La basquitis mai ha canviat de bàndol

El cor és com és i només el clau del finançament pot treure el clau de la independència. I és admirable la tenacitat politicomediàtica amb què s’intenta clavar el nou com si no fos vell i recautxutat. Però la comparació tan descarnada amb el País Basc que està fent absolutament tothom arran de les eleccions allà i aquí podria fer el vol d’un bumerang. Per exemple: el titular de la portada d’una Vanguardia per Setmana Santa, d’aquestes que s’hauran comprat als supermercats per a segones residències i llegit amb nostàlgia de món d’ahir, feia: «La societat basca, més nacionalista, però menys independentista», acompanyada de les dades de prosperitat habituals de la regió. No calia posar per escrit «Gaudiu del que heu votat els últims anys a Catalunya» perquè s’entengués tot i, a més a més, els mitjans i partits independentistes estan fent exactament el mateix «Ara això no toca» amb la independència contraposada als diners. És ben cert que amb les eleccions basques a la cantonada, el català a qui ara li diuen que torni a votar partits liderats per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras podria tenir una barreja de ràbia, confusió i desassossec.

Potser només caldria llegir en bucle una dada que circula arran de tot plegat: A Catalunya el 2003 un 42,2% dels joves de 15-29 anys feia servir el català com la llengua d’ús comú, mentre que el 2018 el percentatge ha caigut al 35,2%. En canvi, al País Basc, el 1991, la mateixa franja d’edat feia servir el basc «tant o més que el castellà» pels volts del 13%, mentre que el 2021 els números han pujat fins al 33,5%. Vint segons per rellegir. Com totes les comparacions, es pot fer servir per a una cosa i la contrària, tant per dir que els bascs han pogut treballar gràcies a la sobirania fiscal i espiritual que els dona el concert econòmic, cosa que encara demostra més la necessitat que té Catalunya de fer la independència, com per dir que els anys del Procés han estat una excusa dels partits sobiranistes per tapar el forat de la seva gestió desastrosa del país. Es barreja una idea de fons amb una idea de temps: el Procés es va fer per salvar els mobles nacionals a la desesperada, mentre que els bascos han anat fent una feina de nation building coherent i pacient que espera el seu moment. Convergents i republicans van anar de farol jugant-se la credibilitat del país, mentre que els bascos fa dècades que tenen un pla nacional a llarg termini.

Ara el missatge és que cal replegar forces i que els partits independentistes continuïn a les institucions per fer el nation building que no han fet durant anys. Naturalment, el problema és que això volen dirigir-ho els mateixos que no ho van fer i els seus delfins. Han d’imaginar el futur les mateixes persones que sabien que la immersió no s’aplicava i no deien res o que es van vendre el país al turisme low cost; ens han de basquitzar els mateixos líders que han anat a eleccions per culpa del Hard Rock, el projecte bananer més als antípodes que es podria imaginar del model basc que suposadament volem imitar. El gran mantra electoral d’uns i altres és que, si s’ha pogut aconseguir l’amnistia, també es podrà aconseguir el finançament. Però la lliçó òbvia és que el PSOE ha descobert que n’hi ha prou cedint en el simbòlic sense fer res en el material. El resum de la investidura és que poder intervenir en català al Congrés i la promesa incerta de fer-ho a Europa permet que els partits independentistes deixin de parlar del que passa a les escoles.

Fa riure i pena pensar que durant uns anys dèiem que la basquitis havia canviat de bàndol. Quan l’independentisme estava en auge i semblava que el moviment abertzale s’esquerrarepublicanitzava per ampliar la base, dèiem que Catalunya marcava el camí. Però el temps ha posat les coses al seu lloc ràpidament, i no hi ha cap prova millor que els números de la llengua. El Procés va ser una fugida endavant l’únic llegat fèrtil de la qual ha estat fer visible el conflicte nacional. La gran lliçó dels bascos és que, si t’omples la boca de democràcia, però no estàs fent polítiques econòmiques i lingüístiques coherents amb un model de país, no ets un partit nacionalista. L’enveja pel País Basc no té res d’il·lusori ni de patològic. En canvi, la idea que els partits catalans podran negociar un finançament o fer polítiques com les dels bascos sense previ càstig electoral i regeneració profunda sí que és pura fantasia.