Calaveres rialleres al cementiri de les il·lusions perdudes

1. Quin llibre recomanaria a qualsevol lector que vulgui tenir un exemple de fins on pot arribar la literatura? Ànimes mortes. I per què? Perquè és el llibre més divertit que conec, el que m’ha donat l’experiència més física. 

La rialla és diàfana, podem enganyar-nos amb una falsa tristesa per autocompadir-nos, però no amb una falsa alegria. El plor només admet l’alegria quan l’alegria ja se n’ha anat. L’alegria, en canvi, admet la complexitat, i la rialla pot esclatar sobre un fons de tristesa desoladora. 

2. Gógol va passar per Barcelona el mes de juny del 1837, quan ja redactava Ànimes mortes. S’havia embarcat a Marsella. Va compartir el camarot amb dos francesos i un anglès, i durant el trajecte van enganxar una temporal nocturn. L’endemà al matí, després de la mala nit, l’anglès va despullar-se davant dels altres tres per netejar-se. «Ja ho veu, senyor rus, quin porc més net!», va dir un dels francesos.

L’escena és del tot Gógoliana, com se’n veuen cada dia, a mar i terra, a Rússia i Catalunya, al segle XIX com al XXI. Però es necessita un nas fi i atent per capturar-les i fer-les transcendir. Gógol el tenia, aquest nas, com es pot constatar als seus retrats, un nas que feia riure perquè tothom l’identificava amb un bec, oi més quan el mateix nom Gógol ve del nom d’un ocell de l’estepa. Per això devia dedicar al nas un dels seus contes més coneguts i genials.

Aquest nas era terriblement sensible a la pudor que la corrupció desprèn, allà com aquí, al segle XIX com al XXI. L’havia dut a escriure L’inspector, una obra de teatre de la qual vull recomanar als lectors de Núvol, si tenen temps, que no se’n perdin aquesta representació mallorquina d’Alicorn Teatre. Se sent malament, però és un tip de riure i un gust de llengua –en aquest país nostre, sovint el teatre amateur supera el professional.

3. De jove, Gógol va intentar fer d’actor. Més enllà del pes tan remarcable de Shakespeare, tota la seva obra està marcada per la teatralitat. 

Gógol tenia un caràcter i un talent específicament literaris. Buscava la transcendència, buscava anar més enllà de si mateix, i el diàleg, el teatre, ho permet més que cap altre gènere: és l’últim extrem de la paraula a través de l’exteriorització. Al teatre, dita, la paraula arriba fins on dona la corda, més endavant ja hi ha el precipici sobre el qual queda suspesa. El grotesc, el deliri, la bogeria i el caos, fins i tot el fantàstic, són maneres d’acostar-se a la frontera i mirar des d’allà.

Per això de narracions com el Diari d’un boig se n’han fet peces teatrals, i per això, per més que vulgui ser un poema a la manera homèrica o dantesca, Ànimes mortes és encara més una obra teatral; el mateix Bulgakov va adaptar-la a l’escenari.

La necessitat de transcendència va fer de Gógol un home hiperbòlic, insatisfet i perfeccionista, i un gran enginyer de ponts literaris.

4. La necessitat de transcendència va fer de Gógol un home extremat, estrany i amb pocs amics, hiperbòlic, insatisfet i perfeccionista, i un gran enginyer de ponts literaris.

Com que la mort no és la transcendència sinó ben bé el contrari, Gógol va desenvolupar una hipocondria obsessiva i una por terrible de ser enterrat viu. Va evitar escrupulosament fer servir mai la paraula «mort» en la seva correspondència, que és extensíssima.

A l’hora de la veritat, però, quan ens posem seriosos, la mort ocupa la meitat del títol d’Ànimes mortes. Per això Gógol va acabar malament. «És temible», escriu a Ànimes mortes, «és espantosa la vellesa que acut i que no torna res del que pren! La tomba té més clemència, en una tomba hi haurà escrit: Aquí hi ha enterrat un home; en les faccions fredes i apàtiques de la inhumana senectut, en canvi, no s’hi llegeix res». Com va dir Shestov parlant d’ell, «només la mort i la bogeria de la mort poden despertar els homes del malson de la vida». 

5. Pels apunts d’una amiga que els acollia en una tertúlia a casa seva, sabem que, una tarda, en una conversa de quatre hores, com temps enrere havia fet amb l’argument de L’inspector, Puixkin va regalar-li a Gógol l’argument perquè escrivís Ànimes mortes. Puixkin va incitar-lo a escriure la història d’un personatge que volta per Rússia comprant ànimes mortes, i va animar-lo a fer-ho no pas en un conte, sinó amb una novel·la ambiciosa com el Quixot. Gógol va posar-s’hi i les andanzas de Títixikov s’assemblen tant a les del Quixot que de Gógol se n’ha dit el Cervantes rus. Sabem també que en aquella mateixa trobada Puixkin i Gógol van estar parlant de la Divina Comèdia. 

Com totes les històries, la història de la literatura són una sèrie de ponts; hi ha passarel·les i hi ha ponts imperials, i aquella tarda dos grans enginyers van començar a construir un pont fabulós que enllaçaria Dante i Cervantes amb Bulgakov (per aquí passa el dimoni, de Sant Petersburg als carrers de Moscou ) i amb Kafka (per aquí passa la burocràcia inhumana i la història del capità Kopeikin, que és com Davant de la llei explicada pel porter de Macbeth). 

També va travessar el pont la comicitat desesperada del «més val riure que plorar».

Abans, però, la fantasia realista i còmica de Gógol va passar cap als rigors greus de Dostoievski i Tolstoi. Es veu que la frase «tots venim de L’abric de Gógol» no va dir-la en realitat Dostoievski, però és molt lògic que li sigui atribuïda. Dostoievski també podria haver dit que del Nozariov d’Ànimes mortes en surten tots els seus personatges desficiats.

6. En l’agonia de la mort, Gógol demanava: «Porteu-me una escala!» 

L’escala que volia, el pont vertical, era la de Jacob, que puja al cel, o que hi torna. A Ànimes mortes, el carro de l’auriga platònic el porten no dos, sinó tres cavalls. La carretel·la de Txítxikov bolca i amb ell caiem a les províncies perdudes de Rússia, un món estèril i desolador, completament material i, doncs, faltat de transcendència. La novel·la és una road movie, una visita guiada pel país de les ànimes mortes, que parlen com les de l’infern dantesc. És una recerca de la transcendència al grau zero del materialisme, per això Txítxikov està tan preocupat per tenir fills.

Txítxikov és el carreter de Lagerlof; la seva troika, un cotxe fúnebre. És el besavi rus de Pedro Páramo, i els morts que es va trobant són com la secció descarnada de l’Antologia d’Spoon River, el cementiri de les il·lusions perdudes. S’aferren a les seves misèries perquè moralment estan morts, no tenen transcendència.

7. No hi ha rialla més franca, més «alta rialla entusiasta», que la de les calaveres. 

Les calaveres se’n riuen de nosaltres, se’n riuen del que hi ha al fons del negoci de Txítxikov: l’intent de comprar la transcendència, és a dir, de fer-li trampa a Déu mateix.

8. Ànimes mortes havia de tenir tres parts, segons el model de La Divina Comèdia, i Txítxikov havia de redimir-se en una colònia penitenciària a Sibèria. Però el que Gógol volia escriure era inexpressable –una vegada ho tinguessis, ja tota la resta perdria sentit. Va cremar molts manuscrits, durant la seva vida. Per sort o per desgràcia, és només als llibres, que els manuscrits no cremen. I així i tot, la fe en la paraula justa va fer-li escriure unes quantes obres mestres. Com diu a Ànimes mortes, «la paraula que ha estat pronunciada amb encert, igual que la paraula escrita, no s’esmicola a cops de destral».

Va redactar-les en bona part a Roma, al mateix Caffè Greco on al cap d’un segle, durant la nostra Guerra Civil, va seure i escriure també Josep Pla. Sap greu que Pla no hagués llegit Ànimes mortes, perquè li hauria encantat. Ell també tenia el punt gogolià d’humor desenganyat, l’humor pagès del fill d’un terratinent ucraïnès coincideix amb el del kulak de l’Empordà.

«Ja és estrany, com va el món», diu Ànimes mortes. «Les alegries es tornen tristeses de cop només que t’hi estiguis plantat al davant prou estona, i llavors ves a saber quins disbarats se t’acuden». En un poema llarg escrit a finals de la Segona Guerra Mundial, W. H. Auden va fer parlar Pròsper, el mag savi de La tempesta, del poder d’encantar que la desil·lusió ens dona –The power to enchant that comes from disillusion. Gógol és el més desenganyat de tots, i per això és el més màgic.

9. Ens vam quedar, doncs, només amb la part de l’infern, com si ens haguéssim quedat amb una sola taula d’un tríptic del Bosco o de Brueghel el Vell. Del Bosco per les extravagàncies, però encara més de Brueghel el Vell, que al revers de pintures alegres com Jocs de nens o Noces camperoles va pintar els grans malsons del Triomf de la mort o La matança dels innocents.

Gógol em recorda molt aquests pintors. Hi ha qui veu en ell els gravats de Goya, però s’hi ajusta molt més el detallisme realista dels mestres antics, sobretot si ens imaginem els personatges pintats en forma de petites icones bizantines. Com aquests pintors, Gógol dominava l’art de la digressió homèrica. Transformat en prestidigitador, no para de treure’s personatges i més personatges del barret, que immediatament fa desaparèixer amb la mateixa facilitat. Converteix en animals les persones i en persones els animals, i així omple pàgines màgiques, amb una frondositat imaginativa que no se’n va volant sinó que es queda amarrada a la terra, i això és prodigiós i li permet l’humor i el grotesc, fins arribar a una comicitat única perquè és una comicitat mística. No m’estranya que Gógol acabés trastocat, va necessitar pels llibres tot el sentit comú i el seny per fer de contrapès als personatges volats que retrata.

En la nova traducció d’Arnau Barios, el català brilla com si fos l’idioma original en una obra tan plena d’argot i de registres, amb francesismes, barbarismes, cultismes, arcaismes, frases fetes…

Mentre escric aquest article, encara es poden veure en una exposició al Palau Martorell de Barcelona els gravats que Marc Chagall va dedicar a Ànimes mortes. La plasticitat i el misticisme gogolià havien per força d’atrapar el pintor jueu bielorús. Gógol va ser «l’únic artista que s’adaptava a la meva ànima turmentada», deia, i «ell també veia un món fantàstic més real que la realitat».

10. La comicitat mística explica la famosa reacció de Puixkin després de llegir les primeres pàgines d’un llibre tan divertit com les Ànimes: «Que n’és de trista, la nostra Rússia!». Ni Txèkhov va descriure amb tanta desolació la tristesa i la solitud de la vida a províncies.

Turgeniev era a Sant Petersburg escrivint a Pauline Viardot quan va rebre la notícia de la mort de Gógol. Va haver d’aturar què deia: «M’és impossible de continuar aquesta carta com l’havia començat. Ens ha colpit una gran desgràcia: Gógol s’ha mort a Moscou; mort després d’haver-ho cremat tot (tot), el segon volum d’Ànimes mortes, un munt de coses acabades o començades– tot, en fi. Us seria difícil d’entendre tota la grandesa d’aquesta pèrdua tan cruel, tan completa. En aquest moment no hi ha cap rus que el cor no li sagni. Era més que un simple escriptor per nosaltres: ens havia revelat a nosaltres mateixos. En més d’un sentit, era el continuador de Pere el Gran, per nosaltres. Cal ser rus per sentir-ho».

I tenia raó, de la mateixa manera que cal ser català per entendre Carner, o castellà per entendre Quevedo. I així i tot, per un lector d’ara i aquí Gógol desperta una gran complicitat perquè també ens ensenya, ens revela alguna cosa molt sentida nostra, una pudor que ve del fons de la corrupció sistèmica i la visió curta, sense transcendència, de l’Espanya macabra de la corrupció amb les mascaretes, la picaresca i l’esperpent dels polítics, els jutges, el rei –no per casualitat el protagonista del Diari d’un boig acaba creient-se el rei d’Espanya–, de la Catalunya provinciana d’ara mateix, la del cinisme, la hipocresia i els enterrats vius, un lloc on Txítxikov patiria com a Rússia, perquè «els llocs oficials l’esporugueixen».

11. Ànimes mortes només pot llegir-se en una traducció bona, i la que n’ha fet Arnau Barrios no és bona: és excel·lent. Que bé que ho has fet, Arnau! Tant de bo que tinguéssim una desena d’escriptors catalans en actiu amb el teu do de la llengua! Aquest llibre sí que es mereix tapa dura, es mereix ser regalat i fer feliços a tort i a dret. Quina sort per qui no l’hagi llegit encara i quina sort per qui vulgui reviure aquesta obra mestra amb una traducció tan bona i tan ben editada, i en un moment ideal per entendre-la. El català hi brilla com si fos l’idioma original en una obra tan plena d’argot, de nivells de llenguatge i registres, amb la llengua de la burocràcia, els pagesos, els terratinents, amb francesismes, barbarismes, cultismes, arcaismes, frases fetes… La delicadesa de la comicitat Gógoliana s’hi manté intacta. Aquesta és una traducció històrica. Demostra que encara hi ha camins per obrir en l’idioma literari català.