Amor Estadella: “No vull fer veure que no crec”

Amor Estadella és una mèdium de vuitanta-sis anys i Oriol Sauleda és un poeta de trenta, però ella és una ànima de nena en un cos de vella i ell una ànima de vell en un cos de jove. Farà vora quatre anys es van trobar i van decidir que escriurien junts un llibre d’art sobre el tarot, que recrearien una saviesa antiga a través de la seva relació personal. El resultat és I llavors em va dir. Un nou concepte del Tarot, publicat per Edicions Poncianes en una edició preciosa acompanyada d’unes cartes que fan goig. A cada capítol hi ha les cartes que Estadella ha rebatejat i redibuixat, amb una explicació en prosa emmarcada per dos versos de Sauleda, una lira al començament, i un sonet al final. Estadella diu que ha estat la mèdium de tres poetes: Joan Brossa, amb qui van ser amics, Miquel Bauçà, amb qui van ser parella, i ara l’Oriol Sauleda, amb qui s’han fet “àvia i net virtuals”. Seguint el Pròleg de Pilar Bonet, parlem amb ells amb un vers de Brossa al cap: “Jo no soc creient, però m’agrada l’inconegut”.

Quina és la relació de la poesia amb el tarot?

Amor: És imprescindible. Jo considero que totes les accions de la meva vida estan relacionades amb l’art. Si no, no funcionen. Jo no vull copiar res, vull que tot estigui integrat amb el meu interior. I és d’aquest interior que va sortir la relació amb el tercer poeta de la meva vida. Joan Brossa, Miquel Bauçà, i Oriol Sauleda. 

Oriol: L’Amor creu que el tarot és una ciència artística: hi ha mètode i coneixement, però també hi ha creativitat i intuïció. Quan soc a casa seva (en un poble del Pallars Jussà), i l’Amor fa consultes del tarot, jo, si donen permís, faig de taquígraf i transcric tot el que diu ella. El meu primer llibre es diu El paller, i està fet de transcripcions literals d’improvisacions meves en escena. Quan vaig sentir l’Amor, vaig pensar: Per què el que fa l’Amor no és poesia? Una veu que parla en veu alta deixant-se portar molt atenta a l’atmosfera. Jo dic que l’Amor és filòsofa oral, o que fa una poesia al servei de la persona concreta. 

Ser mèdium és ser poeta improvisant?

A: En una sola paraula: fluir. Això hauríem de fer-ho sempre! Quan menges, quan parles. Es tracta d’estar sempre en el present. No sento que tingui cap poder, sinó un do del qual soc mediadora.

O: Quan l’Amor fa una consulta, li canvia la veu i diu imatges molt poètiques. Coses com ara: “Tu necessites anar a caminar pel jardí amb el teu pare i parlar”. I què vol dir això d’anar a caminar pel jardí i parlar? És poesia.

Com és que confieu en aquest fluir i no us fa por?

A: Vuitanta-sis anys donen molt de si [riu]. Jo sempre dic coses que venen de la meva experiència. Cada cop que tinc una revelació d’aquestes, dic: bravo, moltes gràcies.

O: L’Amor té molt poca por. S’ha arribat a creuar amb ramats de senglars com si res. Com a debutant, jo reconec que alguna experiència forta de les que he passat a casa l’Amor m’ha arribat a desestabilitzar. Calen unes eines, que és ni més ni menys que tenir les arrels molt fortes. L’Amor no està flotant, sempre està aquí i si a més a més li arriba una visió, doncs millor. Recordo un dia que van venir unes ànimes a visitar-nos i va ser molt trasbalsador, i el primer que em va dir l’Amor és que anéssim a fer pasta amb les mans. 

A: Jo soc molt alimentadora. Quan passen aquestes coses, no has de sortir de la vida, sinó tornar-hi. 

Per què vas marxar de la ciutat a un llogarret recòndit?

A: A quaranta anys jo començava a entrar en el món mediàtic. I em va agradar tan poc que un dia em vaig aixecar i vaig dir que me n’anava a la muntanya encara que fos a menjar rels. Jo sabia que la natura era el punt de referència més important de la vida, vaig anar allà, i no m’he mogut. I ara ja no em feu por els mediàtics. Perquè ara ja soc jo, ara ja moriré així. 

O: A casa l’Amor no hi ha interferències socials. No hi ha fuites energètiques i et pots concentrar. 

L’àvia de l’Amor, la mare de la seva mare, havia estat tancada en un manicomi perquè “veia coses”. Hi ha molta bruixofòbia. Vivim en una societat molt racionalista que no creu que hi hagi un món de les ànimes.

Oriol Sauleda

Com és el vostre tarot comparat amb el convencional?

A: Per mi era inautèntic fer servir un tarot simbòlicament caduc. En el tarot establert, hi ha molt de masclisme, hi ha reis i reines, hi ha l’església. Però quan jo tinc una dona al davant, no és una emperadriu, és una dona. No hi ha emperadors, hi ha homes. El mateix amb la iconografia religiosa: jo no hi tinc cap relació, i no podria posar-la i sentir-ho meu. Excepte la Mare de Déu de Montserrat, que de petita se’m va aparèixer. 

A veure?

A: Jo tenia 7 o 8 anys i vam anar amb tota la família a passar la Setmana Santa a Montserrat, a unes cel·les molt barates. Baixant ens va enxampar una tempesta espantosa. Fins que algú va dir: I si li cantéssim a la Mare de Déu? Ens vam posar a cantar, i la pluja i els trons van parar en sec. Aleshores vaig sentir una llum, vaig mirar enrere, i vaig veure la Mare de Déu il·luminada. No era la que hi ha al monestir que tots toquem i fem petons: era una de vestida. Li vaig preguntar a la meva cosina què veia allà, i em va dir que ella veia el Sol. I vaig callar com una morta.

O: Per entendre això, cal saber que l’àvia de l’Amor, la mare de la seva mare, havia estat tancada en un manicomi perquè “veia coses”. Hi ha molta bruixofòbia. Vivim en una societat molt racionalista que no creu que hi hagi un món de les ànimes. Es creu que són coses amb què ens donem consol, però que, en realitat, no hi ha res de res. I després hi ha el que l’Amor en diu “aprofitats”, els que ho compliquen tot perquè volen fer diners de tot això, començant per l’Església catòlica. En alguns entorns, si dius que ets una mica místic, és una debilitat.

A: És curiós perquè si un parla tranquil·lament i no va disfressat, la meva experiència és que la gent tendeix a creure-hi. 

O: Amb el tarot L’Amor ha dit: fora creus, fora corones i fora ales. Molts dibuixos del tarot són tètrics, o misteriosos. L’Amor reactualitza el món de les ànimes perquè no faci por. És treure’ls transcendència, per això els dibuixos és com si fossin fets per nens. Es tracta de treure l’embalum que han posat els aprofitats perquè tot això no sigui accessible. 

A: Els he deixat en pilotes! Quan volia canviar el nom de la papessa i el papa, perquè estaven massa condicionats, vaig pensar si li deia bruixa, però també pesava molt. I buscant vaig trobar que en Brossa parlava de mi com de “la sibil·la”, i vaig pensar: és just això. Un altre exemple: la dona és la gran alimentadora, la gran creadora, i això té a veure amb la llet dels pits, que els he posat, però no es diu tant que també té a veure amb el pensament, amb què la dona pensa, i per això he afegit aquestes formes al voltant del cap. He anat fent de cada arcà el que jo crec que és humanament.

I quina funció fa l’adjectiu “català” a l’hora d’anomenar el vostre tarot?

A: Perquè som catalans! Ho devia als meus ancestres i als poetes. Jo he tingut una relació íntima amb Brossa i Bauçà, i hauria estat una traïdoria fer-ho en qualsevol altre idioma. Tenia el llibre a mig fer des de feia vint anys, però estava fet en castellà, i no el sentia autèntic. I aleshores va arribar l’Oriol, em va dir que ja me’l traduiria, i de traduir-lo va sortir aquest llibre.

O: En el seu moment potser tenia sentit pensar fer el llibre en castellà perquè el tarot és una cosa de minories i potser calia la projecció. Però després penses que potser no cal. Perquè les coses surtin bé, han de néixer d’un lloc i d’unes familiaritats.

I els dibuixos de l’Amor?

O: L’Amor va filosofant a mesura que parla i, de la mateixa manera, dibuixant ha anat construint una filosofia. 

A: La coherència entre el text del llibre i el dibuixos d’aquestes cartes és total. 

I els poemes de l’Oriol?

A: Ell també té el sentiment de l’ànima. La primera vegada que li vaig interpretar les cartes vaig dir-li que ja havia trobat la persona que seguiria aquest mètode. Ell ho entén perfectament.

O: A mi aquestes icones, perquè cada carta és com una icona, sempre m’havien dit coses. Feia un temps que m’ho havia mirat, que havia llegit sobre el tema. En els sonets va haver-hi un procés: jo pujava a ca l’Amor i deia “ja tinc la sibil·la”, i li llegia. I els vam anar destil·lant a poc a poc, al cap d’un any. En canvi les lires les vam fer al final i van sortir en una setmana.

A: Amb el sonet explica tan bé el personatge que, sense la meva explicació, allò ja parlaria.

O: I a l’inrevés: jo penso que la prosa de l’Amor a vegades és molt més poètica que els meus poemes, i ella diu que els meus poemes són més acadèmics que els seus textos. El punt de partida és el Tarot, però fent això no només estem recreant el Tarot, sinó que intentem exposar la relació d’amor que hi ha entre nosaltres, posar en un llibre l’obra suprema de la humanitat, que són les relacions humanes sense prejudicis.

A: L’art sempre pot recrear i renovar. 

O: Expliquem la nostra història com un conte, perquè la nostra vida, com la de tothom, és un conte, un somni, una obra d’art.

La vostra relació és iniciàtica, de mestra i alumne?

O: A mi feia temps que el món subtil, màgic, em generava interès. I era molt difícil trobar algú que em pogués orientar. Em vaig dir que no podia esperar que aparegués un mestre adequat, que hauria de fer-ho tot sol. M’estava dient això i, al cap de res, pujava per primer cop a casa l’Amor. La primera nit de dormir a casa l’Amor no m’ho podia creure. 

A: Però jo també he après molt. La connexió amb la joventut m’ha fet canviar paràmetres del món. És el que diem del coneixement directe. Ara, quan explico la Unitat, el Mag, he vist que la joventut està aprenent una cosa tan important com no ser esclaus.

O: Jo pensava que ella m’explicaria oracions i rituals, i vaig veure que el que aprenia era a les vores. Què fa quan es lleva, què fa quan hi ha un conflicte, com cuida la casa o les plantes. A les sessions de Tarot sí que hi havia transmissió de coneixement, però he après de manera més profunda en els marges del seu comportament.

A mi la poesia em cura, i parlar amb un poeta em cura. 

Amor Estadella

Què en penseu de la relació de la societat actual amb la mística?

A: Per mi és una alegria. Jo soc de la postguerra, i aleshores això estava prohibit. La meva mare havia d’interpretar les cartes d’amagat. Amb l’arribada del turisme semblava que es destapava tot, però era una llibertat falsa, perquè se’ns folkloritzava. El que més em molestava de la meva mare és que va acceptar el paper de fer de Lola Flores de les cartes, que és com li deien, i jo ho sentia tot molt més espiritual. Doncs bé: ara veig aquesta espiritualitat en tot de joves com vosaltres i penso que està molt bé. Però sou una societat secreta, encara. El poder pensa que som quatre bojos dient bajanades, però això és la curació del que ells han emmalaltit. 

O: Penso que la predisposició envers aquest món és una cosa de sentiment, no de raó. Com ara la neuropolítica, que diu que les opcions polítiques depenen de l’estructura del cervell, i per això les dretes i les esquerres no es convencen mai entre elles en els debats. El que sí que m’ha donat tot plegat és un sentiment d’humilitat i confiança. Jo no he fet res per arribar fins aquí, i això em dona una confiança en la vida, una capacitat d’entregar-me a la vida. Crec que en la nostra societat hi ha moltes coses que no permetem que passin perquè no hi ha confiança.

Què li diríeu a un escèptic que senti curiositat amb el vostre llibre?

A: Aquest llibre porta moltes ànimes: vives i no vives. El mateix llibre arribarà on hagi d’arribar i a qui hagi d’arribar. Això ho belluguen molt les ànimes. Ho sento per qui sigui molt racional, però jo hi crec, i ha arribat un moment de la meva vida que no vull fer veure que no crec.

En la poesia de Brossa o de Bauçà hi podem veure la influència de l’Amor?

A: Era una qüestió humana. Recordo una vegada que en Brossa tenia un conflicte amb la seva parella, la Pepa, i necessitava que algú hi parlés, però ell sentia que era tan pròxim que no podia fer-ho. I em va demanar si m’hi podia trobar i parlar: no fer les cartes, simplement parlar. I així ho vam fer i va anar molt bé. La relació no és esotèrica, sinó humana, però, quan és autèntica i arrelada, inevitablement puges cap amunt. 

O: Explica allò amb en Miquel, que passejàveu molt.

A: Amb en Miquel passejàvem hores i hores. Amb en Miquel també es va implicar la relació d’enamorament, érem joves, i va ser una cosa diferent. A mi la poesia em cura, i parlar amb un poeta em cura. 

Ens podem curar amb algun vers del llibre?

A: El Boig és un dels que he canviat més, ara es diu l’Invisible. Tant l’Oriol com jo som bojos. I m’agrada molt com ell comença traient-li part del seu poder, perquè en té molt, és l’energia invisible que ens mou. Va, digues-lo!

O: Va, d’acord, el dic: “És cosa del dallonses / que no es pot controlar i a mi em barrufa / no entendre que el daixonses / et fa mil magarrufes. / Quan deixes de mirar, penjo les llufes.”

A: I ara el final, el sonet llarg:

O: “Que descobrir-me no podeu, mortals. / I si us fa por és normal que us faci riure. / Em vaig movent, no paro de fer salts / a la mercè d’allò que en diem viure. / Soc lluny d’aquells que miren el que vals / i viu discorro sense ni una lliura. / Que et sona això de viure un viure fals? / Deixa-ho enrere i vine, sigues lliure. / T’ensenyaré dels mons on és l’entrada, / perdut així en la teva dimensió / podràs ser qualsevol anomenada. / Que això depèn només d’una raó, / aquella llei per tots encomanada: / que tot ho tries pro en realitat no.”

A: A la presentació del llibre, quan l’Oriol va dir el poema i en Llull tocava la guitarra, jo em vaig sentir posseïda per aquesta energia invisible, i vaig posar-me a ballar sense cap mena de vergonya.

O: La paraula posseir està molt connotada, però és justament això. El tarot et dirà que hi ha 22 energies, el zodíac et dirà que n’hi ha 12, però es tracta de deixar que entri l’energia d’algun aspecte de l’ànima. Es tracta de deixar-se posseir una mica, sense por. Per això posem una referència als assajos de Montaigne al principi: per dir que no hem fet un manifest, sinó una cosa desenfadada perquè la gent ens recordi tal com som.

A: I això és exactament el que vol dir tenir una la relació amb la poesia i els poetes. T’ho puc resumir amb una anècdota?

Si us plau.

A: Amb el Miquel Bauçà havíem tingut molts conflictes perquè, com tothom sap, era alcohòlic. Te l’estimaves molt i no sabies què fer, perquè passava de ser l’exaltació a la ruïna humana. Doncs bé, un dia caminàvem de nit, pel carrer, a la una de la matinada, i jo pensava que allò no tenia solució, i ell intentava explicar-me la solució que tenia. Vam passar per un lloc i algú va baixar una persiana. Pam! En aquell instant em vaig aturar i vaig dir “Miquel, me’n vaig: això no té solució”. I ell va dir “Ah, la persiana”.