Ànimes que cremen

«A Liorna, qui hi va no torna» és l’expressió mallorquina que serveix per a enviar algú tant a pastar fang com a la Terra Promesa. La novel·la d’Ariel Serra, publicada per Afers, ens inicia de forma poc sorprenent, tractant-se d’un llibre ben jueu, amb el protagonista tallant-se a pèl el prepuci, sota la llum de la lluna. Basada en els fets de la conversió forçosa i la història dels escarments als xuetes, a les darreries del segle XVII, la narració va descabdellant la vida d’en Felet, de l’Onofre i d’en Vicenç, entre d’altres. Que ningú no pensi en Philip Roth, perquè la novel·la no va per aquí. Crida l’atenció, en primer lloc, la prosa «amb musiqueta» que (ens) redescobreix, als ciutadans embromats dels argots psico-afectius, tot un univers lèxic: «una vaileta esquiterella, tota ulls foscos com l’atzabeja». Les virtuts dels adjectius picarols i les troballes vocabulàries no són suficients, cal dir-ho, per a empeltar-li passió al text.

Per a servidor interessa més l’amplitud d’un món, el jueu, exposat en la concepció del temps inicial –els anys embolismals, de tretze mesos– i de temes coneguts: el valor de l’estudi i del valor en la iniciació del coneixement, de vegades amb el gust per l’hermetisme en la dificultat; de les ànimes cremant amb el desig de transcendència, així com la necessitat de l’esforç, del treball i de l’estalvi, per anar a raure a la idea que «allò que és del comú no és de ningú» i que «tothom ensella el seu ase», en el sentit que tothom té les seves manies i curolles i no sap, després, com desfer-se’n. Els atacs al catolicisme i les seves ganes d’uniformització de la ideologia anuncien una biopolítica que no té sentit d’un final. Per desgràcia, el dia que s’esvaeixi la confrontació i el record jueus, la història quedarà sentenciada a fondre’s en una condemna sempre present, alegrement acceptada arreu. Els moments de violència són el condiment òptim d’aquesta rancúnia, fruit de la persecució, humiliació i tragèdia: «el cremaren viu, i la por forta nostra d’ara va començar» se’ns explica d’un pobre noi de setze anys, a la cremadissa del qual, van fer-hi anar la resta de vailets, per tal que servís d’avís.

La frase «les coses importants eren les vides dels altres, i ell n’era un estantol innecessari» transmet bé la imatge d’anihilació dels personatges conversos, que protagonitzen coralment la trama. Un bon avís des de la ficció cap aquells que no van aconseguir de fugir del món fastigosament hipòcrita deixat pels cristians. La marca del rèprobe i l’obligació del record eren la identitat dels xuetes. Comencen a fugir, doncs, fins i tot «d’ells mateixos. De les seves pròpies consciències», sense saber que «allà on anessin, es tornarien a trobar amb ells mateixos».

Quan aquesta bafanada de lleis i tradicions es fa insuportable, podríem dir, s’enceta l’etern antisemitisme disfressat del verinós bonisme inquisitorial.

No fora difícil llegir aquesta dada com a metàfora del catalanisme sotmès pels castellans, però potser seria anar un pèl més enllà del necessari: «Mallorca està podrida. Barcelona, ciutat semita, ha de ser destruïda, com Cartago o Jerusalem». Bíblicament, «si una cosa no es pot entendre, és millor que ens dediquem a preparar bons àpats», perquè també hi va haver castellans judaïtzants a Mallorca que van ser cremats vius, se’ns explica –com el cas d’Alonso Lopes de tretze anys. Per bé que la «diferència entre els jueus i l’altra gent» és que els primers estan obligats a ensenyar els fills a llegir i a escriure; i aquest fet, en un món on la cultura comença a ser impermeable a la classe mitjana, ja fa semblar fatu, davant la mirada de la resta, aquests descreguts de Jesús.

En la memòria, tan desprestigiada avui a la pedagogia, hi ha la redempció, segons ens recorda en Baal Xem Tov. Quan aquesta bafanada de lleis i tradicions es fa insuportable, podríem dir, s’enceta l’etern antisemitisme –disfressat del verinós bonisme inquisitorial– que s’estén com la pesta i que afecta els protagonistes, amb la pobra Caterina Tarongí al capdavant. Així, a base de tortura, foguera i presó, la visió dels jueus es va agrint, i tant a Girona, com a Mallorca, «gent porca», aquests cristians que no es renten mai les mans, «perquè se suposa que tothora ja les duen netes» estenen la seva pau perpètua. 

El llibre vaivereja la pretensió habitual en el gènere històric, però el salva en la qualitat dels seus monòlegs, i la perícia –i malícia erma– dels diàlegs.

Amb un caliu d’història clàssica, i frases talmúdiques i ben temperades, la lectura es fa agradosa, malgrat certa manca d’astúcia dramàtica: els judicis inquisitorials, tot i ser ben narrats, són previsibles i repetitius. Cal destacar uns capítols tercer i sisè, sublims, escrits en estat de gràcia poètica. Les descripcions de patíbuls, fogueres inquisitorials i algutzirs i botxins morbosos fan esglaiar, tal com es pretén. El llibre d’Ariel Serra vaivereja la pretensió habitual en el gènere històric, però el salva en la qualitat dels seus monòlegs, i la perícia –i malícia erma– dels diàlegs. Si el lector vol escollir novel·les amb temàtiques semblants des d’una òptica contemporània més irònica pot optar pel Yishai Sarid o en Joshua Cohen. Això sí, no gaudiran d’aquesta cura històrica, ni de l’escriptura excelsa de Serra: «nedava davall les barques, entre algars i clopers de pedralots coberts de petxines, de croïsses irisades i lluents».

Ja se sap, qui no vulgui el pa àzim i les xulles, seques, oloroses, nutritives, de Liorna, que s’oblidi de recordar, que es renti les mans malgrat tot, i així potser viurà més feliç. Xalom.