Tot el 3Cat que, a sobre, no sabríem

El vermell xinès estratègicament diferenciat del de Netflix de l’app del 3Cat s’ha fet un lloc a les meves pantalles, cosa que em fa objectivament content, cosa que feia temps que no passava quan a la meva ment s’ajunten els conceptes “televisió” i “llengua catalana”. La gràcia és que tampoc ha passat per cap gran hit, sinó amb el simple fet de saber que certes sèries existeixen en el sotabosc digital. Hi he pensat arran de la notícia que la plataforma de la corpo va superar el mes passat la quota de mercat de Filmin, el verd mentolat de la qual també em crida quan busco alguna cosa per veure (i no cal dir que el 3Cat té un pressupost infinitament més gran, i que visquin les dues), però que també em fa més feliç perquè sé que hi ha totes aquelles pel·lícules d’autor subtitulades que no perquè tingui intenció de veure-les. Hi ha contenidors plens de contingut en català, a veure què en fem.

El que vull dir és que, per exemple, absolutament ningú ha vist ni comentat La mirada de la Fiona. I no té cap sentit: llançada a l’inici del 3Cat, aquesta sèrie diu a crits “Fleabag a la catalana” i la protagonitza Mireia Oriol que, efectivament, té una mirada que hauríem de veure i comentar qualsevol cosa que faci. Però l’allau de novetats del començament la va empènyer fora del focus o, dit en altres paraules, vam preferir la mirada de la Laura Escanes. Hi ha una dramèdia original en català amb sis capítols de menys de vint minuts flotant a la xarxa que en els anys de sequera dels que venim hauria estat més que capaç de reanimar la ficció televisiva nacional i la conversa digital associada. I no ho sabem; a sobre, no ho sabem.

La roda de propaganda del directe tevetresí ja no és el que era, però una roda digital anàloga no acaba de néixer. Sí que sembla que EVA, la subplataforma de continguts adreçada al jovent del 3Cat, està adquirint una certa dimensió prou magnètica per als cervellets tendrament influenciables dels adolescents, i això no es pot aplaudir prou i cal continuar manipulant-los. Mentrestant, suposo que El foraster es continua fent i hi ha gent que el continua veient en directe: visca. Però les sèries, pel·lícules i documentals que no caben ni a TikTok ni a la TDT necessiten una empenta més gran que Twitter Catalunya. Cal que ens fabriquem el mateix bombo que ens duu a descobrir joies a l’HBO, Amazon Prime i similars.

Fa poc que s’han estrenat Asfalt i Samuel, dues sèries destinades als llimbs de l’audiovisual més o menys d’autor. Asfalt reuneix sis curtmetratges que passen a l’interior d’un cotxe i, sense ser cap meravella, fa una cosa tan intempestiva i vivificant com ressuscitar el format del curtmetratge, inexplicablement absent en l’era de l’atenció intermitent. Samuel és una sèrie d’animació sobre un nen d’11 anys explicada a través del seu diari personal que és una delícia. La producció és francesa, però el doblatge d’Estel Tort, que fa tots els personatges, l’anostra fortament. Igual que La mirada de la Fiona, parlar de la seva simple existència és diferent de fer-ne una crítica clàssica. La idea és que hi ha un espai amagat dels cicles de promoció i consum habituals esperant-nos entre les bardisses, sèries-espàrrecs-de-marge del 3Cat que, com passa amb els boscos que tenim a prop de casa, un cop comencem a passejar-hi descobrim que tenen molta més gràcia local que els paisatges gastats de sempre.