica, gires el cap i allà tens maó vist i una sitja bonÀrea a punt d’assaltar-te.» La cooperativa ha capgirat la comarca en tots els sentits i, per descomptat, un nucli com Guissona, que ha doblat el nombre d’habitants en només dues dècades. Sembla que a la colònia industrial encara li queda prosperitat per estona, fet que contrasta sobretot amb l’estat de Cervera, la capital de la Segarra. «És terrible que una ciutat que ha estat tan important des d’un punt de vista històric hagi quedat tan enrere comercialment i industrialment», llegim a La terra dura. I a això cal sumar-hi la retallada de la comarca, amb la pèrdua de Biosca i Torà, o la poca cura que es té pel patrimoni medieval i barroc que tenim repartit pel territori.

Anna Punsoda podria convidar-nos a plorar per tot allò que ja no som. Però no ho fa. Ens presenta persones que treballen per la comarca i que anomena «franctiradors culturals». Són aquells que malden per la cultura a escala local per contribuir a la causa nacional. A la Segarra, una sola persona pot marcar una gran diferència. Punsoda ha sabut triar bé els perfils franctiradors per acompanyar-nos en aquesta ruta segarrenca, que no busca idealitzar la ruralitat ni lamentar la nostra condició de terra de ningú. Des d’aquí, celebrem La terra dura d’Anna Punsoda, franctiradora i matriota —segons s’autodefineix a xarxes— del cor de Catalunya.