Des de la revista Núvol distingim els dos millors treballs de recerca de la fira Exporecerca Jove celebrada a Barcelona, relacionats amb el món de la cultura i la creació artística.

La música dels edificis. Escoltant Un passeig per Sant Andreu del Palomar

L’Ona Camps Pardos, del Col·legi Sagrada Família de Sant Andreu, és una apassionada de la música i de les matemàtiques. També del seu barri, on ha crescut i ha viscut sempre. A l’hora de plantejar-se quin seria el seu treball de recerca, l’Ona va optar per fusionar tots tres elements, sota el paraigua d’una pregunta d’allò més suggerent: «Com sona Sant Andreu del Palomar?». El resultat: una obra simfònica extreta directament de les mesures de quatre edificis principals del barri —la parròquia, la biblioteca, la Fabra i Coats, la Casa Bloc—, entrellaçats amb intermezzos musicals que ens presenten l’Ona passejant-se entre un lloc i l’altre.

El mètode de l’Ona combina la meticulositat d’una matemàtica amb la imaginació d’una geni creativa: per tal de transvasar l’arquitectura del seu barri al llenguatge musical va haver d’inventar-se una fórmula que tractés cadascun dels edificis com si fos un conjunt de cordes de guitarra, capaces de provocar unes o altres freqüències de so, segons la seva longitud. D’aquí s’extraurien les notes musicals de la partitura, prenent com a referència els punts més alts de cada edifici, als quals l’Ona va assignar-los un La 2. Així va poder determinar la velocitat de la corda i, a continuació, emmotllar la resta de càlculs amb les altres mesures obtingudes de les portes, les finestres, els arcs, les columnes, etcètera.

Per poder crear una partitura, l’Ona va decidir aproximar els resultats a les freqüències de les notes musicals més properes amb el marge d’error més petit, assignant una nota a cada element mesurat de les façanes. El tempo escollit de les peces: un Andante, a 80 pulsacions per minut, el qual coincideix amb el ritme tranquil en què camina una persona.

Explicat així, de presto, sembla complicat. Tanmateix, escoltar l’Ona parlar sobre el seu projecte també és com passejar-se melodiosament per un veïnat conformat per exhaustives taules de càlculs i mesures; un magatzem d’hertzs, campanars, laterals de finestrals i de portes, el seu treball de recerca, on tot acaba trobant finalment el seu lloc.

El que va començar com un divertiment per comprovar l’eficàcia d’una fórmula va anar prenent la forma d’una obra simfònica. Ràpidament, a l’Ona li va passar pel cap Modest Mússorgski i la seva cèlebre suite Quadres d’una exposició, en què el compositor rus va imaginar musicalment un passeig a través d’un museu de pintures. Entre moviment i moviment de la suite —entre quadre i quadre, per tant, que va aturant-se a observar i a convertir en música— Mússorgski va introduir una melodia breu que va anomenar Promenade, és a dir, passeig. L’Ona va decidir fer un gest semblant: entre edifici i edifici que visita, que s’atura a prendre mesures i transforma en sons, l’Ona fa sonar una Promenade on convergeixen la melodia original de Mússorgski amb la façana de la seva pròpia llar familiar, punt de partida i de retorn del seu itinerari.

A tot plegat, com sona Sant Andreu del Palomar? L’Ona riu i m’explica que els resultats són eminentment caòtics, atonals, de caràcter experimental, el qual probablement hauria horroritzat a Mússorgski i fet les delícies de Schönberg. Ho sentim acompanyat d’un vídeo en què acompanyem la seva artífex d’una banda a l’altra de Sant Andreu, tot comprovant les correspondències de cada edifici amb els sons que semblen expel·lir, entre alienígenes i divertits.

El següent pas consistiria a portar l’obra a escena, amb intèrprets professionals; també en continuar convertint altres edificis de la ciutat en simfonies transitables, complexes habitacionals sonors per a flâneurs i adeptes de la música i les mates.

De moment, per a qui vulgui sentir i escoltar de primera mà Un passeig per Sant Andreu del Palomar, l’Ona Camps estarà defensant el seu projecte a la final de l’Exporecerca Jove, que se celebrarà aquest divendres 5 d’abril al paranimf de la Universitat de Barcelona.

MyRoses: el videojoc d’un llegat

Adrián San Miguel González un dia va sorprendre’s preguntant-se a ell mateix què sabia sobre el seu propi poble, Roses. Va topar-se amb un buit i un interrogant. Tampoc la gent amb qui es creuava, tots rosincs i rosinques, van saber-li respondre, més enllà de dues o tres dades soltes. Totes les recerques neixen d’una pregunta i d’una passió, i en l’Adrián van convergir la qüestió sobre els seus orígens amb la seva afició per la tecnologia i els videojocs. De tot plegat n’acabaria sortint MyRoses, una compilació de la història del municipi empordanès convertida en un videojoc infantil.

Abans d’immergir-se en la creació del videojoc, l’Adrián va voler crear un fons documental sobre Roses, un enfilall de llibres d’Història, àlbums fotogràfics, textos clàssics i altres de contemporanis, que sintetitzessin centenars d’anys de la fundació del municipi. Per a això va estar-se setmanes visitant la Biblioteca i l’Arxiu Municipal, consultant fonts orals i escrites, tractant d’entendre i revisar els indrets que sempre li havien resultat familiars des del prisma d’un historiador. El videojoc, al capdavall, configurava l’excusa per explicar-se a ell mateix Roses, el got d’aigua que ho faria tot més senzill d’empassar.  

Un cop va tenir la història de Roses estructurada i ordenada cronològicament, l’Adrián va dedicar-se a dissenyar els personatges i els diferents escenaris del videojoc mitjançant la tècnica del dibuix vectorial. Faltava l’última part, que a ell li agrada anomenar “l’últim vals”: el moment de donar-li vida a tot plegat. Fent ús del motor gràfic Unity, l’Adrián va aconseguir materialitzar el seu somni de posar en joc i en funcionament la història del seu poble.

Al videojoc de MyRoses acompanyem a dos arqueòlegs locals —Aurora Martín i Miquel Oliva i Prat— per la història del municipi, des de l’antiguitat, completant el puzle d’un jaciment de l’Edat de Bronze, fins a l’actualitat, amb la fundació del restaurant El Bulli. Travessem l’època romana i observem a  vista d’ocell l’estada durant mig segle dels visigots a Puig Rom; escapem del pirata turc Barba-rossa i som capturats per la tropa francesa, abans d’acabar preparant una minestra de verdures amb textures, el plat estrella de Ferran Adrià.

            El nostre Adrián, que va passar-se uns mesos treballant a la fundació del cinc vegades millor restaurant del món, m’explica que va donar a tastar el seu videojoc a cuiners i exmembres de l’equip. També als nens i nenes d’una classe de primària de la seva antiga escola, en la que va ser l’etapa més emocionant del seu treball de recerca: demostraria que una de les millors maneres d’aprendre podia ser, en contra d’algunes opinions, mitjançant el joc i l’entreteniment, la tecnologia i la creativitat. Així és com va viure i entendre la seva pròpia infantesa.

Després del seu periple, l’Adrián li agrada recuperar de Roses el seu esperit resilient, la capacitat que ha tingut d’oposar-se a setges de pirates, guerres i múltiples destruccions. “A mesura que avançava, creia que estava veient una pel·lícula: sempre arribava algú altre, acabava amb Roses, i després el poble es tornava a alçar”.

L’Adrián, que al setembre començarà a estudiar Enginyeria Informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya, fantasieja sobre la possibilitat de poder crear en un futur altres videojocs, més i millor elaborats, a partir de la història d’altres poblacions de Catalunya, com una nova manera de conèixer i participar dels seus llegats.

Un lector o lectora curiosa podrà provar el videojoc de l’Adrián clicant aquest enllaç.

• Glossa

  Vint-i-cinc hurres per a l’Exporecerca Jove

  Adrià Ibáñez Pelegrí