Anna Molina: «M’interessa treure el suc del cervell dels personatges»

Parlem amb l’escriptora Anna Molina (Vilella Baixa, Priorat, 1972). Un cop establerta a Barcelona, abandona els estudis de periodisme i màrqueting perquè s’adona que li agrada més l’escriptura creativa que la periodística. Marxa a Anglaterra i quan torna a Catalunya estudia Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona. Viu a Dinamarca des del 1996, fet que li permet ser «bicultural», un coneixement de primera mà de les cultures danesa i catalana que es reflecteix de manera molt marcada en la seva narrativa. Actualment gestiona des de Copenhaguen la producció i la comercialització internacional del vi que elabora al celler familiar del Priorat. La Magrana acaba de publicar la seva tercera obra, Anècdotes de primera magnitud, una novel·la bastida com un relat de relats sobre la complexitat dels lligams emocionals i de les relacions humanes. Un gran fresc sobre la malenconia, la tristesa i la impossibilitat de trobar aquella flor blava de què parlava Novalis.

Anna Molina presenta Anècdotes de primera magnitud a La Setmana dilluns 12 de setembre a les 19:30h.

A Anècdotes de primera magnitud hi predomina la inseguretat, la decepció i la solitud dels personatges. Una inestabilitat que sempre és conseqüència d’una altra cosa: la gelosia paranoica del Fidel, el maltractament físic que rep la Carme per part del seu marit, el passotisme del fill del Ton, les punyalades entre amigues, l’alcoholisme de la Roser, el trauma infantil de la Paula… La felicitat no és completa, com deia Vicenç Pagès Jordà?

Tota la raó. La felicitat no pot ser completa, són moments i fins i tot també hi ha moments de felicitat, perquè si no, no podríem exaltar aquests altres moments. Però la felicitat és una cosa molt de cadascú.

Un doble pla de lectura, el de l’anecdotari aparentment quotidià de persones normals i corrents —i això es d’agrair—, i les reflexions de primera magnitud sobre la condició humana, els seus límits i sovint la seva inhumanitat. Com s’aconsegueix l’equilibri narratiu que tan bé reflecteix el títol?

Tocant tots els temes que vols tocar d’una manera molt natural. Per exemple, hi surten temes com l’homosexualitat, la transsexualitat, la paternitat, la identitat del pare… I he procurat no abocar tot això al rovell de l’ou, com si diguéssim, sinó tocant totes les tecles del voltant i tractar-ho d’una manera molt natural per fer evolucionar la història. He intentat no concentrar tot el focus en els temes que volia abordar, però no sé si me n’he sortit…

I tant que sí! El que passa és que els personatges s’endinsen en esbarzers quan tenen pensaments punxeguts o es posen garjoles imaginàries als pensaments. Tots parlen molt perquè tenen por del silenci. Tens referents en novel·la psicològica o t’has interessat en la psicoanàlisi? 

M’interessa molt la psicoanàlisi, sí. M’agrada molt Carl Jung, m’agrada molt escoltar-lo en els pocs àudios que s’han conservat. I m’ha influït també la literatura nòrdica, que m’ha fet veure que si pots dir una cosa amb dues paraules, tindrà més impacte que si en fas servir quatre. 

No només construeixes personatges a nivell físic o a través dels seus diàlegs sinó que aquests esbarzers del pensament que dèiem estan molt ben tractats.

Gràcies. Jo sempre intento crear una espècie de món al voltant d’ells que s’avingui a l’essència de cada personatge, però el que més m’interessa treure el suc del cervell dels personatges. Per dir-ho maquiavèl·licament, oi? 

Ja m’has donat el titular. Al relat que dona títol al llibre, brillant i duríssim, parles de «la desaparició momentània de la consciència del qui», un concepte que de fet abasta tots els personatges de l’obra en moments de por, tristesa, aclaparament o desmemòria. Trobo que és molt actual, aquest no saber qui som. Has volgut reflectir la fragmentació de l’ésser contemporani? 

Sí, totalment. I a part de no saber qui som la pregunta és si volem dedicar temps a saber qui som. Si t’hi fixes, hi ha un fenomen que tothom està patint però que ningún no sap les conseqüències que tindrà, que és l’impacte de les xarxes socials, a les quals estem amatents tot el dia. Has de trobar moments de desconnexió, perquè si no, no ets tu. Tot el dia estem distrets, i això és una esclavitud que no la veiem ara però que d’aquí a uns anys tindrà el seu impacte. Ens pensem que l’esclavitud és cosa del passat, però diría que ara en som nosaltres, d’esclaus. Ho he intentat tractar sense fer soroll però hi ha un pensament darrere d’això.

I aquest pensament està ben estructurat en 21 capítols-anècdotes de títol català i tres capítols de títol anglès, on subverteixes el lema de la Revolució Francesa: fraternité, egalité i paternité. I la novel·la nega tant la fraternitat (que és enveja i mentides), com la igualtat (que és enveja i odi) o la paternitat (que sovint és injustament atribuïda). Són, entre d’altres, els trets que manquen a l’espècie humana?

Sí, segurament n’hi ha molts més. La pregunta que em faig és on han anat a parar els conceptes de la Revolució Francesa? Cap on anem? Estem mancats d’igualtat I fraternitat, però també penso que sense l’art no som res. Els humans, sense la literatura, que ens eleva a un nivel superior, no som res. 

Tot i ser relats independents, retrobem personatges secundaris (Bernat, Paula, Rita, Nicolai, Marina, Daniel, Tània, Gabrielle, la Cesca i el Fidel…) a mesura que llegim: llavors els fas protagonistes. I a tots els torna el karma, d’alguna manera…

(Riu) Sí, d’alguna manera. Perquè és el que dèiem. La vida te la pots mirar de moltes maneres i sempre hi ha facetes que són meravelloses i no cal caure sempre en la fatalitat. Volia reflectir una mica que no tot és blanc o negre.  

A més dels personatges, anem retrobant espais i objectes. A la manera de Hitchcock quan fa sortir un objecte en primer pla, tornem a veure les delicioses tasses blanques daneses amb motius blavosos del primer capítol i de la portada del llibre. Unes tasses que, com els personatges, volten pel món. Què simbolitzen?

T’explicaré una anècdota. Un dia estava a casa i em van arribar unes tasses al meu nom, embolcallades i sense cap nota de ningú. Vaig preguntar als amics, a la meva parella: d’on surt això? I ningú en sabia res. Vaig pensar que era un error. Les vaig tornar a embolcallar, les vaig deixar al rebost i va passar un any. Llavors vaig pensar que potser ja era hora de fer-me-les meves i em vaig fer un te. I no he sabut mai d’on han sortit.

De debò? Tens un admirador o admiradora secrets!

(Riu) No ho sé… A partir d’aquí vaig jugar una mica amb això, amb les coincidències de la vida, amb misteris de la teva vida que no descobriràs mai i amb la predestinació. Les tasses em permeten, a partir d’un objecte, crear un fil conductor més enllà dels personatges. Amb poques coses podem crear una mica de misteri en vides rutinàries i avorrides! 

Hi surten molts canvis d’espai, al llibre, moltes localitzacions interessants. Moltes mudances, també. Avions, trens, cotxes. Som nòmades per naturalesa i, com diu la Marina a la Karen, els viatges ens poden canviar la vida? 

Totalment. I no entenc per què quan ens queixem de vegades no viatgem més. Sents la gent queixar-se del lloc on viu, queixar-se de la feina, queixar-se de tot. Hi ha una cosa que es diu moviment que ho pot canviar tot. I és una mica reflectir això: tenim moltes eines davant nostre, tenim el temps i l’espai, i si ho sabéssim fer servir d’una altra manera crearíem moltes més capes al nostre món quotidià.

Només cal veure que l’univers està en perpetu moviment i com a integrants de l’univers ens hi hauríem d’apuntar.

Sí, i les fronteres cada vegada són menys visibles en aquest món globalitzat.